Tornen (continuen) les retallades dels drets socials i dels serveis públics. El dogma que ens arriba dels poders propers i llunyans és que per sortir de la crisi cal reduir encara més “el pes” de l’Administració i els serveis públics, pretenent que els impostos necessaris per finançar-los fan minvar recursos que d’altra manera farien servei a l’economia real, generant inversió i consum privat.
És a dir, els diners que s’emporta el sector públic serien poc menys que diners perduts, malbaratats en un pou sense fons que arrossega cap a la ruïna l’economia del país, sota la direcció irresponsable, ineficient i indolent d’uns paràsits coneguts com funcionaris.
Evidentment, fins i tot els més ferotges partidaris de la poda extrema de l’Administració accepten que alguns serveis han de ser inevitablement públics… o quasi. Calen policies, calen militars, calen bombers, potser metges, infermeres, mestres… però fent servir una expressió d’èxit entre els formats a les escoles de negoci més selectes, fins i tot en aquests casos el més adient és la “col·laboració público-privada”, que no és altra cosa que finançar amb impostos un servei públic que passa a prestar efectivament una empresa privada. Sembla ser que aquesta gestió indirecta és la més adequada segons aquests experts, però en realitat no ho és perquè sigui millor o més eficient (ells diran que sí) sinó perquè aquesta forma de gestió genera beneficis empresarials que la gestió directa no en genera.
PERÒ REALMENT EL SECTOR PÚBLIC DESVIA RECURSOS NECESSARIS EN EL SECTOR PRIVAT?
No. Fa ja dècades que l’augment de la productivitat agrícola, industrial i fins i tot dels serveis permet subministrar tot el que la població necessita sense necessitat de fer servir tota la mà d’obra disponible ni tots els recursos econòmics disponibles. D’aquí que l’atur crònic o ocasional sigui una realitat creixent a totes les economies desenvolupades: no cal tanta mà d’obra.
D’aquí també que l’economia especulativa hagi atret una quantitat creixent de recursos econòmics: no calen tants diners a l’economia productiva. L’Economia Global fa temps que es podria permetre jornades laborals més curtes o jubilacions més primerenques sense que hi hagués escassedat de cap mena, i conseqüentment hi ha recursos de sobres a l’Economia Global per millorar i ampliar els serveis públics d’abast universal.
SI AIXÒ ÉS CERT, PER QUÈ ENS DEMANEN QUE TREBALLEM MÉS HORES I MÉS ANYS PER TAL DE MILLORAR LA PRODUCTIVITAT?
Perquè els beneficis de l’augment de la productivitat estan sent acumulats per un sector o classe social relativament molt petit que controla els centres de decisió claus a l’economia, la política i els mitjans de comunicació massiva.
LLAVORS, QUE TÉ DE DOLENT EL SECTOR PÚBLIC?
En general, res. Un sector públic amb preeminència de la gestió directa i amb una vocació expansiva en la prestació de serveis té un efecte redistribuïdor de la riquesa, especialment si els impostos són convenientment progressius. Però és que fins i tot si els impostos són en gran part regressius la redistribució es produeix.
DE QUINA MANERA EL SECTOR PÚBLIC REDISTRIBUEIX LA RIQUESA?
La simple prestació gratuïta de serveis implica una redistribució de la riquesa en forma de benestar o seguretat material. També la inversió pública afavoreix l’activitat econòmica i a través d’ella la difusió de la riquesa. I per últim, totes les activitats del sector public són intensives en l’ús de mà d’obra, de manera que els salaris de tot aquest personal (que ja hem vist que no pot ser ocupat als sectors de l’economia productiva i per tant d’altra manera estarien aturats) també suposen una redistribució de la riquesa.
PERÒ SEMPRE ES DIU QUE SI ES RECAPTEN MENYS IMPOSTOS AUGMENTARÀ EL CONSUM I LA INVERSIÓ PRIVADA, NO ÉS AIXÒ CERT?
No completament, mentre el sector públic gasta o inverteix tots els diners que recapta amb els impostos, amb el que deixen de pagar en impostos, molts inverteixen en béns poc útils a l’economia i el benestar global. Em refereixo a inversions especulatives, des de la compra de metalls preciosos u obres d’art fins a títols financers generats del no-res.
Aquesta part de diners que van a l’especulació és progressivament creixent, en gran part perquè com ja he dit els sectors productius cada cop necessiten menys recursos per cobrir les necessitats materials de la població. Fins i tot el consum orientat als béns de luxe és poc interessant de cara a l’activitat econòmica, el béns de luxe generen un gran marge de benefici a les corporacions que els produeixen i ocupen a relativament poca gent per molt que sigui força especialitzada. Per tant el consum i la inversió privada en general afavoreix la concentració de la riquesa.
I QUÈ PASSA AMB EL PROBLEMA DEL DÈFICIT I DEL DEUTE PÚBLIC?
El Sector Públic s’ha de finançar amb impostos, no amb crèdits. I quan parlem de crèdits també parlem del dèficit, que no és més que un excés de despesa a càrrec d’ingressos futurs (o sigui, endeutament). Però si el dèficit i l’endeutament són avui un problema és perquè els governs van destinar una gran quantitat de recursos que l’Administració no tenia a coses com el rescat bancari, la construcció d’infraestructures tant grans com innecessàries, el finançament irregular dels seus partits o l’enriquiment il·lícit d’alguns dels seus socis i amics.
El dèficit s’ha de suprimir, però traient de l’equació el pagament d’interessos i principal del deute. I el deute només s’ha de començar a tornar quan el creixement de l’economia ho permeti i al ritme que aquest creixement ho permeti després de recuperar tant com es pugui de Bancs i de lladres.
PERÒ ES DIU QUE LA REDUCCIÓ DEL DÈFICIT I EL RETORN DEL DEUTE SÓN NECESSARIS PER GENERAR CREIXEMENT ECONÒMIC…
El deute públic és un negoci molt lucratiu per als bancs i els especuladors que el fan servir per enriquir-se i per aclaparar els estats i els pobles. El pagament d’aquest deute minva poderosament no només la capacitat operativa del Sector Públic sinó també i amb ell el conjunt de l’economia. Amb el deute una part creixent dels diners que paguem en impostos se’n va directament a la butxaca dels creditors per no tornar mai més.
I LA RESTA DE MESURES GENERALS DE REDUCCIÓ SALARIAL I CONTRAREFORMES LABORALS?
Objectivament, no tenen res a veure amb el deute o el dèficit. Com es pot reduir l’atur perllongant les jornades laborals o allargant l’edat de jubilació? I com es poden millorar els ingressos via impostos reduint salaris, mantenint elevades taxes d’atur i oferint amnisties fiscals o formules d’evasió d’impostos a les grans fortunes?
En la confusa dialèctica que els governs, la majoria dels mitjans de comunicació i altres portaveus dels poders econòmics fan servir, s’està pretenent fer passar per un pla de recuperació econòmica tot un conjunt de mesures que només convergeixen a l’hora d’esquilar-nos a tots plegats en benefici d’una petita minoria.
QUIN ÉS DONCS EL LLAST DE L’ECONOMIA?
El llast és el pagament d’un deute il·legítim, el llast és la reducció del Sector Públic i la gestió indirecta (privatització), el llast és la creixent desigualtat, el llast són uns governants que no defensen els interessos dels que els han votat sinó els dels que els tenen llogats.
Deixem anar llast.
versión en castellano: Los auténticos lastres de la Economía