Doncs sí, hi torno amb la municipalització, aquest cop però amb un enfocament diferent, l’abordo des de la perspectiva de la lluita sindical per tractar-se del text d’una xerrada per a unes jornades que va organitzar la CGT de Barcelona entorn d’aquest tema. De manera que aquí estic, tossudament reiteratiu.
Molts recordareu la cita. Warren Buffett, una de les primeres fortunes del món, va escriure el 15/08/2011 un article al New York Times en el qual entre d’altres coses afirmava que existeix la lluita de classes i que LA SEVA classe l’estava guanyant.
Tots els que som aquí sabem el complicat que resulta de vegades convèncer molts companys que efectivament estem enmig d’una lluita de classes, però fins i tot quan ho acceptem, ens costa de veure on és el front d’aquesta lluita.
En què s’adverteix que la nostra classe està perdent? Si se’ns desafia a resumir-ho en un únic punt jo crec que la resposta és clara: l’augment galopant de la desigualtat a l’interior de totes les societats i també entre territoris.
Dit d’una altra manera, i usant el llenguatge dels marxistes, el que estem perdent de forma central és la pugna en el repartiment de les plusvàlues. I no es tracta només de la tradicional i ben coneguda pugna entre empresari i assalariats per veure qui es beneficia més dels augments de la productivitat, la lluita la tenim també en el cas de la regressió dels sistemes impositius, el retrocés dels serveis públics i dels sistemes de protecció social i la creixent pressió a l’alça dels preus de béns i serveis com l’habitatge, l’energia, l’aigua potable i altres. Estem rebent per tots costats, i fort.
És per això que la lluita per la recuperació i internalització dels serveis públics ens ha de resultar molt interessant per múltiples raons.
En primer lloc, sabem que els sistemes impositius s’han tornat clarament regressius, crec que no cal que ho demostri. Però tot i això hauríem d’aspirar a que els pressupostos públics es traslladin de la forma més íntegra i eficaç al finançament dels serveis que ens retornen ni que sigui una part del benestar perdut. Això està succeint?
Vegem el cas paradigmàtic de l’Ajuntament de Barcelona. Si comparem els pressupostos de 1997 i 2015, compensat ja l’efecte de la inflació, veiem que el capítol pressupostari destinat a les retribucions de la plantilla disminueix en aquest període ni més ni menys que un 21,32%, mentre que el capítol de despeses (del qual la partida més voluminosa amb diferència és la dels “treballs externs”) creix un 45,01% i el de convenis i subvencions (que inclou els “concerts” amb entitats privades per a la gestió de serveis) creix també un 32,98%.
-
1997*
2015
Variació
Capítol 1 – Personal
792.123
623.217
-21,32%
Capítol 2 – Subministraments i serveis
627.384
909.747
45,01%
Capítol 4 – Convenis i subvencions
424.449
564.434
32,98%
Totals
1.843.956
2.097.398
13,74%
1997*: En milers d’euros de 2015
També es constata que el volum global del pressupost va créixer en aquest període un 13,74% mentre que, i aquesta és una altra dada, l’augment del PIB real en el mateix període a Catalunya ha estat del 17,4%, descomptant sempre l’efecte de la inflació. Això vol dir que la pressió fiscal real ha baixat pel que fa als pressupostos municipals.
Si la pressió fiscal baixa, llavors hi ha menys recursos globals a redistribuir des de l’administració, però si a més la part d’aquests recursos globals que es tradueix en salaris directes disminueix clarament en favor dels encàrrecs a empreses, hi ha una fracció important de recursos que es va a finançar altres administracions (a través de l’IVA) i una altra fracció que passa a formar part dels beneficis empresarials a costa de les rendes salarials dels treballadors i treballadores dels serveis públics.
Simplement, el model de gestió pública del 2015 afavoreix molt menys la redistribució de la riquesa que el model de gestió de 1997.
I encara ens oblidem de part dels ingressos d’algunes empreses i entitats concessionàries de serveis, en concret el que cobren directament dels ciutadans en forma de copagament i que no apareix en els pressupostos públics com a ingrés per taxes i preus públics. Aquests copagaments afegeixen clarament una regressivitat als serveis públics que ja no apareix en els comptes de les administracions.
Repeteixo, la lluita per la internalització dels serveis públics és clarament estratègica.
És evident que propiciar l’evolució contrària a l’observada entre 1997 i 2015 ha de revertir els efectes perversos que venim patint i ha de millorar els efectes redistributius que els pressupostos de les administracions públiques tenen pel simple fet d’existir, per molt que aquests efectes siguin imperfectes.
La contractació directa de personal per part de les administracions genera més ocupació i de millor qualitat (d’aquí l’obsessió per prohibir o limitar d’una manera extravagant les ofertes públiques d’ocupació). Això millora d’una manera clara i general el benestar de la població local.
La reducció de la contractació d’empreses no perjudica l’ocupació (especialment si s’apliquen mecanismes de successió d’empresa), afegeix transparència en l’ús dels recursos i evita la fugida de rendes cap a d’altres llocs o en benefici de rendistes i alts executius.
Des del meu punt de vista no hi ha estratègies alternatives o complementàries.
Es parla d’imposar clàusules socials als contractes i convenis que garanteixin condicions salarials i laborals “dignes” per al personal de les empreses contractistes i les entitats consorciades. És dubtós que hi hagi un marc legal que permeti imposar semblants garanties per “moderat” que sigui el nivell d’exigència que vulgui imposar-se, però tot i així, Qui dubta que l’augment consegüent dels costos laborals NO anirà en detriment dels beneficis empresarials o rendes equivalents? És evident, aquest augment de costos es traslladarà a les factures que presentaran els contractistes i al preu de les licitacions. Per tant, si no augmenta la pressió fiscal, l’efecte de tal mesura només pot ser la disminució i retallada dels serveis públics i la pèrdua de llocs de treball.
Una altra visió alternativa del problema parla substituir a les empreses contractistes per cooperatives contractistes o per entitats sense ànim de lucre concertades. El qüestionament del cas de les cooperatives contractistes a mi em sembla meridianament clar: amb la normativa actual en les cooperatives els socis poden decidir la contractació d’assalariats que òbviament no compartirien els beneficis de forma igualitària, i per si fos poc la gestió de les cooperatives també queda fora del focus de l’escrutini públic (Què ingressen en forma de copagaments? Com seleccionen els nous socis o als assalariats? A qui compren els subministraments i per què? Què justifica les diferències d’ingressos entre socis i entre assalariats?, etc.). Les entitats concertades tenen el mateix problema de manca de transparència, amb l’agreujant que en elles el que no poques vegades passa és que no es destina al servei públic concertat tot el pressupost (inclosos copagaments) que l’administració els ha assignat. En aquest últim sentit és paradigmàtic el cas de l’Església Catòlica, que desvia enormes quantitats de recursos cap a les seves cúpules organitzatives tot i que virtualment tots els seus ingressos pretenen tenir un destí específic en forma de servei a la comunitat. Es manté formalment la pretensió d’absència d’afany de lucre, però el destí final dels recursos respon amb freqüència a interessos no manifestats.
Des d’un punt de vista pràctic, hi ha escletxes legals que possibiliten la internalització de serveis públics.
D’això es parla en aquestes jornades, i és nostra l’oportunitat i nostra la responsabilitat de fer tot el necessari per pressionar les administracions en favor d’aquesta internalització. L’impacte social d’aquestes internalitzacions i la seva més difícil reversió futura m’atreveixo a dir que les presenta amb més valor transformador que la gran majoria de les polítiques d’esquerres a les quals s’atribueix un gran valor des dels mitjans i des de moltes organitzacions.
El poder ho pot assimilar tot, menys la pèrdua de poder.
Versión en castellano: «Recuperemos e internalicemos los servicios públicos»