En aquesta ocasió voldria apartar-me una mica dels temes polítics, econòmics o socials per parlar d’un altre tema més aviat filosòfic o psicològic (tot i que les conclusions sí que enllacen amb la política, l’economia i la societat).
Fa unes setmanes va estar per Catalunya el filòsof nord-americà John Searle, conegut entre d’altres per les seves contribucions a la filosofia del llenguatge i a la filosofia de la ment i la consciència, com informa puntualment la Viquipèdia. No he llegit res seu directament, però reconec que el concepte de consciència forma part dels esquemes mentals que faig servir quan reflexiono sobre moltes altres coses.
QUINA COSA ÉS LA CONSCIÈNCIA?
No em cal inventar definicions, la usual de ser la capacitat de percebre la realitat i fer-se’n una representació mental em serveix. Però furguem una mica en aquesta definició: En quina cosa consisteix la percepció de la realitat que tenen les persones?
Percebre és en un sentit ampli rebre informació. Els sentits són el canal primari pel qual ens entra informació: els fenòmens, objectes i els éssers que veiem, sentim, toquem, olorem i a voltes degustem ens provoquen per aquesta via una impressió directa del que són i del seu comportament. Però aquestes impressions en el seu conjunt són irrepetibles d’una persona a una altra, no només per les diferències grans o petites entre els respectius òrgans sensorials (per exemple, els daltònics no poden percebre els colors) sinó perquè per percebre cal parar atenció.
Crec recordar que era el filòsof de la ciència Willard Quine el que començava les seves classes proposant als seus alumnes «Observeu!», cosa a la qual li responien «El què?». Ens envolta permanentment una quantitat d’estímuls enorme, inabastable, i que resulta impossible d’assimilar pels nostres sentits i ja no diguem de transformar en informació per part del nostre cervell. Necessitem focalitzar la nostra atenció sobre una part relativament petita de tot el que ens envolta, i la decisió conscient o inconscient que determina a cada moment on posem la nostra atenció depèn de moltíssimes coses i no poques vegades la determina l’atzar.
Els éssers humans gaudim, per altra banda, del que podríem dir una percepció augmentada de la realitat. No em refereixo només a les eines que hem construït per amplificar els nostres sentits, com els instruments òptics o els amplificadors de so, també disposem del llenguatge i de les tecnologies de la comunicació que eventualment poden dirigir la nostra atenció cap a coses que altrament ens haurien passat desapercebudes o sobretot, que ens permeten completar la nostra consciència amb elements d’informació que de fet no hem percebut mai.
I què en fem, de tota aquesta informació de la realitat que tenim? La guardem en la nostra memòria, però naturalment no d’una manera iterativa o aleatòria. Ni que sigui només per poder recordar en un futur allò que ens va arribar, necessitem relacionar entre si tota aquesta informació. Podem relacionar cada element de la memòria de forma múltiple amb molts d’altres per semblança, per ubicació temporal o espacial, per antagonisme o oposició, per càrrega emocional, per successió en el context d’un relat real o artificiós, etc.
És molt interessant adonar-nos que fins i tot quan dues persones han recollit un conjunt de percepcions molt semblants és gairebé segur que relacionaran i recordaran tota aquesta informació d’una manera diferent. Per què? Doncs perquè fins i tot les més petites diferències en l’experiència prèvia pel que fa a altres records, les diferents reaccions emocionals i fins i tot la fisiologia diferent de cada cervell «conviden» a acomodar la nova informació de maneres específicament diferents.
El conjunt de la informació que recordem, i sobretot la manera en la qual aquesta informació està relacionada és el que constitueix la nostra representació mental de la realitat. Una representació mental que no és «una pintura» sinó un relat que s’estén en el temps i l’espai més enllà dels límits de la nostra presència física.
EL LLIURE ALBIR
Des d’un punt de vista mecanicista, propi de les ciències experimentals, hi ha una marcada inclinació a considerar que en última instància el lliure albir no existeix. L’argument en favor de defensar que tot comportament està determinat per condicions prèvies es pretén demostrar per dues vies: primer afirmen que és possible predir en línies generals el comportament dels animals i fins i tot de les persones en un entorn controlat, i en segon lloc sostenen que qualsevol comportament observat pot ser analitzat fins a trobar el conjunt de condicions i causes prèvies que el van provocar d’una manera necessària.
Bé, la segona via de demostració de la inexistència del lliure albir molts estudiants de filosofia de batxillerat reconeixeran que és el que es coneix com fal·làcia de justificació ad-hoc. No és en general massa difícil reunir un convenient conjunt d’esdeveniments i afirmar que existeix una relació causa-efecte entre el primer esdeveniment i els successius. I si, com és el cas, no és possible repetir la mateixa seqüència d’esdeveniments que han definit un determinat comportament humà complex, doncs no és possible provar ni l’encert ni l’error de la hipòtesi.
La primera via de demostració de la inexistència del lliure albir, és a dir, la comprovació experimental que respostes conductuals simples, amb poques variables i estímuls condicionants bàsics, són perfectament predicibles, segurament resulta més insidiosa i difícil de rebatre. Però no massa més.
La tesi seria que constatem que les respostes conductuals bàsiques són clarament condicionables: per exemple, si acostes la flama d’una espelma a la mà d’un individu sa, inevitablement retirarà la mà per tal d’evitar el dolor de la cremada. Vet aquí un condicionant del comportament, l’evitació del dolor. I a continuació podem anar inventariant altres condicionants, com la cerca del plaer, la necessitat d’interacció social, i molts altres. A la vista d’això, un pensament conductista pur afirmaria que si algun dia inventariéssim tots els condicionaments possibles i els quantifiquéssim, seria teòricament possible «calcular» el comportament futur dels individus i per tant escriure per endavant la història del futur. [Els que siguin com jo fans de l’escriptor de ciència-ficció Isaac Asimov recordaran que aquest és el nucli de l’argument dels seus llibres sobre «La fundació»].
Però ni que sigui en teoria o amb marges d’error considerables, és realment possible inventariar i quantificar un número prou gran de condicionants per a predir el comportament futur de les persones? M’atreveixo a dir que l’acumulació d’intents infructuosos de fer-ho, pràcticament ja demostren que tal predicció és impossible. Sociòlegs i economistes construeixen tot sovint complexos models estadístics plens de correlacions per tal de predir comportaments «majoritaris» dins de grans col·lectius de persones, i sistemàticament els resultats finals es desvien de les seves previsions. L’explicació que donen en aquests casos és que no havien tingut en compte una o més variables que han resultat decisives o que havien rebaixat massa la importància de determinades correlacions. Justificacions ad-hoc.
Des del meu punt de vista, la causa fonamental de la impredictibilitat del comportament humà la tenim en la consciència. Si el científic social pot analitzar els condicionaments del comportament d’un individu i provar de predir les seves respostes, el mateix individu també pot examinar les circumstàncies que l’estan empenyent a aquest comportament, anticipar quines poden ser les seves accions futures en aquest context i quines seran les conseqüències. De fet, pot prendre consciència del fet que l’estan provant de condicionar i de quines són les expectatives de l’observador. I així, per raons prèvies reals o imaginàries, decidir fer alguna cosa inesperada com per exemple resistir el dolor d’una cremada en la mà.
Us agraden els escacs? Jo particularment sóc un jugador pèssim, però entenc que en aquest joc cadascun dels dos participants prova d’endevinar quina serà la resposta del contrari a la seva propera jugada, i els millors jugadors encara imaginen la jugada següent, i l’altra i l’altra, tan lluny en el futur com la seva memòria i la seva imaginació l’hi permeten. Si es pogués llegir la ment dels jugadors d’escacs, segurament descobriríem que el que fa bons als millors és la seva capacitat per anticipar un gran nombre de jugades amb no poques ramificacions alternatives. En la vida quotidiana nosaltres també ho fem això, no només responem a les condicions que ens afecten, també imaginem l’aparició de condicionants futurs, l’efecte sobre nosaltres de les reaccions futures d’altres persones, el resultat de les nostres següents accions i quina altra seqüència de condicions i esdeveniments ens envoltarà després i què en farem llavors… N’hi ha persones incapaces de mirar massa enllà o de considerar les reaccions dels altres i també hi ha persones que fan servir raonaments complexos, anticipant tota mena de situacions, abans de prendre determinades decisions. I el que és més important, sovint les idees que ens fem sobre el que ens condiciona o ens condicionarà o sobre el que els altres faran o diran, són idees errònies o simplement ficcions irreals. La nostra propensió a caure en l’error ens fa impredictibles. I HO SABEM, QUE SOVINT ENS EQUIVOQUEM.
He posat aquesta darrera frase en majúscules perquè d’alguna manera la consciència de la nostra fal·libilitat és el que ens fa lliures, és la garantia del nostre lliure albir. La incertesa ens obliga a prendre decisions incondicionades, la indeterminació ens convida a imaginar futurs improbables i ens desafia a actuar com si l’impossible estigués a l’abast. Som lliures perquè a cada moment podem optar entre el nostre càlcul imperfecte de probabilitats i el somni d’allò que pagui la pena aconseguir encara que potser sigui irrealitzable. En definitiva, la imaginació, el pensament lliure és el que al final i de vegades fa realitat l’impossible, i el que frustra els intents de descriure els éssers humans com uns autòmats biològics.
versión en castellano: “Conciencia y Libre Albedrío“