S’ha parlat molt en l’últim any de si Catalunya, per la grandària que té i pel volum de la seva economia, seria viable com estat independent. No entraré ara a defensar la certesa d’aquesta viabilitat des del punt de vista de l’economia, altres ho han fet ja amb prou eficàcia argumental, sinó a considerar els avantatges socials i polítics que podrien estar a l’abast dels catalans enmig d’aquest procés d’independència.
El baró de Montesquieu a la seva obra “L’esperit de les lleis” sosté entre d’altres una observació interessant. Sostenia que existeix una relació entre la grandària de l’Estat i el seu sistema polític. Va definir tres sistemes polítics, que són república (democràcia), monarquia (govern d’una classe dominant) i despotisme (imperialisme militar), i va afirmar que cada sistema tendia a establir-se respectivament en estats de mida petita, mitjana (com ara França, deia) i gran (com l’Imperi Rus de l’època).
Han passat 265 anys des de la publicació d’aquesta obra de Montesquieu i el progrés de les comunicacions ha empetitit moltíssim el Món en general i tots els països que el formen en particular, però l’essència del raonament d’aquest autor persisteix. Una més gran participació del general de la població en els assumptes del govern requereix que el govern mateix sigui proper i accessible en molts sentits. Un govern llunyà amb el qual sigui molt difícil interactuar tendirà a ser ocupat per una elit dominant (com la monarquia-aristocràcia que deia Montesquieu) o pitjor encara, s’autoafirmarà devastant militarment les fronteres (internes i externes) del seu poder.
Sembla fàcil dir que aquest raonament és completament extemporani, que per exemple un petit estat com l’Emirat de Qatar no és gens democràtic mentre que grans països com la Índia i Brasil compleixen tots els requeriments de les democràcies formals, però caldria examinar per exemple amb quanta freqüència els governs de cadascun d’aquests països necessiten fer ús de la força contra la seva pròpia població per assegurar la seva pròpia continuïtat.
Els catalans (com per altra banda molts espanyols, tot i que pel que es veu no prou proporció) estem farts de governs que prenguin decisions en contra dels seus representats, i ens desespera constatar que les decisions semblen ser tan dures i inqüestionables com llunyans són els centres de poder des d’on s’imposen: l’austeritat que ens imposa Alemanya via UE, les mesures en contra dels drets laborals i en contra dels consumidors per afavorir els monopolis i les grans corporacions, etc. Certament el govern català i els governs locals no són innocents en aquestes qüestions, però ens veiem més en cor d’influir directament sobre aquests que no pas sobre els altres. Ens hi podem acostar i mirar-los als ulls, com a mínim.
En resum, les nostres esperances de fer de la nostra una societat més justa es veuen més properes en el context d’una Catalunya independent. Per contra, en el context d’Espanya ens trobem amb un bipartidisme gairebé irreductible que a sobre fa massa sovint de la demagògia anticatalana una carta de recomanació per al triomf electoral d’un rival sobre l’altre.
Com a catalans i catalanes, més que anar-nos, Espanya ens està fent fora. Com a persones que volen una societat millor, més justa i solidària, a la “gran” Espanya, amb el seu sistema polític “atado y bien atado”, ja no sabem ni per on agafar-la.
versión en castellano: “La viabilidad de una Cataluña independiente“