Digueu-me maniàtic, però per entendre bé la realitat social i els enfocaments ideològics i polítics que per mirar de transformar-la se’n fan, trobo que és molt important diferenciar entre el significat simbòlic que algunes paraules i conceptes acaben representant, davant dels significats i conceptes que expresen millor la realitat immediata i contemporània. Un dels conceptes que des de sempre m’han grinyolat més és el que s’amaga rere el terme Capitalisme. És prou sabut que aquest terme el va encunyar Karl Marx a la seva obra més emblemàtica, El Capital, publicada entre els anys 1867 i 1894. L’obra de Karl Marx no necessita els meus elogis, només apuntaré que analitza de forma original i magistral el model econòmic i social que va néixer a Europa i els Estats Units a cavall dels segles XIX i XX.
Aquest model econòmic nord-occidental que Marx va descriure estava dominat per l’expansió de l’economia industrial i la imposició d’un nou model de divisió social. Hi havia una classe dominant que es reservava la propietat dels mitjans de producció i una classe treballadora que operava aquests mitjans de producció però que no en rebia més que una mísera part de les plusvàlues que la seva feina feia possibles. Marx va predir que aquell model econòmic i social estava condemnat al fracàs per les seves contradiccions… i va encertar de ple. La Primera Guerra Mundial, el Crack de 1929 i la Segona Guerra Mundial va ensorrar completa i definitivament el capitalisme que va descriure Marx. L’estructura social i el model econòmic bàsicament nord-occidental entre el final de la Segona Guerra Mundial i mitjans dels anys 70 del segle XX ja va ser substancialment diferent del capitalisme descrit per Marx, i encara a continuació i fins ara hem estat vivint en una estructura social i model econòmics diferents dels dos anteriors. En una altra ocasió potser analitzarem les semblances i diferències entre els tres models, tot i que ja hi ha una bona colla de gent que ho ha fet.
Malgrat tot, encara avui hi ha molts teòrics, opinadors i polítics de tota mena que continuen fent servir el terme Capitalisme per referir-se al sistema dominant actual. De fet ho fan ara sense intentar afegir prefixes, com 30 anys enrere (deien llavors post-capitalisme, neo-capitalisme,…).
En la meva opinió, aquesta pervivència del terme té a veure amb la percepció de partidaris i detractors de la continuïtat 150 anys més tard d’una visió antropològica de l’ésser humà i la societat que caracteritzava el capitalisme descrit per Marx i caracteritza de la mateixa manera la ideologia subjacent de les classes dominants del Món actual. Però aquesta visió no és en si mateixa un model econòmic.
Fa poc vaig veure una pel·lícula americana de 1949, titulada a Espanya «El Manantial» (The Fountainhead), basada en la novel·la homònima d‘Ayn Rand que va ser publicada el 1943. Com la major part de les pel·lícules de Hollywood de la segona part del segle XX, conté una desacomplexada apologia del considerat estil de vida nordamericà segons el pensament dominant en aquell país. En el cas d’aquesta pel·lícula en concret, l’heroi (interpretat per Gary Cooper) personifica l’individualisme més superb i intransigent, triomfant contra les manipulacions conspiradores d’un obscur personatge i els seus còmplices, que volen sotmetre el seu esperit a les enutjoses imposicions col·lectives, «socialistes», envestides per l’autoritat de l’interès general i l’opinió pública. Fa què pensar.
Als anys 40 del segle passat, fins i tot abans d’acabar la segona guerra mundial, la dialèctica de blocs ja estava establerta, entre el bloc socialista que encarnava la Unió Soviètica i el sistema d’inspiració liberal que va arribar al seu màxim esplendor als Estats Units. A la història d’Ayn Rand, però, la clau no està en si l’economia està planificada o no, o si hi ha un emprenedor que posa la seva fortuna al servei d’una idea de negoci. De fet, el protagonista no és un home de negocis, sinó un arquitecte, un creador que es nega a modificar els seus dissenys per molt que les corporacions que financen els projectes en els quals treballa li demanin canvis conceptuals, de disseny o de detall. La tesi que defensa Ayn Rand consisteix a dir que és el geni individual, independent i fins i tot isolat, el que és la font de la innovació i el progrés al llarg de tota la Història de la Humanitat. Qualsevol limitació de la individualitat per part de la col·lectivitat frenaria la creació i frustraria en definitiva el progrés. La idea força que declama a la pel·lícula el personatge encarnat per Gary Cooper, és que és l’egoisme, l’amor a la feina que un fa i l’entrega a la capacitat creadora pròpia, i no l’amor ni el sentit del deure envers els altres, el que genera la innovació i el progrés. És una tesi que té ressonàncies de l’obra d’Adam Smith, allà on deia que perseguint cadascú el seu interès egoista fa allò que és millor per al funcionament de l’economia, però a la pel·lícula ja no parla només d’economia, parla de la innovació, de la ciència, del creixement social. I aquesta tesi es conté perfectament en el concepte d’Individualisme.
I ara tornem al moment actual, més concretament als últims 20 o 25 anys. La Unió Soviètica va perdre la Guerra Freda i a partir d’aquí l’Individualisme més salvatge protagonitza la marxa de l’Economia i el discurs polític arreu. Els brokers, els especuladors, es converteixen en els models de l’èxit. Són gent que no produeixen cap bé o servei d’interès col·lectiu. Simplement compren i vénen títols financers en ràpides seqüències acumulant grans beneficis. Quina cosa hi ha darrere d’aquests títols financers és indiferent, de fet amb freqüència no hi ha res, però això no és un problema per a persones a les quals els resulten indiferents les conseqüències de les seves activitats sobre terceres persones. L’objectiu és tot simplement l’acumulació, captar beneficis a costa de les pèrdues d’algú altre menys informat, de vegades enganyat, molt sovint en una posició més feble en l’intercanvi econòmic. Tot plegat no té res a veure amb si l’Economia està poc o molt intervinguda pels estats. Que es retiri l’Estat quan es tracta d’aplegar beneficis, que intervingui l’Estat per eixugar deutes a costa, novament, dels més febles. Tots plegats persegueixen lliurement els seus interessos egoistes, però en contra del que deia Adam Smith o reeditava Ayn Rand, amb això no provoquen el progrés comú sinó ben al contrari la ruïna de la majoria i el retrocés de la pau i el benestar social.
Si amb la prosperitat i el domini polític dels Estats Units durant el segle XX es pretenia que quedava demostrat el triomf i la viabilitat de l’Individualisme (etiquetat com a capitalisme), la gran crisi econòmica i social del segle XXI certifica ja la derrota si més no intel·lectual de l’Individualisme.
En aquests moments cal reivindicar amb més força que mai el valor superior dels interessos col·lectius, cal analitzar quins són els mecanismes per l’espoliació de la majoria de la Població (i del Planeta) i imposar entre tots potents polítiques correctores, no simplement de les falles de l’Economia de Mercat, sinó també dels dispositius artificiosos instal·lats en diferents punts dels fluxos econòmics per generar i explotar falsos monopolis, intercanvis econòmics amb informació asimètrica, extorsions i corrupció.
Necessitem introduir, impulsar i fer créixer un socialisme no autoritari que redreci el curs de la Història, ara encaminada a l’autodestrucció. Perquè el concepte contrari de l’Individualisme és el Socialisme.
versión en castellano: ¿Capitalismo? No, Individualismo