Sóc fan de la ciència ficció i fa algun temps vaig gaudir amb una sèrie del gènere que es deia «Humans». Els protagonistes eren uns robots humanoides que semblava que havien superat la barrera difusa entre la intel·ligència artificial i la consciència humana. Tot plegat reconec que no és massa original, però em va cridar l’atenció que s’inclogués en el guió un tema que habitualment s’evita en aquests tipus d’històries: la tecnologia dels robots humanoides havia evolucionat tant i eren tan assequibles (entre el preu d’un cotxe i el d’una casa) que havien passat a desenvolupar de forma quasi exclusiva totes les feines de tipus auxiliar, i ja anaven conquerint algunes d’especialitzades. I per tant, la majoria de la gent s’estava quedant sense feina. Simplement no podien competir amb la incansable eficiència de les màquines. En aquest context, prosperaven els moviments anti-robots i l’hostilitat cap a ells de bona part de la població es feia manifesta.
Tot plegat recordava les revoltes anti-màquines de fa dos segles, el Ludisme, quan els treballadors de les antigues factories van veure alarmats que la naixent industrialització deixava a molts sense feina. Aquella crisi va fer néixer els moviments obrers i en el fons el conflicte no es va resoldre provisionalment fins que va arribar el Fordisme. Henry Ford va perfeccionar tècnicament el model de producció de la industrialització i al mateix temps el va saber equilibrar millorant d’una manera important les condicions laborals i el poder adquisitiu dels treballadors. Es tractava de fabricar cotxes que els seus empleats poguessin comprar, i així va començar la societat de consum.
El canvi de model va necessitar encara dues guerres mundials per consolidar-se i va tenir el seu últim moment daurat durant la dècada dels 80 del passat segle. Durant els 40 anys posteriors al final de la segona guerra mundial la societat de consum va créixer a costa d’un malbaratament colossal dels recursos naturals i d’una millora sensible del poder adquisitiu d’una bona part de la població mundial, que podien fer així de consumidors d’una indústria cada cop més potent. Això a més era compatible amb la reducció de les jornades laborals i l’avançament de l’edat de jubilació, generant més temps per al consum. Però actualment aquest model està en una severa crisi de la que no podrà renéixer igual.
La producció de bens ha tocat sostre. És cert que una gran part de la població mundial no té accés als mateixos productes, però és que aquest model social de producció ara ja no els hi podrà oferir mai. No els poden comprar perquè no tenen ocupacions prou retribuïdes, i difícilment tindran mai ocupacions prou retribuïdes perquè no són necessaris per produir els productes que se’ls hi voldria vendre. Això sense tenir en compte que potser el planeta no ofereix prou recursos naturals per produir bens per a tothom dins d’aquest model de producció de consum, el de l’obsolescència programada.
Però és que a més l’economia mundial s’ha virtualitzat. La producció de bens i serveis ha deixat de ser rendible per als poders econòmics per l’estancament primer i el retrocés després del poder adquisitiu del comú de la població, de manera que l’economia global s’ha convertit en un joc d’escacs de suma 0 en el qual per a que alguns guanyin molt, molts i molts altres han de perdre. El poder adquisitiu dels salaris baixa, es fa necessari treballar més hores i durant més anys per assegurar un nivell de vida similar, i per acabar, la necessitat de ma d’obra cau fent que l’atur es converteixi en un mal crònic.
Els robots potser trigaran molt o poc en substituir a les persones en la majoria dels llocs de treball, però ja ara l’empobriment i la desocupació assoten a milions de persones d’una manera que sembla irreversible. I tot i així, considerada en conjunt, la capacitat tècnica i creadora de la Humanitat és colossalment més gran del que ha estat mai. Què falla?
Falla que hauríem d’acceptar que no és necessari que treballi tothom, però que al mateix temps tots plegats, solidàriament, ens hauríem d’assegurar que les necessitats de totes les persones estiguin cobertes i garantides durant tota la seva vida. La majoria de la gent treballarà algun temps, potser de forma intermitent. D’altres treballaran molt durant tota la seva vida tot simplement perquè els apassionarà la seva feina i la faran tant bé que la societat els hi recompensarà prou bé per fer-ho. D’altres no treballaran mai en cap feina retribuïda i es dedicaran tot simplement a viure. Però a tothom, en tot moment, se li haurà d’assegurar que mai no li faltarà el més essencial per viure dignament. I no es treballarà més perquè no caldrà que es treballi més.
No és una utopia irrealitzable, és tot simplement la lògica de la situació. De la situació ja actual. Qualsevol altre model que condemni a la misèria als desocupats (o als ocupats en precari) ens portarà irremissiblement a una autèntica apocalipsi, potser ja ens està portant.
Mentrestant el discurs cec i lineal dels portaveus del poder ens diu: cal treballar més hores, cal treballar més anys, cal reduir salaris per ser més competitius… i qui comprarà els productes o omplirà els hotels? Els extraterrestres? D’on sortirà la solvent demanda per a una oferta de béns i serveis tant competitiva?
Arribaran els robots, i potser llavors podrem agafar a totes les elits dominants amb tota la seva infinita riquesa, fer-los acompanyar amb un convenient exercit de robòtics servents i enviar-los a Mart per tal que frueixin del seu inabastable benestar sense l’enutjosa presència dels pobres desocupats. A veure si els convencem aviat i que ens deixin tranquils.
versión en castellano: “Camino del día en que dejaremos de trabajar… por obligación“