LES REGLES DEL SISTEMA DE PENSIONS

De | Publicat el 14 d'agost de 2017
[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:
http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-de-les-finances/]

El sistema de pensions és la peça angular del concepte de Seguretat Social que es va guanyar als països desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial. La idea bàsica consisteix a garantir que en arribar a una determinada edat (els 60, els 65 anys o més) tothom tindrà un ingrés mensual que li permeti viure, passi el que passi. Amb el temps, a més de la protecció per jubilació, es va afegir una protecció semblant per a les persones dependents, per desocupació i darrerament es comença a parlar de rendes garantides o de rendes universals (no són el mateix però persegueixen el mateix objectiu de donar protecció a totes les persones).

Clàssicament, es considera que hi ha dos tipus de sistema de pensions, el de repartiment i el de capitalització. En el de repartiment les contribucions actuals es destinen a pagar les pensions actuals, i en el de capitalització les contribucions de cada individu s’ingressen a un compte individual per formar part d’algun fons d’inversió controlat pel gestor del sistema.

Seguint la manera de fer inspirada en el keynesianisme, el sistema de repartiment és el que es fa servir a països com el nostre, mentre que el sistema de capitalització és el model adoptat allà on el neoliberalisme s’ha imposat de manera més contundent.

El sistema de capitalització és un sistema privatitzat o privatitzable de pensions que de fet traeix el concepte de Seguretat Social. No és més que un estalvi individual més o menys forçat sobre els ingressos de les persones que en tenen. Un estalvi que, amb els rendiments financers corresponents, cada persona recuperarà quan es jubili en forma d’una paga individual proporcional. Les persones que no han tingut ingressos o han tingut ingressos massa petits com per estalviar un import significatiu de diners, òbviament no poden tenir cap pensió en aquest sistema. I si el gestor del fons de pensions és prou incompetent o desafortunat com per fer una inversió desastrosa, també pot passar que els estalvis dels que sí que han aportat desapareguin o minvin dramàticament, deixant-los també sense pensió.

Per la seva banda, el sistema de repartiment necessita per funcionar a llarg termini que els comptes quadrin, és a dir, que en tot moment les contribucions de les persones ocupades siguin suficients com per fer front amb els compromisos de totes les persones perceptores. Fa molt de temps que sabem que aquest equilibri no està en absolut garantit, i de fet hi ha elements que actualment posen en dificultats creixents al sistema aquí a l’Estat Espanyol:

  • La irregularitat de la corba de població. A partir dels anys 70 l’índex de natalitat es va anar reduint després de més d’una dècada de fort creixement, al temps que l’esperança de vida sembla allargar-se. Com a resultat, la proporció de persones més grans de 60, 65 o més anys respecte de les que estan en edat de treballar és cada cop més gran.
  • La crisi de l’ocupació. L’evolució del model econòmic a nivell mundial es tradueix en menys necessitat de mà d’obra a tot el Món, i la feblesa de la posició negociadora dels assalariats també dóna lloc a salaris més baixos. Això fa que les contribucions actuals siguin encara més petites del que podrien ser.

Davant d’aquesta situació els governs i els organismes internacionals fan postulats en favor de la reducció de les prestacions, allargar l’edat de jubilació, demanar més anys de cotització per tenir dret a una pensió superior a la mínima i reduir en tot cas l’import de les pensions situant-lo cada cop més per sota de les bases de cotització.

No cal dir que això últim es percep com un conjunt de mesures profundament injustes, vist que durant anys els futurs pensionistes han estat fent possibles (per als pensionistes passats) unes pensions calculades amb uns criteris molt més avantatjosos dels que finalment se’ls aplicaran a ells mateixos. Això visibilitza molt dramàticament una més d’aquestes transferències de rendes intergeneracionals que tant agraden al keynesianisme, però que no tenen gens de gràcia quan no es forma part de la generació beneficiària.

Economistes dissidents com per exemple Vicenç Navarro, assenyalen encertadament que els problemes els trobem en tot cas al model de finançament de les pensions, no a la sostenibilitat de les pensions com a tals. Dit d’una altra manera, les rendes del treball es poden quedar curtes per sostenir la càrrega de les pensions, però l’economia en general, el creixement del PIB, ens diu que el conjunt de l’economia pot continuar fent front sense problemes a aquesta càrrega, només modificant el sistema impositiu sense haver de tocar necessàriament la pressió fiscal global.

Aquesta mesura, treure determinades despeses i transferències del pressupost de la Seguretat Social per finançar-les amb el pressupost general, ja es ve aplicant inevitablement des de fa temps. Per exemple, des de la creació del Sistema Sanitari Públic a Espanya, aquest es va finançar a costa de les cotitzacions a la Seguretat Social de treballadors i empresaris, fins i tot quan a la Constitució de 1978 es va declarar l’abast universal de la Sanitat Pública (ja no només per als treballadors i les seves famílies). Perquè no va ser fins al 1995 que es va reconèixer la necessitat de finançar la Sanitat a càrrec dels pressupostos generals. I també no va ser fins al 2013 que es va veure la necessitat de finançar les pensions no contributives (les de les persones que mai no van cotitzar en el sistema) també a càrrec dels pressupostos generals.

Així es pot afirmar amb bona base que les generacions a les quals ara es diu que no podran gaudir d’una pensió en les mateixes condicions que les generacions últimes, han estat finançant durant dècades no només un més generós sistema de pensions per als jubilats de llavors, sinó una Sanitat Pública Universal i un sistema de protecció social del qual es beneficiaven persones que mai no havien contribuït. Com es pot dir ara que el fons de reserva de la Seguretat Social està esgotat?

Podem imaginar una rèplica que assenyalés correctament que les cotitzacions socials en realitat són un impost més i que els representants de la voluntat popular han d’acordar any rere any quin destí es dóna als recursos recaptats. Però si és així, és un impost just?

Es diu que les contribucions a la Seguretat Social les fan els treballadors i les empreses. LA SEGONA PART ÉS FALSA. Les empreses fan de recaptadores, com ho fan amb l’impost sobre la renda o l’IVA, per exemple, però l’aportació que fan a la Seguretat Social d’aproximadament el 30% del salari brut de cada treballador mig (la quota patronal), només la fan perquè tenen aquests treballadors. Una empresa que no tingués treballadors no pagaria res a la Seguretat Social.

Les empreses ho tenen molt clar, si han de contractar algú no consideren només quant li han de pagar, també el que les hi tocarà pagar per aquest treballador a la Seguretat Social. La quota patronal, per tant, és una part dels ingressos bruts dels treballadors que s’abona a la Seguretat Social juntament amb la quota dels treballadors (més del 6%) i la retenció que correspongui de l’impost de la renda.

I com s’aplica aquest impost considerat en si mateix? Fins i tot si obviem el fet que és un impost només per a les rendes del treball (cosa en si mateixa injusta), el sistema de càlcul de l’impost és tremendament regressiu, no hi ha cap altra impost que ho sigui més:

  • Un treballador que cobri el salari mínim a jornada complerta el 2017 té un cost laboral anual d’uns 13.000 €, 10.000 € de salari brut i 3000 € de «quota patronal» que l’empresari paga perquè el treballador la guanya. A més li descompten més de 600 € de la «seva quota». Al final, sobre aquells 13.000 € anuals haurà abonat a la Seguretat Social un 28,6% del total.
  • Un directiu que cobri el salari mig que cobren els directius al 2017 té aproximadament uns 92.900 € de cost laboral anual. La quota patronal i la seva cotització són relativament petites, 14.000 € + 2.900 €, cosa que representa un 18,18% del total. Això és perquè la cotització a la Seguretat Social té un topall, una base màxima de 45.000 € per sobre de la qual ja no es contribueix.

Això de la base màxima funciona a l’inrevés del que passa per exemple amb l’impost sobre la renda, on hi ha un mínim exempt. Per això i a diferència del que passa amb l’impost sobre la renda, en el cas de les cotitzacions a la Seguretat Social com més guanyes, menys pagues proporcionalment.

A més, un treballador que sempre hagi cotitzat pel salari mínim deixant així el 28,6% dels seus guanys en mans de la Seguretat Social, tindrà arribat el moment la pensió mínima, només 200 € mensuals superior a la pensió no contributiva que cobraria en el cas de no haver treballat mai i no tenir altres ingressos coneguts. El directiu del supòsit cobraria en canvi la pensió màxima, compatible amb altres ingressos privats.

 

LA REFORMA JUSTA I NECESSÀRIA DEL SISTEMA DE PENSIONS

Per la banda de la recaptació

Cal en primer lloc reconèixer per a tots els treballadors el cost laboral sencer que els correspon com a salari brut. Per exemple, als gairebé 10.000 € anuals de salari mínim s’han de sumar els 3.000 € corresponents de la fins ara quota patronal, fent aflorar als ulls del treballador els 13.000 € de salari brut real, i òbviament consolidar en tots els casos aquest salari brut real.

En segon lloc, cal declarar exempts de cotització els primers 10.000 € i aplicar un tipus únic del 28,6% sobre el salari brut que excedeixi d’aquests 10.000 €. Així, qui cobri el salari mínim només abonarà uns 900 € anuals, en contrast amb els 3.700 € actuals. Surt un tipus mig del 6,8%.

En tercer lloc, no ha d’haver cap topall màxim per a la cotització. Per altes que siguin les retribucions, s’ha de continuar pagant el 28,6% de tot el que superi els 10.000 € anuals.

En quart i últim lloc, també les rendes que no són del treball han de cotitzar en el sistema de la seguretat social en les mateixes condicions.

Per la banda de la despesa

La pensió mínima, que al 2017 és d’uns 7.900 € anuals, s’ha d’abonar no només a tots els jubilats, també a totes les persones majors d’edat desocupades i que no tinguin ingressos propis iguals o superiors al salari mínim (pot establir-se un escalonat d’imports per evitar que algú superi el salari mínim sumant ingressos propis a la pensió mínima). Les persones amb menors a càrrec podrien tenir una pensió mensual per menor fins i tot quan tinguin elles mateixes ingressos.

Les prestacions descrites es finançarien exclusivament amb els impostos generals. No és un problema per a l’Economia, perquè a diferència del que passa quan es paguen els interessos del deute públic als inversors estrangers, no són recursos que s’extreuen del flux econòmic, al contrari, són una redistribució de rendes que revifa la demanda i fomenta el creixement.

Pel que fa a les cotitzacions que quedarien en el sistema de pensions, passaríem a un model de capitalització per tal que cadascú obtingui una MILLORA sobre la pensió mínima en funció del que efectivament ha cotitzat, podent rescatar a l’avançada una part en cas de desocupació o pèrdua d’ingressos principals.

Val a dir que la gestió dels fons resultants hauria de ser pública i, lligant amb el que dèiem del problema dels monopolis en altres articles, un destí perfecte d’aquests diners seria la capitalització d’uns monopolis (d’aigua, d’energia, d’infraestructures de comunicacions, …) que es veurien nacionalitzats per aquesta via.

Tot plegat és un objectiu assumible? Absolutament. Les noves cargues dels pressupostos generals no portarien la pressió fiscal fora dels marges del que observem a la Unió Europea: per exemple, el tipus marginal de l’impost sobre la renda a Espanya és del 45%, inferior al de la gran majoria dels països desenvolupats i amb diferència: Bèlgica, per exemple, té un tipus marginal del 59,4%, França un 55,1%, Portugal un 61,3%… I com deia, la redistribució de rendes no empobreix, al contrari, incrementa la demanda i amb ella l’activitat econòmica.

De fet, si considerem globalment la pressió fiscal descomptant els diners que retornarien als contribuents per efecte de les noves rendes o pensions públiques, i observant els positius efectes sobre el PIB, veuríem que la pressió fiscal minva i el creixement s’intensifica.

[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-separacio-de-poders/]

versión en castellano: “Las Reglas del Sistema de Pensiones“

Publicat a Economia, General, Ideologia | Deixa un comentari

LES REGLES DE LES FINANCES PÚBLIQUES

De | Publicat el 9 d'agost de 2017
[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:
http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-del-govern/]

 

Des que Adam Smith va publicar al 1776 «La Riquesa de les Nacions» es dona per fet que la política econòmica és una de les eines principals dels governs. Fent una caricatura ràpida, Adam Smith defensava que el govern havia de deixar lliure el mercat per tal que s’autorregulés, que així és com creixeria de la millor manera la riquesa de les nacions; Marx defensava al 1867 que la riquesa generada pel sistema liberal-capitalista es repartia d’una manera profundament injusta i que calia una intervenció completa de l’economia en favor del proletariat; Keynes reconeixia al 1936 que el sistema liberal-capitalista tenia falles que s’havien de corregir per evitar terribles crisis cícliques, i que per fer-ho es podia aprofitar un pes accentuat de la despesa pública, finançada amb impostos (en temps de bonança) i amb dèficit pressupostari (en temps de crisi); Milton Friedman va decidir al 1962 suprimir dos segles de pensament per tornar a Adam Smith, afegint que els serveis públics estan molt bé si els gestiona el sector privat i es fan pagar als que els fan servir; i en aquestes estem.

Amb la suficiència que dóna mirar enrere, podem dir que les propostes més genuïnes de tots aquests grans teòrics van fracassar poc o molt, si més no a llarg termini. El liberalisme econòmic d’Adam Smith va contribuir al colossal creixement que va acompanyar a la Revolució Industrial, transformant el Món sencer, però ben aviat es va veure que els beneficis del creixement se’ls quedava en la seva proporció més gran aquell qui ocupés una posició de força respecte dels altres. Els altres eren els treballadors, el proletariat, des de la perspectiva dels processos de producció i des de la perspectiva del comerç, els competidors dels països més febles. D’aquí van venir no una sinó dues guerres mundials durant la primera meitat del segle XX, precedides per un bon grapat de guerres colonials i la repressió ferotge dels moviments obrers arreu del món industrialitzat.

El marxisme va inspirar un sistema econòmic alternatiu a la Unió Soviètica, la Xina i en major o menor mesura a molts altres països. Aquest sistema consistia en la intervenció completa de l’economia per part de l’Estat, suprimint si més no en teoria la propietat privada, planificant de forma centralitzada el sentit i la implementació de les decisions econòmiques i repartint de forma teòricament igualitària els fruits del treball de tothom. Malauradament la pràctica no va ser fidel a la teoria ni en la seva aplicació ni en els seus efectes. Per començar el sistema havia d’implementar-se i mantenir-se quasi sempre i en general fent ús de la força sobre la majoria de la població, desincentivant la eficiència i la innovació. A sobre va donar lloc a una forma pròpia de corrupció que combinada amb els altres factors va portar a l’abandonament del model a partir de 1989, 70 anys més tard de l’inici de l’experiment.

El Keynesianisme va néixer amb un èxit fulgurant, aportant fórmules polítiques per afavorir la miraculosa recuperació de les economies capitalistes després de la Segona Guerra Mundial i a sobre oferir a les masses d’assalariats una participació significativa en els beneficis del creixement, per la via d’un Estat protector i prestador de serveis i amb polítiques reals de redistribució de les rendes. Aquest sistema ha estat abandonat (o està sent abandonat si voleu) per dos problemes: un ha estat que el sosteniment d’aquest model depenia de la força política dels assalariats, i aquesta força s’ha ensorrat per la desaparició de l’assenyalada com l’amenaça comunista, la deslocalització del sector industrial i el conseqüent augment de l’atur als països desenvolupats; i l’altre problema ha estat el mal ús dels mecanismes de transferència de renda intergeneracionals. Explicaré una mica més aquest últim.

Deia al principi que la proposta de Keynes consistia en incrementar el paper de l’Estat en l’Economia. Es tractava que actués de contrapés de les fluctuacions de l’economia de mercat, refredant amb més impostos l’Economia en períodes de creixement accelerat i estimulant el creixement amb inversions i serveis públics en èpoques d’estancament, completant en aquest cas el finançament dels pressupostos públics amb dèficit fiscal, devaluació monetària o, si és possible, endeutament exterior. Es tracta en definitiva de mecanismes de redistribució de rendes entre contribuents en el primer cas i entre generacions en el segon cas (el deute que genera la generació d’avui l’ha de pagar la generació de demà, presumptament més rica). El que ha passat, però, és que durant anys els governs han tingut molts incentius de tipus polític, per un costat per reduir impostos i per l’altra costat per mantenir la pau social mantenint altes la inversió i la despesa pública a costa de dèficit i endeutament. I és clar, en algun moment algú ha de pagar, i qui té més força es vol estalviar de fer-ho.

I què dir de Milton Friedman. Els seus postulats no semblen en realitat una recepta per millorar el Mòn sinó més aviat un plan de batalla per esquilar al 99% de la població en benefici de l’1% més poderós. A diferència d’Adam Smith, Milton Friedman ja no pensa en la prosperitat de cap nació, es mira l’Economia Global com una sola i teoritza sobre el que cal fer per assegurar que els més forts es quedin un tros més i més gran del pastís a costa dels més febles i dels més prescindibles. A Friedman el liberalisme es transforma en un darwinisme social despietat en el qual l’Estat passa a ser només el policia i el recaptador de prebendes i comissions. Aquest sistema encara no s’ha ensorrat, però ho farà i, si m’ho permeteu, es mereix ensorrar-se.

I a on vull anar a parar amb aquest repàs exprés de la història del pensament econòmic? Doncs a mirar d’aprendre d’encerts i errors passats i deixar establertes algunes conclusions en forma de regles per al govern de les finances públiques:

  1. El lliure mercat falla tot sovint allà on hi ha posicions d’avantatge. Hauríem de fer cas dels polítics que proposen mesures per intervenir els monopolis (fent pública la seva gestió) i dictar lleis protectores dels més febles en les relacions econòmiques, i no parlo només dels assalariats quan parlo dels més febles.
  2. Les polítiques públiques s’han de finançar amb impostos, no amb crèdits, ni amb dèficit, ni imprimint més paper moneda. S’ha d’expulsar a tots els teòrics de l’Economia de les oficines de pressupostos, s’ha de governar per a la gent, no per a la macroeconomia.
  3. Si malgrat tot convé contractar un crèdit, s’ha de fer lligant indissolublement la seva devolució a l’existència real de nous ingressos o nous estalvis de despesa futurs, en temps i d’import suficient com per respondre de la devolució de tot el crèdit. I si els nous ingressos o els nous estalvis no es produeixen, el crèdit es declara fallit i no es retorna. S’ha acabat aquesta pràctica d’hipotecar el futur de forma irresponsable.

El cas de les pensions mereix un article a banda.

[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-sistema-pensions/]

versión en castellano: “Las Reglas de las finanzas públicas“

Publicat a Economia, Ideologia | Deixa un comentari

Mirant amb ulls de treballador públic interí o temporal

De | Publicat el 23 de juny de 2017

Aquests dies s’està parlant, en relació als pressupostos generals de l’estat 2017, del problema de la gran quantitat de persones que treballen a l’Administració com funcionaris interins o contractats laborals no fixos. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona (com el de la Diputació de Barcelona, i crec que són un bon indicatiu del que passa en general), el 25% de la plantilla són interins. La meitat d’aquests té 5 o més anys d’antiguitat i ara amb els PGE 2017 es planteja que aproximadament dintre dels 5 propers anys sortirà i s’executarà Oferta Pública extra per reduir la interinitat, que s’ha de quedar en un màxim del 8%. L’Ajuntament diu que no ho podrà complir, això de quedar-se en el 8%, però està clar que la tendència serà a no augmentar la plantilla d’interins.

Un company interí em comentava ahir que en aquest context ell i molts companys es plantegen que potser seria millor que no sortís cap oferta pública. Sembla xocant, però és lògic un cop hi penses. Ja veieu el que cobren les acadèmies de preparació d’oposicions (600€ demana CCOO per un curs de 56 hores en el cas de la promoció interna a tècnics de gestió) i el que implica de dedicació en la preparació. Encara que els interins tinguin punts extra per experiència, la competència serà duríssima amb gent que no haurà fet altra cosa que estudiar des de mesos abans. I a sobre hi ha més interins que places.

Fins ara, això no era un problema perquè perdre la plaça només significava tornar a la borsa per ser nomenat en un altre lloc o tornar a ser contractat de seguida, però si no es pot augmentar la plantilla d’interins (i no es podrà) aviat es trobaran que tot i estar dalt de tot a la borsa no els cridaran. Sobre tot en categories molt específiques on el nombre d’efectius necessaris és molt concret ja ara. I repeteixo, la meitat dels interins fa més de 5 anys que treballa amb nosaltres, han començat a formar famílies i no estan massa en condicions de pagar acadèmies i tancar-se a estudiar.

Sí, ja sabem el que diuen els que sí que ja han passat oposicions: que a ells també els va costar molt i que per entrar a treballar a l’Administració s’ha de passar pel tub. Que no es poden demanar portes del darrere. El que passa és que els nostres interins, després de 2, 3, 5 anys o més no han d’entrar per una porta del darrere perquè ja els tenim aquí, els coneixem, són companys i companyes nostres i si no són funcionaris és perquè quan tocava no es va aprovar ni convocar l’oferta pública necessària. Ho sabem tots molt bé. Ni són culpables de la seva situació ni molt menys s’estan aprofitant de res. El que sí que tenen és una situació laboral i professional en la qual els hi manquen bona part dels drets que tenim la resta, i ara a sobre un risc objectiu a 3 o 5 anys vista de perdre la feina.

Jo estic d’acord amb els interins que demanen que la regularització de tota la plantilla d’interins a partir de dos anys d’antiguitat s’hauria de fer de forma directa, amb un procés semblant al que s’està fent servir a l’Ajuntament de Barcelona per a la funcionarització, si es vol donar formalitat al canvi.

Què podem fer per aconseguir-ho? Per començar, demanar-ho, és obvi. I crec que pot anar molt bé, com a palanca, una iniciativa com la que tenim a la plataforma Goteo i que es diu “Defensem els drets laborals dels interins” https://ca.goteo.org/project/defensem-els-drets-laborals-dels-interins. Jo ja he aportat i animo a tothom a fer-ho.

Crec que és just i que val la pena que ens hi posem.

Publicat a General, Municipal, Professional | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »