En la política espanyola, estem vivint aquests dies una reedició del debat esperpèntic que ja vàrem viure després de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015. Les Corts Generals estan constituïdes i el que tocaria ara és que el candidat que compti amb més suport provi de guanyar la investidura com a president del govern per iniciar la nova legislatura. Però el cas és que cap candidat (de fet, «el candidat») no sembla que pugui reunir una majoria de vots favorables ni en primera ni en segona votació. El més sorprenent és que en el debat públic ningú no aborda les raons de fons d’aquesta situació.
Si analitzem la composició de la cambra des de l’òptica de la divisió ideològica tradicional d’esquerres i dretes, el resultat aparent és el d’una majoria clara de dretes:
|
Diputats |
Dreta |
Esquerra |
PP |
137 |
137 |
|
PSOE |
85 |
|
85 |
PODEMOS-IU-EQUO |
45 |
|
45 |
C’s |
32 |
32 |
|
EN COMÚ PODEM |
12 |
|
12 |
PODEMOS-COMPROMÍS-EUPV |
9 |
|
9 |
ERC-CATSÍ |
9 |
|
9 |
CDC |
8 |
8 |
|
PODEMOS-EN MAREA-ANOVA-EU |
5 |
|
5 |
EAJ-PNV |
5 |
5 |
|
EH Bildu |
2 |
|
2 |
CCa-PNC |
1 |
1 |
|
|
|
|
|
Totals |
350 |
183 |
167 |
En aquest context, el candidat Mariano Rajoy ja compta amb el vot favorable de 169 diputats (PP+C’s), però encara necessitaria si més no l’abstenció dels altres tres grups de dretes per assegurar la investidura. Però no és el cas, tot i que el PSOE insisteix que el que ha de fer el PP és aconseguir els vots que li manquen entre la resta de candidatures de dretes (en tindria prou amb set vots favorables o amb l’abstenció d’un mínim de 13).
Què fa que el PP no pugui aconseguir si més no aquesta majoria simple que necessita? Doncs que ni CDC (ara Partit Demòcrata Català) ni el PNV faran altra cosa que votar en contra del PP per la nefasta política recentralitzadora i uniformitzadora que el govern d’aquest partit ha desenvolupat sense cap complex durant aquests últims anys. El PNV ho ha verbalitzat així, literalment. CDC ha anat més enllà situant el reconeixement fàctic de la sobirania catalana com única qüestió de la qual vol parlar. Cca-PNC també ha de fer reivindicacions territorials, tot i que han de ser més fàcils d’assumir sense gaires escarafalls.
En aquest context, el més lògic és que el PP estigués parlant dia sí, dia també, d’un nou model territorial, de reconèixer la resta de nacions que actualment formen part del Regne d’Espanya, de reformes federalitzants… Però no, i aquest és l’elefant que tenim assegut a la cambra i que ningú no vol veure.
Per què es dona aquesta situació? Per entendre-ho hem de veure que al Congrés dels Diputats hi ha una altra divisió diferent de la d’esquerres/dretes. I és aquesta:
|
Diputats |
Espanyolistes |
Altres nacionalismes |
PP |
137 |
137 |
|
PSOE |
85 |
85 |
|
PODEMOS-IU-EQUO |
45 |
45 |
|
C’s |
32 |
32 |
|
EN COMÚ PODEM |
12 |
|
12 |
PODEMOS-COMPROMÍS-EUPV |
9 |
|
9 |
ERC-CATSÍ |
9 |
|
9 |
CDC |
8 |
|
8 |
PODEMOS-EN MAREA-ANOVA-EU |
5 |
|
5 |
EAJ-PNV |
5 |
|
5 |
EH Bildu |
2 |
|
2 |
CCa-PNC |
1 |
|
1 |
|
|
|
|
Totals |
350 |
299 |
51 |
Efectivament, si la majoria teòrica de dretes era clara, la dels nacionalistes espanyols (contraris per tant a l’afebliment de la unitat política i territorial de l’estat espanyol) és encara més clara. I és en aquest context que el debat territorial ha esdevingut un tabú en les converses per formar govern. Fins i tot la candidatura PODEMOS-IU-EQUO, amb candidatures germanes a Catalunya, País Valencià i Galícia, ha fet aparcar discretament aquesta qüestió en el seu àmbit d’influència per incomodar menys al PSOE de cara a una hipotètica «majoria alternativa d’esquerres».
Però tornem-hi, és realment possible una majoria alternativa d’esquerres? No, òbviament, si qui l’hauria d’haver encapçalat en el seu moment el que va fer va ser pactar un programa de govern amb un partit de dretes, com ara C’s. Aquesta absurda maniobra no només va fer inviable un acord amb les altres forces d’esquerra, és que a més va tallar d’arrel qualsevol intent d’acostament als altres partits diferents del PP i antagònics de l’espanyolisme entusiasta de C’s, quan no a més del seu profund credo neoliberal. Tot i així, en la hipòtesi que Pedro Sánchez es volgués tornar a postular com a nou president, també ell hauria d’afrontar seriosament la satisfacció de les reivindicacions nacionals de catalans, bascos, valencians, gallecs i canaris. I és evident que no ho vol fer per que va en contra de les conviccions espanyolistes actualment dominants al seu partit i que ell representa perfectament.
Vist tot plegat, només hi ha dues alternatives: un govern de salvació nacional [espanyola] encapçalat pel PP, amb el suport del PSOE i amb C’s fent de vigilant de les essències pàtries, o noves eleccions per tornar a començar la partida amb un joc de cartes segurament no massa diferent. La primera alternativa seria paradoxalment un reconeixement de la confrontació de la qual no es vol parlar (de l’existència de nacionalismes diferents de l’espanyol) i portaria la conseqüent ofensiva recentralitzadora i uniformitzadora més dura de totes les que hem vist des de la mort del dictador. La segona alternativa fiaria la revisió del conflicte a la nova configuració del Congrés dels Diputats.
I quina nova aritmètica de repartiment de diputats podria resoldre aquesta impossible equació? La més probable és aquella en la qual PP i C’s assolissin entre tots dos la majoria absoluta, un resultat pràctic no massa diferent del que podria resultar ara i que només té certs avantatges per al PSOE, que no s’hauria d’implicar directament en el que passés a continuació.
Una alternativa improbable seria el sorpasso de PODEMOS i els seus aliats, que podria teòricament establir ponts de complicitat amb els nacionalismes perifèrics i posaria molt i molt difícil al PSOE un vot negatiu a la investidura de Pablo Iglesias. Però un govern com aquest estaria en condicions de resoldre els conflictes en clau nacional de catalans, bascos i de la resta de nacionalitats? En realitat no. Ni una reforma constitucional ni l’autorització d’un referèndum a Catalunya o a qualsevol altre lloc no es poden aprovar sense una majoria qualificada al Congrés dels Diputats (majoria absoluta per a la convocatòria d’un referèndum consultiu, majoria de 3/5 al Congrés i al Senat per a una reforma constitucional «menor» o de 2/3 a cada cambra amb posterior dissolució de les mateixes per tornar a començar si la reforma toca el sancta-santòrum de la Constitució, que seria el cas). No cal dir que l’incommovible bloc unionista que formen PP-PSOE-C’s podrà impedir l’autorització d’un referèndum consultiu i ja no diguem una reforma constitucional, en el supòsit que un improbable govern en minoria de PODEMOS ho arribés a plantejar.
Es pot argumentar que SI es fan unes terceres eleccions, SI PODEMOS amb les seves confluències aconsegueixen la majoria relativa (o com a mínim supera al PSOE) i SI PODEMOS aconsegueix el suport del PSOE i dels grups nacionalistes a la investidura, com a mínim el «conflicte territorial» no empitjorarà, en el sentit que no es produiran noves recentralitzacions i es milloraria el context de finançament i de respecte dels àmbits competencials. En aquest punt, permeteu-me que sigui cínic.
En un context polític com el descrit en l’anterior paràgraf, aquí a Catalunya les forces que representen En Comú-Podem aparcarien indefinidament el seu suport a la convocatòria d’un referèndum català i torpedinarien encara amb més decisió qualsevol moviment no ja independentista, sinó fins i tot de vocació federalista. «Ara no és el moment», ens dirien, i el «moment» no seria a la pràctica mai. De fet l’èxit relatiu de PODEMOS i les seves confluències ja ha empés cap a aquesta direcció a aquesta formació catalana d’esquerres, que en un escenari diferent tindria la clau d’un suport incontestable de la causa independentista en l’àmbit català.
Naturalment, hi ha moltes altres coses en joc de cara a la propera legislatura espanyola. Segons l’últim baròmetre de juny del CIS, l’atur, la corrupció, l’economia i la sanitat són amb diferència els problemes que més preocupen al conjunt dels ciutadans del Regne d’Espanya. També als catalans els preocupen majoritàriament aquests temes, però és que una majoria (com a mínim relativa) dels catalans estem ja convençuts que les decadents institucions espanyoles ni poden, ni volen, resoldre aquests problemes. És més, ens consta que per ells la situació particular a Catalunya també en aquests temes està al final de la cua de les seves prioritats. I creiem que una República Catalana independent té moltes més probabilitats de sortir-se’n a l’hora de respondre aquests reptes que aquesta Espanya corrupta i carrinclona. No es pot perdre Catalunya per mirar de salvar (un altre cop) Espanya.
versión en castellano: “El Elefante en la habitación“