L’Economia és una ciència social, aquest és un fet reconegut i acceptat per tothom. En tant que ciència, renúncia a les veritats inamovibles. Els científics tenen l’obligació de posar a prova permanentment les seves teories i buscar-ne unes altres alternatives que expliquin millor els fets observats. Per altra banda, el seu caràcter de social implica que ha de renunciar a fer prediccions o proposar experiments. Per què? Perquè les societats estan formades per individus conscients de si mateixos, que en general incorporen la seva experiència i la informació que poden reunir del seu entorn en la seva presa de decisions i per tant en el seu comportament. En particular els individus poden entendre el sentit de les prediccions que hom fan sobre el seu comportament i decidir frustrar-les.
Tot i així, no són pocs els economistes que pugen al faristol de les càtedres, dels mitjans de comunicació, dels consells d’administració o dels llocs directius de les institucions públiques i es presenten com els sabedors dels secrets dels models econòmics, els prescriptors indiscutibles de les receptes o de les reformes que cal fer per tal que l’Economia agafi el rumb «correcte».
En realitat, aquesta mena d’economistes no són científics ni han estat mai capaços d’aportar res de nou i positiu al coneixement humà. Jo diria que es veuen a si mateixos com enginyers instruïts en sòlides certeses sobre les quals han de construir (o amb les quals han de preservar) un model d’organització social ben concret. En el seu paper d’enginyers socials no hi ha judicis de valor ni preferències col·lectives que s’hagin d’explicitar o considerar. Només hi ha el que és correcte, i tota la resta són errors lamentables que tard o d’hora s’hauran de corregir introduint les reformes oportunes. Reformes eventualment doloroses per a alguns, que ja se sap que no es poden fer truites sense trencar ous.
L’altre dia vaig sentir parlar a un d’aquests individus sobre
(Capítol 1) – LA SENSATESA DE L’INCREMENT DE LES DIFERÈNCIES SALARIALS
Pari atenció el lector perquè tot plegat té una lògica aclaparadora i aviat renunciarà a totes les seves (errònies) conviccions antisistema.
Considerem una empresa, posem que es diu «PÉREZ, S.A.». A l’empresa del senyor Pérez fabriquen un producte d’àmplia distribució i diguem que posseeix un entorn estable, en el que costos, ingressos, plantilla i beneficis es mantenen constants. Però en el mercat competitiu de les democràcies liberals avançades l’estabilitat només és un miratge d’estiu. Es percep un mercat creixent per a la mena de productes que fabriquen a Pérez, S.A. però són els competidors els que absorbeixen la nova demanda i en darrera instància amenacen fins i tot amb fer-se amb la clientela consolidada de la vella Pérez, S.A.
Preocupat per aquest escenari, el senyor Pérez contracta a Gómez, un gestor ben qualificat i amb experiència prèvia en una respectada consultoria de negocis. L’encàrrec que assumeix Gómez consisteix a fer remuntar el vol de l’empresa Pérez, mantenint i augmentant la presència dels seus productes al mercat. En l’acord sobre les seves retribucions, Gómez aconsegueix garantir una generosa bonificació en funció dels resultats.
Primer de tot, Gómez inspira un compungit discurs del senyor Pérez als seus empleats, carregant les tintes més fosques sobre el futur de l’empresa i anunciant la congelació, o fins i tot la disminució dels salaris «si les coses no milloren».
A continuació Gómez inverteix els diners del senyor Pérez en l’adquisició de tecnologia i fa reformar els processos productius. Les millores en la productivitat són instantànies i espectaculars, però malgrat haver rebaixat moderadament el preu dels productes la facturació final no creix significativament. Per altra banda, la càrrega de treball de la plantilla ha minvat, de manera que un altre inspirat discurs del senyor Pérez precedeix l’acomiadament del 70% dels treballadors i la rebaixa dels salaris de la resta «que han de considerar-se afortunats». Aquesta rebaixa de costos per fi es reflecteix en un augment dels beneficis, de manera que Gómez no només cobra la bonificació pactada, sinó que a més renegocia a l’alça el seu contracte.
Però les alegries no duren gaire, els competidors són cada cop més agressius i els beneficis donen senyals de contraure’s.
Descartades per inviables noves millores productives o noves rebaixes salarials de la plantilla, Gómez proposa al senyor Pérez la deslocalització. Al sud d’Àsia hi ha una quantitat ingent de treballadors disposats a comprometre’s a llarguíssimes jornades de treball a canvi d’una molt reduïda retribució, el just per sobreviure en un país en el qual el poder adquisitiu de la majoria de la població està 10 o 20 vegades per sota del que gaudeix la població del nostre país. Els costos de logística seran més elevats, la qualitat del producte patirà una mica i caldrà dedicar una certa quantitat de diners a suborns de les autoritats del país de destí (potser algun suborn també a casa nostra, per tal que ningú no faci un escàndol). Tot i així, els costos unitaris del producte baixaran de forma important i per poc que creixi o es mantingui la posició en el mercat, els beneficis es dispararan.
Per cert, Pérez i Gómez no caldrà que visitin mai la seva fàbrica al sud d’Àsia. Al capdavant d’un petit departament comercial continuaran vivint com sempre, o més ben dit, millor que mai gràcies als beneficis de Pérez que són més alts del que mai han estat i les retribucions de Gómez que no han parat d’experimentar ben merescudes revisions a l’alça.
I adoni’s el lector que és ben natural que Pérez i Gómez guanyin ara moltíssims més diners que abans, mentre que els antics treballadors de Pérez, S.A. estan a l’atur i els actuals, al sud d’Àsia, es deixen la salut a canvi d’un salari de supervivència (allò que antigament en deien esclavitud). I és que sense el capital del senyor Pérez i l’habilitat del senyor Gómez la revolució de l’empresa Pérez, S.A. no hauria estat possible. (Nota: misteriosament, el preu unitari dels productes de Pérez, S.A. pràcticament no ha variat, i la participació en el mercat continua sent la mateixa).
(Capítol 2) – FABRICAR ESTÀ PASSAT DE MODA
El tertulià radiofònic no va anar més enllà de la justificació de les diferències salarials, però nosaltres sí que ens esplaiarem més.
Pérez i Gómez (ara socis) fa algun temps que retiren beneficis rutinàriament de la comercialització de productes de Pérez, S.A. Gómez, que és un tipus tant inquiet com ambiciós, fa veure a Pérez que al capdavall s’han convertit en inversors rendistes: de la fàbrica al sud d’Àsia ja no saben ni en volen saber res, tant s’ho val que estigui bé o malament organitzada o de si fa o no fa servir adequadament la tecnologia. «El seu home» allà rep els diners acordats i aten les comandes que se li fan, no cal saber res més.
I posats a ser rendistes, potser hi ha oportunitats millors que els estancats beneficis de la producció tradicional de Pérez, S.A. Per tant, agafen el negoci (que a hores d’ara no és més que la marca i la cartera de clients) i el venen a la competència. [El departament comercial de Pérez, S.A. és meticulosament buidat pel nou propietari, i els comercials que eren ja l’últim vestigi de la plantilla local, són acomiadats].
Però en què es pot invertir? Gómez fa una meticulosa anàlisi del mercat mundial i constata amb preocupació que la producció industrial mundial està estancada. Els prometedors mercats del sud d’Àsia no arrenquen, malgrat el creixement de dos dígits del seu PIB. Certament han aparegut reduïdes elits portentosament enriquides, però el general de la població (de la que formen part els antics treballadors asiàtics de Pérez, S.A.) tenen el just per sobreviure i no generen nova demanda de productes. I a casa nostra, l’atur i els baixos salaris del general de la població està fent retrocedir la demanda [Ja ho diuen, ja, els tertulians, que al nostre país falten emprenedors. La gent hauria d’aprendre de Pérez i Gómez].
La primera idea de Gómez és invertir en el negoci dels subministraments energètics, d’aigua potable o de telecomunicacions. Són bons negocis perquè són monopolis naturals, i la demanda és, com deien els mestres de Gómez, força inelàstica. Es pot anar pujant la factura malgrat que els costos de producció baixin, que la gent continuarà pagant fins i tot quan literalment passi gana. És qüestió d’anar recaragolant fins que comenci a sortir sang, llavors pares una mica per tornar més tard.
Malauradament, per alguna cosa són monopolis naturals. Entrar en el club dels que controlen els beneficis d’aquestes corporacions està reservat a uns pocs. No n’hi ha prou amb tenir diners, s’ha de tenir influència en les esferes de l’alta política o en la de les altes finances. Exministres, expresidents, així com propietaris i directors de grans grups financers són els que tenen les claus d’aquests negocis.
L’opció que queda és el negoci financer.
(Capítol 3) – TOTHOM TÉ DEUTES
Mentre l’antiga plantilla de Pérez, SA fa cua a l’oficina d’ocupació, Pérez i Gómez estan molt preocupats perquè no saben com «col·locar» els abundosos beneficis que han extret de la transformació i liquidació de l’empresa familiar. Altres antics empresaris i gestors com Pérez i Gómez també han convertit en diners els seus negocis i tots plegats van donant voltes a veure què en poden fer amb ells. Finalment, la decisió que s’imposa és invertir en diversos productes financers. Els productes financers no donen en general beneficis massa grans si no és assumint grans riscos, però el més interessant és que el mercat financer és capaç d’absorbir i invertir tots els diners de tots els Gómez i Pérez d’aquest Món.
I és que en la societat que Gómez i Pérez han contribuït a crear tothom en té necessitat de demanar préstecs. Els aturats que volen convertir-se en treballadors autònoms, els assalariats que ja no tenen capacitat d’estalvi i han de fer una compra important o han de pagar la residència de l’avi, els estudiants que es queden sense beca, els que sense saber com, es troben tot sovint que no arriben a fi de mes… tots ells demanen préstecs, i per una via o una altra els aconsegueixen. Els bancs, però, no necessiten assumir els riscos d’aquests crèdits, hi ha una pila de diners en mans dels Gómez i Pérez i per tal de tenir expectatives de beneficis més grans ja estan disposats a assumir riscos. De manera que els bancs empaqueten aquests crèdits i els converteixen en la garantia d’uns títols d’inversió que Gómez i Pérez adquireixen embadalits.
A hores d’ara, Pérez ha perdut interès pels negocis i li ha donat poders notarials a Gómez per tal que gestioni les seves inversions.
Mentrestant, la gent demana crèdits per pagar crèdits i crèdits de crèdits. Fins que arriba el dia en què els crèdits comencen a quedar impagats. Llavors, els títols d’inversió de Pérez es transformen en paper mullat. Algú podrà pensar que és un cas de justícia poètica, que han estat els antics treballadors de Pérez, SA els que han arruïnat a Pérez, però en realitat els antics treballadors continuen també arruïnats. Abans d’arribar a l’impagament ho han perdut tot, incloent-hi les seves cases, i comptat i debatut els únics que n’han tret alguna cosa són els bancs en forma de comissions i… els gestors dels fons d’inversió (com per exemple Gómez) que han cobrat les seves pròpies comissions per totes les inversions i que misteriosament han pogut moure amb saviesa els seus propis diners just a temps d’escapar de les fallides. Resultat: Pérez s’ha arruïnat, però Gómez és més ric que mai, més que no ho havien estat Gómez i Pérez junts abans.
(Capítol 4) – NO ES POT DEIXAR CAURE A LA BANCA
El secret de Gómez ha consistit en el fet que no va invertir en títols d’inversió, sinó (sobretot al final) en accions de diverses entitats bancàries. Els bancs es van beneficiar tant o més que persones com Pérez dels beneficis temporals dels crèdits insolvents, però els riscos reals van ser molt menors. Tot i així, els bancs van veure caure els seus beneficis i el que és més important, van perdre liquiditat per l’evaporació dels diners dels seus clients inversors. Aquesta situació va ser oportunament traslladada als despatxos del govern afegint totes les tintes de dramatisme necessàries. Els bancs, deien, són una cosa massa important per a permetre que tanquin, de manera que el govern decideix destinar una quantitat de diners inimaginable a injectar liquiditat a bona part dels bancs a un cost de finançament mínim o fins i tot a fons perdut. Amb aquestes ajudes, els bancs tornen a ser institucions fiables i Gómez pot tranquil·lament vendre bona part de les seves accions sense pèrdues. Amb un bon volum de diners novament a les mans, el negoci el veu ara en el deute públic. L’Estat ha arribat a demanar tants diners que es veu obligat a pagar interessos molt elevats pel deute públic.
Gómez inverteix ara en títols de deute, adonant-se sorneguer de la paradoxa: està deixant a l’Estat una part dels seus diners a un elevat tipus d’interès per tal que l’Estat pugui mantenir bloquejades les ajudes que ja ha donat a la banca i que li han permès alliberar els mateixos diners que ara està prestant.
(Capítol 5) – ELS ESTATS TAMBÉ ES PODEN ENFONSAR
A Gómez li han fet director d’un gran banc. La seva trajectòria professional des que va començar com director gerent de Pérez, SA l’ha avalat com gestor eficaç amb un gran sentit de l’oportunitat.
Durant algun temps, reprodueix des del banc la mateixa estratègia inversora que aplicava individualment. Es preocupa d’obtenir pel seu banc prèstecs del BCE a un tipus d’interès pràcticament nuls i amb ells fa comprar títols de deute públic que els estat emeten, entre d’altres coses, per poder fer front a les seves obligacions com accionistes del BCE i per poder pagar els venciments del deute públic precedent. De tota manera, la seva intuició li diu que aviat haurà de canviar d’estratègia (la del banc i sobre tot la seva personal) perquè la bola del deute públic tard o d’hora s’estavellarà contra la realitat: els ingressos fiscals dels estats no creixen prou com per anar reduint el volum total del deute, malgrat que cada cop la despesa financera creix més i més, tot just s’arriba a pagar part dels interessos, de manera que els estats contreuen nous deutes per substituir als que arriben al seu venciment i encara més per poder abonar els interessos que no s’han pogut abonar.
Malauradament, el negoci bancari tradicional (al marge del negoci del deute públic) no dóna prou rèdits. Els clients amb grans capitals prescindeixen d’intermediaris i s’han convertit més aviat en competidors dins el mercat de l’especulació financera, els clients mitjans (com ho era l’antic propietari de Pérez, SA) s’han arruïnat o (una petita minoria) s’han sumat al club dels grans. Pràcticament sense termes mitjans. I les famílies han deixat de ser clients confiables, amb l’amenaça permanent de l’atur, l’elevat endeutament i les rebaixes salarials.
Què farà ara Gómez? On anirà? Per començar, ja s’ha desempallegat del risc del deute sobirà, els estats han estat «induïts» a intercanviar-se deute entre ells i el BCE cobreix els forats que en queden. El deute s’ha convertit en una mena de monstre autosuficient que es fa servir per prohibir polítiques d’esquerres als diferents estats europeus amb independència dels resultats electorals (potser això ha començat a fallar amb la victòria del NO al referèndum de Grècia?). Si les coses continuen com ara, Gómez podria explorar la possibilitat d’especular amb la compra-venda de contractes amb les administracions i concessions de subministrament diverses (aigua, energia, xarxes de telecomunicacions). La sacrosanta liberalització i la intensiva privatització de la prestació de serveis públics, totes dues coses imposades pels creditors del deute sobirà a tots els governs endeutats podria facilitar la conversió dels contractes i concessions en títols financers amb els quals es podria especular, tal com es va fer amb els deutes privats i públics. Com ja s’havia dit abans, a la gent se la pot fer pagar molt més per coses com l’aigua, l’energia i les comunicacions, però també per la sanitat, l’ensenyament o les infraestructures de transport… Només cal assegurar-se que s’enfonsa tota resistència o reticència dels governs «democràtics». VIVA LA TROIKA.
versión en castellano: “La Lógica Económica (o Gómez y la TROIKA)“