Gestió directa vs gestió indirecta, aspectes rellevants a considerar

De | Publicat el 26 d'agost de 2018

Tres casos recents d’internalització de serveis de l’Ajuntament de Barcelona

Resum del treball de final del Màster de Gestió Pública

Fa relativament poc temps, podríem dir que sobretot des de la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, que a l’Estat Espanyol s’ha intensificat el debat públic sobre la conveniència o no de recuperar la gestió directa dels serveis públics. És el que es coneix popularment com municipalització dels serveis, quan parlem de municipis, o també desprivatització.

Aquest treball no aborda les dificultats normatives i les restriccions pressupostàries imposades per les lleis estatals i les directives comunitàries, que dificulten notablement l’execució pràctica de la internalització de serveis. Tampoc no aborda la desprivatització de la gestió de serveis de gran complexitat, com el subministrament d’aigua o energia, la recollida de residus o el transport públic. L’objecte d’aquest treball es centra en l’impacte de la internalització del que durant molt de temps s’ha conegut com serveis personals, exemplaritzat en els casos de la internalització dels serveis d’atenció a les dones, les escoles bressol i l’atenció al ciutadà de les oficines d’habitatge; casos tots ells dels anys 2016 i 2017 en el context de l’Ajuntament de Barcelona.

La controvèrsia sobre si la gestió privada és més adequada que la gestió pública directa o si és al contrari, té ja un recorregut de més de mig segle. Hem fet servir les previsions de la teoria en favor de la privatització de serveis per verificar si realment s’han materialitzat els avantatges esperats en serveis fins ara en gestió privada, o si en absència d’aquests beneficis promesos la gestió pública directa torna a ser l’opció més atractiva.

El treball conclou que no sembla que a priori sigui més adequada la gestió indirecta de cap dels tres serveis. No es detecta cap dels beneficis de les economies d’escala o la competència entre les empreses licitants, no s’observen diferències significatives entre els costos de transacció dels models de prestació directa o indirecta, i tampoc no es donen altres efectes positius derivats de la iniciativa privada, bàsicament perquè els contractes estudiats es van redactar de forma molt tancada i a més els actius involucrats en la prestació dels serveis sempre han estat de titularitat pública i zelosament controlats pels gestors públics.

La que acaba resultant clau és la qüestió dels costos de personal. Per mantenir amb la mateixa eficàcia la dotació efectiva de personal present al servei, l’Administració no ha només d’abonar salaris superiors, sinó que ha d’augmentar la plantilla contractada, establir pactes de jornada i horaris amb una representació sindical que usualment resulta més exigent i sobretot cal organitzar el sistema de selecció i provisió de personal dels serveis d’una manera molt més eficaç.

És difícil dir si aquest aspecte de la gestió acaba encarint excessivament el cost del servei en comparació al preu que poden oferir els contractistes, que no tenen problemes en mantenir unes condicions laborals més dures i exigents. Però, a l’hora de respondre a aquesta pregunta, i si en comptes d’una visió descarnada examinem l’equació en termes de justícia comparativa?

El cert és que descomptat el risc moral de la discriminació entre treballadores públiques i privades, el que realment hauríem de poder comparar en el cas de serveis basats quasi exclusivament en l’atenció personal a sectors de la població, és l’eficiència i la qualitat de la gestió de recursos humans de l’Administració davant de la pròpia de les empreses privades. I això no és un dilema entre gestió pública o gestió privada, sinó al meu entendre, un problema de bona o mala gestió.

Accés al treball complet (segona edició, en català)

Publicat a Barcelona, Ciències polítiques, Economia, General, Municipal, Professional | Deixa un comentari

LA PATRONAL KUMBAYÀ I LES CONDICIONS DE TREBALL DE LES PERSONES QUE PRESTEN ELS SERVEIS PÚBLICS

De | Publicat el 15 de març de 2017

El dilluns 13 de març es va donar a conèixer un estudi presentat per la Taula d’Entitats del Tercer Sector i elaborat per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona a mida i en interès d’aquesta patronal, òbviament fent servir recursos públics. L’objectiu d’aquest estudi és assenyalar com de marginada està aquesta patronal a l’hora d’optar a les contractacions públiques de serveis, especialment de serveis d’atenció a les persones. L’estudi en qüestió el podeu trobar aquí: http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/informe_final_contractacio_web.pdf

L’estudi fa una comparativa entre el volum de contractació de diferents municipis, inclòs el de Barcelona, entre les que qualifica «empreses amb finalitats lucratives» per un costat i les «entitats socials -sense afany de lucre-» més les «empreses de l’Economia Social» per l’altre costat. Enlloc explica quin afany tenen les entitats socials quan competeixen per milionaris contractes amb l’administració, i tampoc perquè les finalitats lucratives de les empreses de l’Economia Social no compten a l’hora d’alinear-les al costat del Bé Suprem. L’estudi dóna per bona l’afirmació provinent de les entitats socials en el sentit que «presenten entre les seves principals característiques un important grau de solvència social, relativa a qüestions com són les xarxes de participació, el treball comunitari i amb famílies, el coneixement de l’entorn, etc.» i en base a això es lamenta l’autor de l’estudi que el percentatge d’adjudicacions a aquestes empreses «queda encara lluny de situar-se en unes coordenades satisfactòries».

L’origen d’aquesta font d’insatisfacció diu l’estudi que és el fet que les virtuts intrínseques de les entitats i empreses socials no es tenen prou en compte a l’hora de decidir les adjudicacions, i que és el preu final d’adjudicació el que determina que les «empreses amb finalitats lucratives» s’acabin enduent els contractes presentant ofertes a la baixa.

Ningú no podria discutir que resultaria idoni que entre els criteris objectius d’adjudicació dels contractes públics es considerin amb una adequada rellevància criteris qualitatius, socials i ecològics, tal com fem molts quan en la nostra vida quotidiana fem les nostres compres o contractem serveis, però com dic, els criteris s’han d’objectivar i quantificar, i a més s’ha de decidir políticament (col·lectivament) quina ponderació comparativa s’ha de donar a una mena de criteris o a uns altres. Els apriorismes en aquesta matèria fan ferum a reclam d’un clientelisme del més ranci.

Però a mi, de tot plegat, el que més m’ha cridat l’atenció és la clamorosa absència, ni que sigui tangencial, de tota consideració a les condicions laborals i salarials de les persones que presten aquests serveis, malgrat que sabem (perquè elles mateixes ens ho expliquen) que les baixes econòmiques dels contractes es traslladen amb escreix al deteriorament de les seves condicions laborals, a l’augment de les seves càrregues de treball i tot sovint a la reducció pura i dura de les seves retribucions. Es veu que aquesta qüestió no preocupa gens ni mica a les entitats i empreses socials, i això deu ser a causa que en això no presenten cap element diferencial respecte de les «empreses amb finalitats lucratives».

Ja sabeu que jo defenso la gestió directa dels serveis públics, i en altres entrades d’aquest blog he argumentat repetidament perquè, però em preocupa que persones que en el debat reconeguin l’encert dels valors i dels arguments que defenso, considerin que donar peixet a la patronal Kumbayà és una alternativa vàlida ni que sigui en el mentrestant. Diuen que l’infern està empedrat de bones intencions, jo aquí afegeixo que l’explotació de les persones treballadores i l’ús clientelar dels pressupostos públics de vegades també es disfressa de vocació social i fingit desinterès egoista.

I ara que em critiquin, si volen.

versión en castellano “La patronal Kumbayá …“

Publicat a Barcelona, Economia, Ideologia, Municipal | Deixa un comentari

SOBRE LA FORMACIÓ

De | Publicat el 4 de gener de 2017

Tot sovint, gairebé amb metòdica regularitat, torna als mitjans i a les palestres dels polítics el debat de l’Educació: que si cal refer les lleis, que si cal augmentar pressupostos, que si s’ha de prestigiar la formació professional, que si s’ha d’ampliar o avançar l’edat d’escolarització obligatòria, etc. Personalment sóc relativament escèptic pel que fa a l’expectativa de transformar la societat en un sentit o un altre en funció del model educatiu: si el model educatiu fos realment determinant les persones de la meva edat, que vàrem acabar l’EGB encara en vida de Franco, seríem majoritàriament franquistes, espanyolistes i autoritaris. I em sembla que per a la gran majoria no és el cas.

Amb això no vull dir que no cregui en la important funció socialitzadora de l’escola, al contrari, el que vull dir és que en general a les persones no se’ns programa i que de l’escola no ens en portem el que ens vulguin donar sinó el que volem agafar (d’entre el que ens ofereixen, és clar).

En aquest sentit, l’escola ha d’oferir als alumnes recursos i oportunitats per aprendre i un entorn en el qual desenvolupar una socialització positiva.

I després tenim la formació post-obligatòria i universitària. Es suposa que aquesta etapa a la qual ja no em refereixo com «educació» sinó com «formació», serveix per a preparar-nos per al món del treball, i ho ha de fer preparant-nos per al desenvolupament d’un ofici o d’una professió concreta. Però em fa l’efecte que avui per avui el grau de fracàs d’aquesta formació és en general i globalment considerat massa gran.
Hi ha moltíssims titulats de tots nivells que si treballen ho fan en coses que no tenen res a veure amb la seva titulació o que fan feines per sota de la seva qualificació. I al revés, n’hi ha que no tenen cap formació específica i tot i així ocupen llocs de treball especialitzats per als quals mai es van formar a cap centre oficial. En això consisteix el fracàs de la formació.

Alguns diran que cal invertir més en centres de formació i universitats per millorar la qualitat dels estudis (hi estic d’acord), altres diran que cal traslladar a les empreses si més no una part de la responsabilitat de la formació, per assegurar-ne l’adequació dels estudis a la realitat laboral (no estic d’acord, perquè es perd pel camí l’accés igualitari a la formació i es produirien professionals captius de les empreses que els han format). Jo crec que a banda de tot això el que s’ha de fer és incrementar radicalment el valor social de la formació per la via de la normativa i per la via de l’exemple.

La via de la normativa està clara: ningú per exemple pot fer d’advocat, metge o infermer si no ha fet abans de tot els corresponents estudis, però hi ha moltes altres professions en les quals l’intrusisme no és ni tant sols una lleu infracció administrativa. O per posar un exemple més concret i quotidià, fins al 2000 per treballar en el sector de l’alimentació es demanava el carnet de «manipulador d’aliments» (el títol d’un curset d’unes poques hores), però ja no es demana ni això per posar-se a despatxar carn a una botiga, per no parlar de per a què serveixen els estudis de formació professional de grau mitjà de comerç de productes frescos.

Si no cal tenir un títol oficial per desenvolupar una professió, quin sentit té perdre 2 o més anys estudiant? Uns anys que es podrien dedicar ja a treballar en el sector corresponent i aprenent per la pràctica?

No estic en contra del natural aprenentatge que s’adquireix a través de l’experiència, però sí que em sembla imprescindible que s’hagi d’acreditar una formació de base específica de cada professió per garantir uns mínims. Tothom ha d’aprendre, però quan qualsevol de nosaltres interactua amb algú que suposa que és un professional, espera que sàpiga el que fa i que, perquè no, parli el nostre idioma. I això només es garanteix amb l’establiment d’acreditacions professionals avalades per una formació oficial.
Ja m’adono que aquest plantejament meu tan poc liberal xoca amb les polítiques i les maneres de fer que s’han anat imposant en les últimes dècades, com tantes altres coses, i que el camí que s’ha de fer (si algú l’enceta) serà llarg. Però no ens enganyem, si no reprenem aquesta direcció de les acreditacions professionals obligatòries tota la formació post-obligatòria i universitària no farà altra cosa que caure en la marginalitat i la decadència.

DONAR L’EXEMPLE DES DE LES ADMINISTRACIONS (EL CAS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA)

Hom podria pensar que com a mínim en l’àmbit de les plantilles de les administracions públiques la protecció de la formació professional i universitària estaria garantida, i sí, les lleis de funció pública vigents predeterminen categories professionals associades a grups de titulació (A – Universitaris; B – Grau superior de FP; C – Grau mig de FP o Educació secundària; E – Educació Primària), però a la pràctica els gestors de les administracions mostren un notable menysteniment del que és consubstancial en la formació: la seva especificitat.

Faré servir com sempre l’exemple que conec, que és el de l’Ajuntament de Barcelona:

  1. Té 43 categories funcionarials del grup A (universitaris) però només unes poques, jo diria que 19, es corresponen unívocament amb una titulació universitària específica i una professió, 10 o 11 estan obertes «a qualsevol titulació universitària» i la resta agrupen diverses formacions universitàries, per exemple, un enginyer de camins i un enginyer electrònic compartirien la mateixa categoria tot i exercir professions completament diferents.
  2. No ha definit mai cap (sí, CAP) categoria associada a titulacions del grup B (grau superior de FP).
  3. Totes les 14 categories associades al grup C (grau mig de FP o educació secundària), totes, estan obertes a qualsevol titulació més enllà de la primària.
  4. Ha continuat fent convocatòries de personal del grup E (virtualment, sense formació) per ocupar llocs com jardiner o conserge d’escola, llocs que se’n podrien beneficiar d’una formació específica de grau mig de FP.

Els efectes d’aquesta pràctica no són neutres, l’Ajuntament genera una ocupació directa d’unes 15.000 persones, i indirectament ocupa unes altres 15.000 a través de contractacions administratives, unes contractacions amb empreses i entitats on no s’acostumen a exigir titulacions específiques del personal que acaba prestant els serveis, tot i que es podria fer.

El fet que la gestió de l’administració municipal sigui tan laxa a l’hora de valorar la formació específica del seu personal té un indubtable impacte en la percepció social del valor i la importància de la formació i posa en entredit la credibilitat de qualsevol govern municipal que declari el seu interès en potenciar la formació professional o l’activitat universitària.

Òbviament, no defenso que es faci fora a tots els funcionaris que no tinguin la titulació específica, però si es refessin correctament les categories, es promoguessin plans de beques i formació per adequar les titulacions de l’actual plantilla amb la categoria exercida i s’establissin requeriments d’accés a la funció pública municipal coherents amb tot això, l’impuls a la formació professional i a determinats estudis universitaris a la ciutat de Barcelona seria notòriament visible.

I no només això, una força laboral amb una formació específica com a requeriment per ocupar llocs de treball específics promou la creació de llocs de treball de qualitat i potència l’excel·lència i la innovació a les empreses. Si l’Ajuntament s’apliqués al seu propi personal aquest principi l’efecte sobre el teixit econòmic de la ciutat es faria sentir.

El model de gestió també és política.

versión en castellano: “Sobre la Formación“

Publicat a Barcelona, Municipal, Professional | Deixa un comentari
« Anteriors