Com sabeu tots els que em llegiu regularment (no gaires, però ben estimats) no sóc en absolut una persona ideològicament neutra. Els meus punts de vista procuren ser raonables i fonamentats, sí, però no m’incomoda deixar veure quina és la meva posició respecte a com a de ser la Societat i quins valors s’haurien de promoure.
Aquesta manca de pudor ideològic no és per cert un fenomen freqüent entre opinadors de tota categoria com tampoc (i això ens hauria de sorprendre molt) no és una característica constant en el discurs polític dels «líders» dels grans partits.
Són uns quants els que han caigut alguna vegada en la temptació de dir que «no som d’esquerres ni de dretes», com ha dit Susana Díaz del PSOE, o Pablo Iglesias de Podemos fa tres anys, o anant més enrere Rosa Díez de UPyD i Adolfo Suárez d’UCD. Però és molt més freqüent, especialment des de posicions de govern, apel·lar al que és sensat, econòmicament correcte o més encertat des del punt de vista de la gestió, quan evidentment el que s’està promovent o justificant amb aquestes valoracions són mesures clarament esbiaixades en favor d’una posició ideològica. I consti que quan parlem d’ideologia parlem d’interessos de classe social o de grup social organitzat.
La política sempre és l’activitat de determinar les preferències que informen les eleccions col·lectives: més llibertats civils o més autoritarisme? Més intervenció social des de l’Estat o menys? Preservem la riquesa individual o afavorim la redistribució? Etc.
El govern en canvi, si l’entenem com l’administració d’aquestes preferències i la peça central de l’organització social, és veritat que HAURIA de ser ideològicament neutre i tot simplement procurar actuar eficientment, materialitzant les preferències col·lectives i fent més fàcil la convivència i la prosperitat de tothom.
I ara em contradiré i diré que això també és ideologia, però per aclarir que és ideologia d’una altra mena. Aquesta concepció del govern forma part del que seria la ideologia democràtica bàsica que ens va deixar la Il·lustració: separació de poders amb un poder executiu subordinat al legislatiu (no a l’inrevés com ara) al temps que moderat i auxiliat pel judicial.
Fixem-nos que malgrat tot, aquesta noció de la separació de poders i de la supremacia del poder legislatiu (que emana del mandat popular) és més que política, metapolítica. És un marc de referència que s’ofereix al desenvolupament pacífic de qualsevol variant de la consciència social dominant, només a condició que sigui capaç de suportar el contrast dialèctic i toleri l’existència d’altres punts de vista que poden ser diferents en tot, menys en la recíproca tolerància.
I en aquest marc, el flanc més feble és el poder executiu, el govern. La raó d’aquesta feblesa emana del fet que en una societat democràtica qualsevol força coercitiva legítima queda reservada al poder executiu, i el monopoli de la força és en si mateix antinòmic de la idea d’una societat democràtica unida per la cooperació i no per la coerció.
És per això que si el respecte del punt de vista de l’altre (inseparable del total compromís amb el propi) és la regla central dels que defensen una ideologia dins un marc democràtic i l’aplicació imparcial de la llei és la regla d’or de qualsevol poder judicial, l’exercici del govern no té una, sinó moltes regles a seguir si vol ser una peça útil dins aquesta ideologia democràtica i no el seu enemic.
En articles posteriors intentaré desenvolupar una mica aquestes regles del govern des de diferents enfocaments: l’econòmic-pressupostari, l’organitzatiu, el social i potser algun més.
[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-de-les-finances/]
Versión en castellano: «Las Reglas del Gobierno»