Tot sovint, gairebé amb metòdica regularitat, torna als mitjans i a les palestres dels polítics el debat de l’Educació: que si cal refer les lleis, que si cal augmentar pressupostos, que si s’ha de prestigiar la formació professional, que si s’ha d’ampliar o avançar l’edat d’escolarització obligatòria, etc. Personalment sóc relativament escèptic pel que fa a l’expectativa de transformar la societat en un sentit o un altre en funció del model educatiu: si el model educatiu fos realment determinant les persones de la meva edat, que vàrem acabar l’EGB encara en vida de Franco, seríem majoritàriament franquistes, espanyolistes i autoritaris. I em sembla que per a la gran majoria no és el cas.
Amb això no vull dir que no cregui en la important funció socialitzadora de l’escola, al contrari, el que vull dir és que en general a les persones no se’ns programa i que de l’escola no ens en portem el que ens vulguin donar sinó el que volem agafar (d’entre el que ens ofereixen, és clar).
En aquest sentit, l’escola ha d’oferir als alumnes recursos i oportunitats per aprendre i un entorn en el qual desenvolupar una socialització positiva.
I després tenim la formació post-obligatòria i universitària. Es suposa que aquesta etapa a la qual ja no em refereixo com «educació» sinó com «formació», serveix per a preparar-nos per al món del treball, i ho ha de fer preparant-nos per al desenvolupament d’un ofici o d’una professió concreta. Però em fa l’efecte que avui per avui el grau de fracàs d’aquesta formació és en general i globalment considerat massa gran.
Hi ha moltíssims titulats de tots nivells que si treballen ho fan en coses que no tenen res a veure amb la seva titulació o que fan feines per sota de la seva qualificació. I al revés, n’hi ha que no tenen cap formació específica i tot i així ocupen llocs de treball especialitzats per als quals mai es van formar a cap centre oficial. En això consisteix el fracàs de la formació.
Alguns diran que cal invertir més en centres de formació i universitats per millorar la qualitat dels estudis (hi estic d’acord), altres diran que cal traslladar a les empreses si més no una part de la responsabilitat de la formació, per assegurar-ne l’adequació dels estudis a la realitat laboral (no estic d’acord, perquè es perd pel camí l’accés igualitari a la formació i es produirien professionals captius de les empreses que els han format). Jo crec que a banda de tot això el que s’ha de fer és incrementar radicalment el valor social de la formació per la via de la normativa i per la via de l’exemple.
La via de la normativa està clara: ningú per exemple pot fer d’advocat, metge o infermer si no ha fet abans de tot els corresponents estudis, però hi ha moltes altres professions en les quals l’intrusisme no és ni tant sols una lleu infracció administrativa. O per posar un exemple més concret i quotidià, fins al 2000 per treballar en el sector de l’alimentació es demanava el carnet de «manipulador d’aliments» (el títol d’un curset d’unes poques hores), però ja no es demana ni això per posar-se a despatxar carn a una botiga, per no parlar de per a què serveixen els estudis de formació professional de grau mitjà de comerç de productes frescos.
Si no cal tenir un títol oficial per desenvolupar una professió, quin sentit té perdre 2 o més anys estudiant? Uns anys que es podrien dedicar ja a treballar en el sector corresponent i aprenent per la pràctica?
No estic en contra del natural aprenentatge que s’adquireix a través de l’experiència, però sí que em sembla imprescindible que s’hagi d’acreditar una formació de base específica de cada professió per garantir uns mínims. Tothom ha d’aprendre, però quan qualsevol de nosaltres interactua amb algú que suposa que és un professional, espera que sàpiga el que fa i que, perquè no, parli el nostre idioma. I això només es garanteix amb l’establiment d’acreditacions professionals avalades per una formació oficial.
Ja m’adono que aquest plantejament meu tan poc liberal xoca amb les polítiques i les maneres de fer que s’han anat imposant en les últimes dècades, com tantes altres coses, i que el camí que s’ha de fer (si algú l’enceta) serà llarg. Però no ens enganyem, si no reprenem aquesta direcció de les acreditacions professionals obligatòries tota la formació post-obligatòria i universitària no farà altra cosa que caure en la marginalitat i la decadència.
DONAR L’EXEMPLE DES DE LES ADMINISTRACIONS (EL CAS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA)
Hom podria pensar que com a mínim en l’àmbit de les plantilles de les administracions públiques la protecció de la formació professional i universitària estaria garantida, i sí, les lleis de funció pública vigents predeterminen categories professionals associades a grups de titulació (A – Universitaris; B – Grau superior de FP; C – Grau mig de FP o Educació secundària; E – Educació Primària), però a la pràctica els gestors de les administracions mostren un notable menysteniment del que és consubstancial en la formació: la seva especificitat.
Faré servir com sempre l’exemple que conec, que és el de l’Ajuntament de Barcelona:
- Té 43 categories funcionarials del grup A (universitaris) però només unes poques, jo diria que 19, es corresponen unívocament amb una titulació universitària específica i una professió, 10 o 11 estan obertes «a qualsevol titulació universitària» i la resta agrupen diverses formacions universitàries, per exemple, un enginyer de camins i un enginyer electrònic compartirien la mateixa categoria tot i exercir professions completament diferents.
- No ha definit mai cap (sí, CAP) categoria associada a titulacions del grup B (grau superior de FP).
- Totes les 14 categories associades al grup C (grau mig de FP o educació secundària), totes, estan obertes a qualsevol titulació més enllà de la primària.
- Ha continuat fent convocatòries de personal del grup E (virtualment, sense formació) per ocupar llocs com jardiner o conserge d’escola, llocs que se’n podrien beneficiar d’una formació específica de grau mig de FP.
Els efectes d’aquesta pràctica no són neutres, l’Ajuntament genera una ocupació directa d’unes 15.000 persones, i indirectament ocupa unes altres 15.000 a través de contractacions administratives, unes contractacions amb empreses i entitats on no s’acostumen a exigir titulacions específiques del personal que acaba prestant els serveis, tot i que es podria fer.
El fet que la gestió de l’administració municipal sigui tan laxa a l’hora de valorar la formació específica del seu personal té un indubtable impacte en la percepció social del valor i la importància de la formació i posa en entredit la credibilitat de qualsevol govern municipal que declari el seu interès en potenciar la formació professional o l’activitat universitària.
Òbviament, no defenso que es faci fora a tots els funcionaris que no tinguin la titulació específica, però si es refessin correctament les categories, es promoguessin plans de beques i formació per adequar les titulacions de l’actual plantilla amb la categoria exercida i s’establissin requeriments d’accés a la funció pública municipal coherents amb tot això, l’impuls a la formació professional i a determinats estudis universitaris a la ciutat de Barcelona seria notòriament visible.
I no només això, una força laboral amb una formació específica com a requeriment per ocupar llocs de treball específics promou la creació de llocs de treball de qualitat i potència l’excel·lència i la innovació a les empreses. Si l’Ajuntament s’apliqués al seu propi personal aquest principi l’efecte sobre el teixit econòmic de la ciutat es faria sentir.
El model de gestió també és política.
versión en castellano: “Sobre la Formación“