L’ELEFANT A LA CAMBRA

En la política espanyola, estem vivint aquests dies una reedició del debat esperpèntic que ja vàrem viure després de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015. Les Corts Generals estan constituïdes i el que tocaria ara és que el candidat que compti amb més suport provi de guanyar la investidura com a president del govern per iniciar la nova legislatura. Però el cas és que cap candidat (de fet, «el candidat») no sembla que pugui reunir una majoria de vots favorables ni en primera ni en segona votació. El més sorprenent és que en el debat públic ningú no aborda les raons de fons d’aquesta situació.

Si analitzem la composició de la cambra des de l’òptica de la divisió ideològica tradicional d’esquerres i dretes, el resultat aparent és el d’una majoria clara de dretes:

Diputats

Dreta

Esquerra

PP

137

137

PSOE

85

85

PODEMOS-IU-EQUO

45

45

C’s

32

32

EN COMÚ PODEM

12

12

PODEMOS-COMPROMÍS-EUPV

9

9

ERC-CATSÍ

9

9

CDC

8

8

PODEMOS-EN MAREA-ANOVA-EU

5

5

EAJ-PNV

5

5

EH Bildu

2

2

CCa-PNC

1

1

Totals

350

183

167

En aquest context, el candidat Mariano Rajoy ja compta amb el vot favorable de 169 diputats (PP+C’s), però encara necessitaria si més no l’abstenció dels altres tres grups de dretes per assegurar la investidura. Però no és el cas, tot i que el PSOE insisteix que el que ha de fer el PP és aconseguir els vots que li manquen entre la resta de candidatures de dretes (en tindria prou amb set vots favorables o amb l’abstenció d’un mínim de 13).

Què fa que el PP no pugui aconseguir si més no aquesta majoria simple que necessita? Doncs que ni CDC (ara Partit Demòcrata Català) ni el PNV faran altra cosa que votar en contra del PP per la nefasta política recentralitzadora i uniformitzadora que el govern d’aquest partit ha desenvolupat sense cap complex durant aquests últims anys. El PNV ho ha verbalitzat així, literalment. CDC ha anat més enllà situant el reconeixement fàctic de la sobirania catalana com única qüestió de la qual vol parlar. Cca-PNC també ha de fer reivindicacions territorials, tot i que han de ser més fàcils d’assumir sense gaires escarafalls.

En aquest context, el més lògic és que el PP estigués parlant dia sí, dia també, d’un nou model territorial, de reconèixer la resta de nacions que actualment formen part del Regne d’Espanya, de reformes federalitzants… Però no, i aquest és l’elefant que tenim assegut a la cambra i que ningú no vol veure.

Elefante-en-la-habitacion

Per què es dona aquesta situació? Per entendre-ho hem de veure que al Congrés dels Diputats hi ha una altra divisió diferent de la d’esquerres/dretes. I és aquesta:

Diputats

Espanyolistes

Altres nacionalismes

PP

137

137

PSOE

85

85

PODEMOS-IU-EQUO

45

45

C’s

32

32

EN COMÚ PODEM

12

12

PODEMOS-COMPROMÍS-EUPV

9

9

ERC-CATSÍ

9

9

CDC

8

8

PODEMOS-EN MAREA-ANOVA-EU

5

5

EAJ-PNV

5

5

EH Bildu

2

2

CCa-PNC

1

1

Totals

350

299

51

Efectivament, si la majoria teòrica de dretes era clara, la dels nacionalistes espanyols (contraris per tant a l’afebliment de la unitat política i territorial de l’estat espanyol) és encara més clara. I és en aquest context que el debat territorial ha esdevingut un tabú en les converses per formar govern. Fins i tot la candidatura PODEMOS-IU-EQUO, amb candidatures germanes a Catalunya, País Valencià i Galícia, ha fet aparcar discretament aquesta qüestió en el seu àmbit d’influència per incomodar menys al PSOE de cara a una hipotètica «majoria alternativa d’esquerres».

Però tornem-hi, és realment possible una majoria alternativa d’esquerres? No, òbviament, si qui l’hauria d’haver encapçalat en el seu moment el que va fer va ser pactar un programa de govern amb un partit de dretes, com ara C’s. Aquesta absurda maniobra no només va fer inviable un acord amb les altres forces d’esquerra, és que a més va tallar d’arrel qualsevol intent d’acostament als altres partits diferents del PP i antagònics de l’espanyolisme entusiasta de C’s, quan no a més del seu profund credo neoliberal. Tot i així, en la hipòtesi que Pedro Sánchez es volgués tornar a postular com a nou president, també ell hauria d’afrontar seriosament la satisfacció de les reivindicacions nacionals de catalans, bascos, valencians, gallecs i canaris. I és evident que no ho vol fer per que va en contra de les conviccions espanyolistes actualment dominants al seu partit i que ell representa perfectament.

Vist tot plegat, només hi ha dues alternatives: un govern de salvació nacional [espanyola] encapçalat pel PP, amb el suport del PSOE i amb C’s fent de vigilant de les essències pàtries, o noves eleccions per tornar a començar la partida amb un joc de cartes segurament no massa diferent. La primera alternativa seria paradoxalment un reconeixement de la confrontació de la qual no es vol parlar (de l’existència de nacionalismes diferents de l’espanyol) i portaria la conseqüent ofensiva recentralitzadora i uniformitzadora més dura de totes les que hem vist des de la mort del dictador. La segona alternativa fiaria la revisió del conflicte a la nova configuració del Congrés dels Diputats.

I quina nova aritmètica de repartiment de diputats podria resoldre aquesta impossible equació? La més probable és aquella en la qual PP i C’s assolissin entre tots dos la majoria absoluta, un resultat pràctic no massa diferent del que podria resultar ara i que només té certs avantatges per al PSOE, que no s’hauria d’implicar directament en el que passés a continuació.

Una alternativa improbable seria el sorpasso de PODEMOS i els seus aliats, que podria teòricament establir ponts de complicitat amb els nacionalismes perifèrics i posaria molt i molt difícil al PSOE un vot negatiu a la investidura de Pablo Iglesias. Però un govern com aquest estaria en condicions de resoldre els conflictes en clau nacional de catalans, bascos i de la resta de nacionalitats? En realitat no. Ni una reforma constitucional ni l’autorització d’un referèndum a Catalunya o a qualsevol altre lloc no es poden aprovar sense una majoria qualificada al Congrés dels Diputats (majoria absoluta per a la convocatòria d’un referèndum consultiu, majoria de 3/5 al Congrés i al Senat per a una reforma constitucional «menor» o de 2/3 a cada cambra amb posterior dissolució de les mateixes per tornar a començar si la reforma toca el sancta-santòrum de la Constitució, que seria el cas). No cal dir que l’incommovible bloc unionista que formen PP-PSOE-C’s podrà impedir l’autorització d’un referèndum consultiu i ja no diguem una reforma constitucional, en el supòsit que un improbable govern en minoria de PODEMOS ho arribés a plantejar.

Es pot argumentar que SI es fan unes terceres eleccions, SI PODEMOS amb les seves confluències aconsegueixen la majoria relativa (o com a mínim supera al PSOE) i SI PODEMOS aconsegueix el suport del PSOE i dels grups nacionalistes a la investidura, com a mínim el «conflicte territorial» no empitjorarà, en el sentit que no es produiran noves recentralitzacions i es milloraria el context de finançament i de respecte dels àmbits competencials. En aquest punt, permeteu-me que sigui cínic.

En un context polític com el descrit en l’anterior paràgraf, aquí a Catalunya les forces que representen En Comú-Podem aparcarien indefinidament el seu suport a la convocatòria d’un referèndum català i torpedinarien encara amb més decisió qualsevol moviment no ja independentista, sinó fins i tot de vocació federalista. «Ara no és el moment», ens dirien, i el «moment» no seria a la pràctica mai. De fet l’èxit relatiu de PODEMOS i les seves confluències ja ha empés cap a aquesta direcció a aquesta formació catalana d’esquerres, que en un escenari diferent tindria la clau d’un suport incontestable de la causa independentista en l’àmbit català.

Naturalment, hi ha moltes altres coses en joc de cara a la propera legislatura espanyola. Segons l’últim baròmetre de juny del CIS, l’atur, la corrupció, l’economia i la sanitat són amb diferència els problemes que més preocupen al conjunt dels ciutadans del Regne d’Espanya. També als catalans els preocupen majoritàriament aquests temes, però és que una majoria (com a mínim relativa) dels catalans estem ja convençuts que les decadents institucions espanyoles ni poden, ni volen, resoldre aquests problemes. És més, ens consta que per ells la situació particular a Catalunya també en aquests temes està al final de la cua de les seves prioritats. I creiem que una República Catalana independent té moltes més probabilitats de sortir-se’n a l’hora de respondre aquests reptes que aquesta Espanya corrupta i carrinclona. No es pot perdre Catalunya per mirar de salvar (un altre cop) Espanya.

versión en castellano: “El Elefante en la habitación

Publicat a General, Independència | Deixa un comentari

CAMÍ DEL DIA QUE DEIXAREM DE TREBALLAR… PER OBLIGACIÓ

Sóc fan de la ciència ficció i fa algun temps vaig gaudir amb una sèrie del gènere que es deia «Humans». Els protagonistes eren uns robots humanoides que semblava que havien superat la barrera difusa entre la intel·ligència artificial i la consciència humana. Tot plegat reconec que no és massa original, però em va cridar l’atenció que s’inclogués en el guió un tema que habitualment s’evita en aquests tipus d’històries: la tecnologia dels robots humanoides havia evolucionat tant i eren tan assequibles (entre el preu d’un cotxe i el d’una casa) que havien passat a desenvolupar de forma quasi exclusiva totes les feines de tipus auxiliar, i ja anaven conquerint algunes d’especialitzades. I per tant, la majoria de la gent s’estava quedant sense feina. Simplement no podien competir amb la incansable eficiència de les màquines. En aquest context, prosperaven els moviments anti-robots i l’hostilitat cap a ells de bona part de la població es feia manifesta.

Tot plegat recordava les revoltes anti-màquines de fa dos segles, el Ludisme, quan els treballadors de les antigues factories van veure alarmats que la naixent industrialització deixava a molts sense feina. Aquella crisi va fer néixer els moviments obrers i en el fons el conflicte no es va resoldre provisionalment fins que va arribar el Fordisme. Henry Ford va perfeccionar tècnicament el model de producció de la industrialització i al mateix temps el va saber equilibrar millorant d’una manera important les condicions laborals i el poder adquisitiu dels treballadors. Es tractava de fabricar cotxes que els seus empleats poguessin comprar, i així va començar la societat de consum.

El canvi de model va necessitar encara dues guerres mundials per consolidar-se i va tenir el seu últim moment daurat durant la dècada dels 80 del passat segle. Durant els 40 anys posteriors al final de la segona guerra mundial la societat de consum va créixer a costa d’un malbaratament colossal dels recursos naturals i d’una millora sensible del poder adquisitiu d’una bona part de la població mundial, que podien fer així de consumidors d’una indústria cada cop més potent. Això a més era compatible amb la reducció de les jornades laborals i l’avançament de l’edat de jubilació, generant més temps per al consum. Però actualment aquest model està en una severa crisi de la que no podrà renéixer igual.

La producció de bens ha tocat sostre. És cert que una gran part de la població mundial no té accés als mateixos productes, però és que aquest model social de producció ara ja no els hi podrà oferir mai. No els poden comprar perquè no tenen ocupacions prou retribuïdes, i difícilment tindran mai ocupacions prou retribuïdes perquè no són necessaris per produir els productes que se’ls hi voldria vendre. Això sense tenir en compte que potser el planeta no ofereix prou recursos naturals per produir bens per a tothom dins d’aquest model de producció de consum, el de l’obsolescència programada.

Però és que a més l’economia mundial s’ha virtualitzat. La producció de bens i serveis ha deixat de ser rendible per als poders econòmics per l’estancament primer i el retrocés després del poder adquisitiu del comú de la població, de manera que l’economia global s’ha convertit en un joc d’escacs de suma 0 en el qual per a que alguns guanyin molt, molts i molts altres han de perdre. El poder adquisitiu dels salaris baixa, es fa necessari treballar més hores i durant més anys per assegurar un nivell de vida similar, i per acabar, la necessitat de ma d’obra cau fent que l’atur es converteixi en un mal crònic.

Els robots potser trigaran molt o poc en substituir a les persones en la majoria dels llocs de treball, però ja ara l’empobriment i la desocupació assoten a milions de persones d’una manera que sembla irreversible. I tot i així, considerada en conjunt, la capacitat tècnica i creadora de la Humanitat és colossalment més gran del que ha estat mai. Què falla?

Falla que hauríem d’acceptar que no és necessari que treballi tothom, però que al mateix temps tots plegats, solidàriament, ens hauríem d’assegurar que les necessitats de totes les persones estiguin cobertes i garantides durant tota la seva vida. La majoria de la gent treballarà algun temps, potser de forma intermitent. D’altres treballaran molt durant tota la seva vida tot simplement perquè els apassionarà la seva feina i la faran tant bé que la societat els hi recompensarà prou bé per fer-ho. D’altres no treballaran mai en cap feina retribuïda i es dedicaran tot simplement a viure. Però a tothom, en tot moment, se li haurà d’assegurar que mai no li faltarà el més essencial per viure dignament. I no es treballarà més perquè no caldrà que es treballi més.

No és una utopia irrealitzable, és tot simplement la lògica de la situació. De la situació ja actual. Qualsevol altre model que condemni a la misèria als desocupats (o als ocupats en precari) ens portarà irremissiblement a una autèntica apocalipsi, potser ja ens està portant.

Mentrestant el discurs cec i lineal dels portaveus del poder ens diu: cal treballar més hores, cal treballar més anys, cal reduir salaris per ser més competitius… i qui comprarà els productes o omplirà els hotels? Els extraterrestres? D’on sortirà la solvent demanda per a una oferta de béns i serveis tant competitiva?

Arribaran els robots, i potser llavors podrem agafar a totes les elits dominants amb tota la seva infinita riquesa, fer-los acompanyar amb un convenient exercit de robòtics servents i enviar-los a Mart per tal que frueixin del seu inabastable benestar sense l’enutjosa presència dels pobres desocupats. A veure si els convencem aviat i que ens deixin tranquils.

versión en castellano: “Camino del día en que dejaremos de trabajar… por obligación

Publicat a Filosofia, General, Ideologia | Deixa un comentari

UNA TERCERA VIA EN LA GESTIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS?

Quan parlem de la gestió dels serveis públics parlem normalment de dues modalitats:

  • La gestió pública directa, en la qual són les entitats del sector públic (administracions, organismes autònoms administratius, empreses públiques, etc.) les que contracten i dirigeixen el personal que presta el servei i proveeixen els equipaments necessaris.
  • La gestió pública indirecta, en la qual l’administració adjudica la prestació del servei públic a un contractista sota unes condicions pactades de preu, temps i qualitat. Continua sent gestió pública indirecta quant en comptes d’un contracte administratiu, el que regula la relació entre l’administració i el prestador final del servei és un conveni, un concert, una subvenció o una concessió; sempre és clar que la condició per percebre la quantitat pactada dels pressupostos públics sigui la prestació d’un servei públic.

La privatització és una forma encara més laxa de gestió pública indirecta. En ella l’Administració concedeix la gestió del servei públic a un concessionari privat però no li transfereix cap pressupost (de vegades fins i tot li cobra un cànon) però autoritza al concessionari a cobrar directament dels usuaris les taxes necessàries pel seu funcionament.

Històricament, l’esquerra política havia criticat la privatització i fins i tot la gestió pública indirecta per considerar-la (encertadament) una forma de mercantilització dels serveis i de béns públics, com l’aigua potable i l’electricitat, dels que cal assegurar la universalitat.

Faig servir el temps passat perquè l’esquerra política històrica a Europa va abandonar l’objectiu de la gestió directa dels béns i serveis públics fa molts anys, allà per la dècada dels 90 del segle XX. Va ser durant aquella dècada que personatges com Tony Blair van defensar l’existència d’una «Tercera Via» entre el comunisme i el capitalisme i es va començar a parlar de «capitalisme compassiu», «capitalisme social» i, en el marc de la prestació dels serveis públics, de la «col·laboració público-privada». Sense entrar a reivindicar de cap manera el totalitarisme soviètic, aquestes formalitzacions no feien més que sancionar la victòria del bloc capitalista en la llarga guerra freda que va acabar al voltant del 1989, amb la caiguda del mur de Berlín. L’esquerra política institucional europea va renunciar llavors al seu paper de contenció davant la suposada amenaça del comunisme soviètic i va abandonar els seus postulats ideològics de fons, per abraçar un paper simbòlic en l’alternança en el poder polític amb els partits conservadors o liberals. Assenyalar a l’esquerra i girar a la dreta, com va definir algú en el seu dia la política de Tony Blair.

Passats els anys, aquest rol simbòlic però buit de contingut de les esquerres europees s’ha solidificat entorn d’alguns llocs comuns que pretesament s’han escapat de la discussió política, entre els quals tenim la pretensió que la política econòmica o el model de gestió dels serveis públics ja no són temes que s’hagin d’abordar des de posicions ideològiques, sinó que més aviat són matèria tècnica o fins i tot científica. Quelcom que s’ha de confiar als experts avalats per les institucions acadèmiques i financeres o en els professionals de la gestió, aquests que puntualment deixen el sector privat per oferir-se a redreçar un sector públic que consideren que no hauria d’estar en mans de polítics i funcionaris.

En el que portem de segle, la desregulació dels mercats, la desprotecció social, les retallades dels serveis públics, la reducció i regressió dels marcs fiscals i les polítiques d’obra pública generosament finançades amb deute va portar primer a una dècada de bogeria especulativa i a una dècada i mitja de crisi econòmica de laboratori. Però tant el boom inicial com la crisi subseqüent tenen un punt en comú: retallades socials, increment de la desigualtat i mercantilització creixent del sector públic. En una versió economicista de la filosofia homeopàtica, ens deien que allò que va provocar la malaltia és el que cal receptar per guarir-la.
Però no és cert ni de bon tros que la política econòmica o que el model de gestió del que és públic sigui una qüestió de tècnica. En el cas del model de gestió dels serveis públics és més aviat una qüestió de principis.

La funció pública en una societat democràtica està tradicionalment protegida per una sèrie d’elements pensats per evitar-ne l’abús de poder i garantir un accés igualitari dintre d’una estricta meritocràcia. Els funcionaris han d’accedir als seus llocs de treball en convocatòries públiques, superant proves selectives objectives, han de ser retribuïts aplicant taules salarials de coneixement públic, i han de ser avaluats i si cal apartats del servei seguint procediments objectius i contradictoris. Tot això per garantir la neutralitat de l’Administració i evitar que ser funcionari acabi sent un privilegi administrat arbitràriament per aquells que a cada moment controlin els governs.

L’adquisició de subministraments i equipaments necessaris per al funcionament de l’Administració s’ha de realitzar per altra banda també de forma pública i transparent, de manera que qualsevol ciutadà pugui comprovar que l’ús que se’n fa dels pressupostos públics és honest i assenyat.

Per contra, la gestió indirecta o la privatització torna fosca la utilització dels pressupostos públics. La contractació i retribució del personal que acaba prestant els serveis es torna secreta i arbitrària, la naturalesa, volum i cost dels subministraments i equipaments necessaris esdevé un misteri, i el que és encara pitjor, el cost directe final dels serveis o béns proveïts i la distància entre aquest cost i el que finalment pagarà l’Administració o els usuaris en taxes directes esdevé el secret millor guardat pels contractistes.

La gestió pública directa combinada amb un sistema impositiu progressiu, és un mecanisme eficaç i just de redistribució de la riquesa i d’universalització en l’accés als béns i serveis públics.

La gestió pública indirecta, encara més si va acompanyada amb especials beneficis fiscals a les rendes elevades, contribueix de forma decisiva a l’augment de les desigualtats, tant com a la reducció i restricció en l’accés als serveis i béns públics que fins i tot així acaben sent precaris. I això és així perquè en aquest model de gestió comencen perdent els treballadors, contínuament pressionats per acceptar condicions laborals i retributives més i més precàries (accepteu rebaixes o si no nosaltres perdrem el contracte o concessió i vosaltres la feina, els hi diuen). Però continuen perdent els ciutadans i usuaris que veuen com minva la quantitat i qualitat dels serveis i béns públics al temps que el seu cost en forma de taxes i impostos augmenta de forma irresistible i sense justificació.

Davant tot això, inevitablement, han sorgit en els darrers anys i a diferents llocs d’Europa veus que qüestionen aquest cínic discurs. I és que és un discurs que barroerament pretén disfressar el que no és més que la darrera estratègia d’espoli econòmic i humà perpetrat per una exigua minoria contra tota la resta de la població mundial. I els que el qüestionen aquest discurs són els que han intentat trobar la seva expressió en nous moviments polítics (o en vells moviments polítics fins fa poc marginals), aconseguint apropar-se als centres de decisió política, sense acabar de moment d’ocupar-los de forma efectiva.

Acostant el relat a casa nostra, és significatiu l’avanç de noves formacions polítiques d’esquerres, que han aconseguit fins i tot ocupar alcaldies importants, com Barcelona i Badalona, a les eleccions municipals del 2015. Molts de nosaltres hem vist aquest progrés amb esperança, però també amb una temença: Les noves esquerres transformarien les administracions municipals o pel contrari es transformarien elles sota l’efecte d’una maquinària politico-directiva ja ben orientada a preservar l’status quo?

GESTIÓ COL·LECTIVA DELS SERVEIS PÚBLICS?

Potser encara és d’hora per emetre un judici definitiu, però des del meu punt de vista les primeres batalles amb el «sistema» s’han deixat perdre per la via de confirmar maneres de fer i de decidir «de sempre», potser pensant (crec que erròniament) que la batalla decisiva s’havia de lliurar en un altre lloc o d’una altra manera.

Però quina ha de ser aquesta suposada batalla decisiva per donar un tomb a la governança de la ciutat? Aquí el discurs polític més cool entre l’esquerra transformadora (tot i que crec que no de base majoritària), dins i fora dels governs municipals, parla de gestió col·lectiva o fins i tot d’autogestió dels serveis, béns i equipaments públics. Seria una mena de nova Tercera Via, ara entre el model de gestió indirecta+privatització per un costat i de gestió directa per l’altra.

Però existeix realment aquesta tercera opció? Personalment, participo de l’ideal de la gestió col·lectiva o autogestió com a model d’empresa productiva o de serveis. És l’ideal ja clàssic de control dels mitjans de producció per part dels treballadors, per produir béns o oferir serveis a preus justos i en condicions de treball dignes. Es tracta, ja es sap, que no existeixi ningú que se n’aprofiti de treballadors ni de consumidors per voler desviar en benefici propi bona part de les plusvàlues del treball.

Però ara hi ha qui diu que això de la gestió col·lectiva o de l’autogestió es pot traslladar al sector públic (molt abans de provar de traslladar-ho al privat?) col·lectivitzant equipaments, béns públics i fins i tot la pròpia organització de la prestació dels serveis públics. Els nous governs municipals apuntarien com objectiu més o menys llunyà aquest horitzó, i mentrestant diuen centrar-se en empescar-se fórmules per protegir ni que sigui una mica als soferts treballadors de les empreses contractistes afegint clàusules «socials» als contractes. I pel camí van perdent temps barallant-se amb uns serveis jurídics la direcció dels quals no van saber canviar, i mercadejant amb la direcció de sectors sencers de l’administració per tal d’aconseguir prou suport polític per aprovar uns pressupostos o un projecte urbanístic de bandera.

Però, més enllà de les misèries de la política del dia a dia, és una novetat tangible i desitjable la gestió col·lectiva o l’autogestió de béns i serveis públics? Veiem-ho.

És o pot ser més transparent la gestió col·lectiva o l’autogestió? La primera qüestió seria decidir qui materialitza aquesta gestió col·lectiva o aquesta autogestió. Si fem servir els mecanismes actuals, l’Administració hauria per exemple de fer alguna mena de concurs públic restringit entre entitats de gestió col·lectiva formades dins mateix de la comunitat d’usuaris del servei públic. Però quin criteri de selecció s’hauria de fer servir si es proposen més d’una? La que ofereixi un preu més baix? La més popular entre els usuaris? La que «mereixi més confiança» als adjudicadors? I si parlem d’autogestió del servei per part dels propis treballadors, qui tria abans als treballadors? Qui determina el pressupost que han de gestionar? En concret, qui fixa les seves retribucions? I en qualsevol cas, gestió col·lectiva o autogestió, quin mecanisme ha de garantir la transparència de la gestió i del pressupost públic destinat?

El pressupost públic. Aquí tenim la clau. El pressupost format per impostos que paga tothom, no només els usuaris directes de certs serveis i naturalment no només els treballadors dels serveis públics. I si pagar els impostos és responsabilitat de tots i totes, la gestió del pressupost ha de ser transparent i ha d’estar controlada als ulls de tothom, no només dels usuaris i molt menys no només dels treballadors i treballadores. Mentre els serveis públics es financin amb impostos i taxes, ni la gestió col·lectiva ni l’autogestió podran donar una resposta més satisfactòria que qualsevol altre sistema de gestió indirecta a la qüestió de la transparència o fins i tot de la desviació d’interessos.

I per acabar, parlem de mesures pal·liatives. Els nous governs d’esquerres parlen d’incloure clàusules socials als contractes de gestió indirecta per garantir els drets dels treballadors i treballadores. Però per començar, de quins drets parlem? Com es decidirà quin conveni s’ha de protegir en cada cas? Poden els governs i administracions assumir la defensa de convenis que no han negociat? I si en algun cas fossin marcadament precaris? O pel contrari, marcadament privilegiats?. Encara més, és obvi que que les empreses contractistes no renunciaran als seus beneficis, de manera que repercutiran els costos d’aquests beneficis socials directament sobre el preu de les licitacions i minvaran conseqüentment la capacitat d’actuació dels governs i administracions per la via de la pèrdua d’efectivitat dels pressupostos.

Molt em temo que les propostes de terceres vies en la gestió no donen noves respostes als problemes sinó que només són una nova versió del clientelisme i una nova (vella) llavor de corrupció.

versión en castellano: “¿Una Tercera Vía en la gestión de los servicios públicos?

Publicat a Barcelona, General, Ideologia, Municipal | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »