El dilluns 13 de març es va donar a conèixer un estudi presentat per la Taula d’Entitats del Tercer Sector i elaborat per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona a mida i en interès d’aquesta patronal, òbviament fent servir recursos públics. L’objectiu d’aquest estudi és assenyalar com de marginada està aquesta patronal a l’hora d’optar a les contractacions públiques de serveis, especialment de serveis d’atenció a les persones. L’estudi en qüestió el podeu trobar aquí: http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/informe_final_contractacio_web.pdf
L’estudi fa una comparativa entre el volum de contractació de diferents municipis, inclòs el de Barcelona, entre les que qualifica «empreses amb finalitats lucratives» per un costat i les «entitats socials -sense afany de lucre-» més les «empreses de l’Economia Social» per l’altre costat. Enlloc explica quin afany tenen les entitats socials quan competeixen per milionaris contractes amb l’administració, i tampoc perquè les finalitats lucratives de les empreses de l’Economia Social no compten a l’hora d’alinear-les al costat del Bé Suprem. L’estudi dóna per bona l’afirmació provinent de les entitats socials en el sentit que «presenten entre les seves principals característiques un important grau de solvència social, relativa a qüestions com són les xarxes de participació, el treball comunitari i amb famílies, el coneixement de l’entorn, etc.» i en base a això es lamenta l’autor de l’estudi que el percentatge d’adjudicacions a aquestes empreses «queda encara lluny de situar-se en unes coordenades satisfactòries».
L’origen d’aquesta font d’insatisfacció diu l’estudi que és el fet que les virtuts intrínseques de les entitats i empreses socials no es tenen prou en compte a l’hora de decidir les adjudicacions, i que és el preu final d’adjudicació el que determina que les «empreses amb finalitats lucratives» s’acabin enduent els contractes presentant ofertes a la baixa.
Ningú no podria discutir que resultaria idoni que entre els criteris objectius d’adjudicació dels contractes públics es considerin amb una adequada rellevància criteris qualitatius, socials i ecològics, tal com fem molts quan en la nostra vida quotidiana fem les nostres compres o contractem serveis, però com dic, els criteris s’han d’objectivar i quantificar, i a més s’ha de decidir políticament (col·lectivament) quina ponderació comparativa s’ha de donar a una mena de criteris o a uns altres. Els apriorismes en aquesta matèria fan ferum a reclam d’un clientelisme del més ranci.
Però a mi, de tot plegat, el que més m’ha cridat l’atenció és la clamorosa absència, ni que sigui tangencial, de tota consideració a les condicions laborals i salarials de les persones que presten aquests serveis, malgrat que sabem (perquè elles mateixes ens ho expliquen) que les baixes econòmiques dels contractes es traslladen amb escreix al deteriorament de les seves condicions laborals, a l’augment de les seves càrregues de treball i tot sovint a la reducció pura i dura de les seves retribucions. Es veu que aquesta qüestió no preocupa gens ni mica a les entitats i empreses socials, i això deu ser a causa que en això no presenten cap element diferencial respecte de les «empreses amb finalitats lucratives».
Ja sabeu que jo defenso la gestió directa dels serveis públics, i en altres entrades d’aquest blog he argumentat repetidament perquè, però em preocupa que persones que en el debat reconeguin l’encert dels valors i dels arguments que defenso, considerin que donar peixet a la patronal Kumbayà és una alternativa vàlida ni que sigui en el mentrestant. Diuen que l’infern està empedrat de bones intencions, jo aquí afegeixo que l’explotació de les persones treballadores i l’ús clientelar dels pressupostos públics de vegades també es disfressa de vocació social i fingit desinterès egoista.
I ara que em critiquin, si volen.
versión en castellano “La patronal Kumbayá …“