La Teoria Econòmica descriu el monopoli natural com el que s’estableix en un mercat en el qual la barrera d’entrada és molt alta però el cost marginal de producció molt baix. Per exemple, el mercat de les telecomunicacions: crear una xarxa de telecomunicacions en un territori és una cosa molt costosa, cal fer coses com estendre quilòmetres de cable, instal·lar milers d’antenes i posar en òrbita satèl·lits, així com construir centrals de comunicacions amb tots els equips necessaris i dur a les llars els corresponents terminals convenientment connectats… Davant d’això, donar servei a alguns usuaris més o suportar un major nombre de comunicacions entre usuaris té pràcticament un cost de 0. Per això es dóna la situació de monopoli, perquè un cop s’ha establert una empresa, a una segona li resulta gairebé impossible establir-se, ja que ha de fer (de nou) una gran inversió que trigarà moltíssim temps a amortitzar, sobre tot a causa de la dura competència de la primera empresa, que compta amb l’avantatge de tenir la seva inversió inicial amortitzada.
La bondat de la lliure competència que postulava Adam Smith es basa en un model matemàtic la conclusió del qual és que cada competidor es veu obligat a vendre al preu més baix possible i a produir tot el que algú està disposat a comprar per aquest preu. El problema és que en una situació de monopoli no hi ha competidors, per tant no hi ha lliure competència ni màxima producció al mínim preu. Què passa doncs?
Sense competència, una empresa monopolística es limita a produir la quantitat precisa del seu producte al preu precís per aconseguir el major benefici possible. Tot un somni per als cobdiciosos!. Com és natural, en una economia “lliure” el primer objectiu dels promotors d’una empresa és aconseguir ocupar la posició dominant en un mercat monopolístic, de manera que aquestes posicions es converteixen en si mateixes en un bé altament valorat que s’aconsegueix i es protegeix mitjançant l’especulació i la corrupció. Fins i tot es dóna el cas de monopolis creats artificialment fent ús de diferents maniobres (franquícies, retenció d’informació o de teconologia clau, concessions administratives exclusives, etc.).
Naturalment, no hi ha monopolis perfectes, l’habitual és que hi hagi més d’una empresa present en un mercat monopolístic, de vegades per l’acció dels poders públics que reaccionen amb por davant el poder creixent dels monopolis (aquest va ser el mòbil que va inspirar les primeres lleis antimonopoli de finals del segle XIX als EUA) i les més de les vegades per les apostes de grans grups financers que irrompen en un mercat monopolístic amb l’objectiu de fer-se amb ell. Però la suposada situació de competència és un miratge: els escassos competidors tenen forts incentius per pactar el repartiment dels beneficis inherents al monopoli o, millor encara, per fusionar-se i així reduir despeses al mateix temps que porten la seva activitat al punt òptim.
Les fusions entre grans empreses multinacionals o bancs es presenten en els mitjans de comunicació com operacions “necessàries” per “mantenir la competitivitat”, “millorar l’eficiència del sector”, etc. Tot això és una mentida, òbviament, ja que com estem veient del que es tracta és d’eixamplar i intensificar els monopolis.
QUÈ FER DAVANT ELS MONOPOLIS?
El principi polític-econòmic del laissez faire és completament inoperant davant la situació de pèrdua de benestar que genera l’existència i proliferació de monopolis. De fet, el poder que concentren els monopolis és tal que aconsegueixen corrompre governs i amb això augmentar més i més els seus beneficis i la seva influència en perjudici dels consumidors dels seus serveis o productes. Fins i tot en àmbits més petits, com el mercat immobiliari en un municipi mitjà, és difícil evitar l’acció de propietaris especuladors que retenen propietats fins que els preus són el més alts possible (localment, la propietat d’un terreny és un monopoli en la mesura que no és completament substituïble per una altra propietat que estigui, per exemple, més allunyada de les principals vies de transport).
La intervenció col·lectiva sobre l’economia és l’única manera d’invertir aquesta perversa dinàmica (sempre que s’eviti la insidiosa presència de la corrupció). Com? Separant tant com sigui possible els elements que donen caràcter de naturalesa al monopoli i convertint-los en un servei públic. Per exemple, la creació i manteniment de les infraestructures de comunicacions hauria de ser objecte de l’activitat d’organismes públics sense ànim de lucre i controlats per la comunitat, i no per societats privades, ni tan sols quan ho fan per concessió administrativa. Garantit el domini públic de les infraestructures, sí que pot esperar-se lliure competència entre les empreses que facin ús d’aquestes infraestructures per oferir els seus serveis als consumidors.
LA FAL·LÀCIA DE LA SUPERIORITAT DE LA GESTIÓ PRIVADA
Des dels anys 80 del segle passat es ve imposant la idea que els serveis públics han de ser privatitzats o, almenys, gestionats per empreses privades. Els primers arguments, a cavall de les respectives revolucions conservadores de Margaret Tatcher a Gran Bretanya i Ronald Reagan als EUA, van ser clarament ideològics: l’Estat no ha de fer més del que és imprescindible, l’Estat del Benestar havia de convertir-se en un menú de serveis de pagament rigorós (Ensenyament, Sanitat, Pensions, Serveis Socials …) i fins i tot la gestió de serveis i infraestructures bàsiques com el ferrocarril o el servei de correus havia de cedir-se a la “iniciativa privada”. S’argumentava en fer-ho que les empreses privades eren més eficients que l’Administració pública perquè les empreses privades estaven sotmeses a la lliure competència i d’aquesta manera es renovaven organitzativa i tecnològicament amb més freqüència i efectivitat que una administració pública adormida per dècades d’immobilisme i maldestra burocràcia. En una primera anàlisi lògica és un argument estúpid: l’efecte balsàmic de la lliure competència ho subministra el mercat en què s’actua, no és intrínsec de les organitzacions que actuen en aquest mercat. Un segon anàlisi de context de l’argument el que revela és cinisme: els responsables de l’Administració Pública la ofeguen amb complexes normatives i severes restriccions pressupostàries per desqualificar a continuació el seu funcionament i passar a desmantellarla en benefici de foscos interessos privats.
El més curiós del cas és que els socialdemòcrates europeus (i els demòcrates dels EUA), els ufanosos protagonistes de l’expansió de l’Estat del Benestar fins a aquell llavors, van fer seu també aquests arguments de la necessària “professionalització” dels serveis públics, de la privatització de les empreses públiques (que es venien ocupant dels grans monopolis). Per què?
Bé, pensem una mica. Els grans monopolis i els serveis públics associats al sector públic en els anys 60 i 70 no podien ni poden ser assumits per qualsevol empresa per molt que es divideixin: construir una autopista de peatge requereix una gran quantitat de capital, gestionar les pensions dels treballadors és un colossal negoci financer, aconseguir i mantenir els grans contractes de servei públic (neteja pública o manteniment d’infraestructures) no és una cosa que pugui abordar qualsevol empresa… I el cas és que tot això dóna uns beneficis incalculables i sostenibles a llarg termini. Molts diners que invertir, molts diners a guanyar i tot això pendent de la decisió d’uns tipus que per guanyar eleccions necessiten importants crèdits que sovint després no poden tornar. Sembla ara estrany que a tots aquests tipus els sembli indiscutible la superioritat de la gestió privada?
versión en castellano: “Los Monopolios“