[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:
http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-sistema-pensions/]
Si els membres del poder judicial són els jutges i fiscals, si els membres del poder legislatiu són els representants electes, llavors els membres del poder executiu són els funcionaris públics.
Aquesta observació tan categòrica és una conseqüència lògica de l’aspiració democràtica a la separació de poders, però tot sovint persones de totes les posicions ideològiques la qüestionen, si més no quan paren atenció a l’aplicació pràctica d’aquest principi. Un govern format per funcionaris? Això és una tecnocràcia, no una democràcia!
El que passa és que d’entrada, l’experiència que tenim fins i tot als països considerats més democràtics, és la d’uns poders executius amb competències fortament extralimitades, com ara la d’exercir la iniciativa legislativa i la de dictar decrets que s’apliquen tal com ho fan les lleis, governs que poden ordenar indults anul·lant d’aquesta manera les sentències judicials o que poden fins i tot dissoldre les cambres legislatives per convocar noves eleccions. I aquestes només són les potestats que a un país com el nostre exemplifiquen l’extralimitació explícita del poder executiu.
Hi ha d’altres elements que reforcen l’hipertrofia que coneixem del poder executiu i que no són tant explícits. Per començar, el poder legislatiu està tant devaluat que a les eleccions per formar-lo es parla molt més del govern que formarà que no pas de les mesures legislatives que impulsarà. A l’Estat Espanyol els diputats i senadors electes no passen de ser uns compromissaris dels diferents partits que quasi no tenen altra missió que sumar matemàticament els seus vots en favor del respectiu candidat a president del govern, i posteriorment, no han de fer altra cosa que donar suport a les seves iniciatives, protegir-lo amb els seus vots de les iniciatives o censures de l’oposició i participar en la promoció pública del seu candidat i les seves propostes. Fins i tot la figura del president del legislatiu no passa de ser la d’un mestre de cerimònies o d’un moderador formal dels debats sense cap marge de discrecionalitat.
A d’altres països, com França o els Estats Units, es fan eleccions separades del cap de l’executiu per un costat i del membres de les cambres legislatives per l’altre, una opció millor des del punt de vista de la separació de poders, però que continua mostrant una subordinació dels altres poders al poder executiu «que és l’important». Quan es parla de la persona més poderosa dels Estats Units o de França ningú no pensa ni per un moment en el president de cap cambra legislativa.
Però si parlem de Democràcia i els representants electes pels ciutadans són els que formen el poder legislatiu, no hauria de ser aquest poder el prevalent no només en la teoria sinó també a la pràctica?
UNA PROPOSTA D’ORGANITZACIÓ PER AL PODER LEGISLATIU…
El Cap de l’Estat ha de ser el President del Legislatiu. Com a tal no ha de tenir cap superioritat jeràrquica sobre cap altre poder, singularment, no ha de tenir autoritat directa sobre cap element de l’executiu. Internament, ha de coordinar l’actuació de les comissions legislatives, formades per membres dels representants electes. Aquestes comissions han de ser les titulars últimes i exclusives de tota iniciativa legislativa, poden delegar en el poder executiu la redacció de reglaments en matèries ben delimitades i han d’informar positivament sobre el redactat final d’aquests reglaments abans no els sancioni el President del Legislatiu.
Les comissions legislatives designaran per a cada iniciativa legislativa un o més ponents que seran els responsables de coordinar el debat i la redacció del projecte de llei que es tracti i que finalment seran els encarregats de presentar-lo i fer la primera defensa a la cambra.
Cap membre del poder legislatiu ho hauria de ser per més de dos mandats de 4 anys.
El President del Legislatiu l’ha de triar la Cambra entre els diferents candidats sorgits de la mateixa i que es vulguin presentar. Per ser elegit s’hauria de tenir la diferència més gran entre vots favorables i contraris: un candidat que tingués dos vots favorables i cap de contrari (sent la resta abstencions) seria elegit per davant d’un altre candidat que tingués la majoria absoluta però només un menys de vots contraris. La regla de l’acceptació ha de prevaldre sobre la regla de la força.
… PER A L’ORGANITZACIÓ DEL PODER JUDICIAL…
El poder judicial estaria format per dos cosos diferents: jutges i fiscals. Tant els jutges com els fiscals serien nomenats i promocionarien en les seves respectives carreres seguint criteris estrictes i objectius de mèrits. Els mèrits en els jutges serien les sentències que acaben sent fermes i els mèrits en els fiscals serien el nombre de delictes i denúncies resoltes. Serien els fiscals els que instruirien els casos i dirigissin les investigacions amb els recursos que corresponguin segons la gravetat i complexitat dels delictes.
Un Consell format per representants electes dels cosos de jutges i fiscals, així com dels col·legis d’advocats, serà l’encarregat d’examinar els mèrits, fer els nomenaments i fer la distribució de recursos per a les investigacions de les fiscalies.
El Tribunal Suprem estaria format al 50% per jutges de notòria trajectòria i per antics ponents de les comissions legislatives del legislatiu. Tots els membres serien nomenats pel Consell amb caràcter indefinit, els primers es nomenarien seguint estrictes criteris de mèrits i els segons entre ternes de candidats proposats pel poder legislatiu per a cadascuna de les vacants. Un candidat rebutjat tres vegades no s’hauria de poder tornar a proposar.
… I PER A L’ORGANITZACIÓ DE L’EXECUTIU
Ja hem vist que el poder executiu ha de despullar-se de totes les competències i funcions que l’extralimiten, per convertir-se en això, en un executor del que dictin les lleis i sentenciïn els tribunals. També dèiem que els membres d’aquest poder han de ser els funcionaris públics.
Per què els funcionaris públics? Perque a semblança del que passa en el cas del poder judicial, l’execució de les polítiques descrites a les normes del legislatiu i la llei de pressupostos requereix independència de qualsevol mena de grup organitzat, a més de la perícia, capacitació i experiència necessàries per excel·lir en les tasques corresponents.
El comandament superior de l’Executiu pot ser individual o col·legiat. El poder legislatiu marcarà els objectius de l’acció de l’Executiu i avaluarà periòdicament als seus responsables observant el grau d’acompliment d’aquests objectius. Si aquesta avaluació no és satisfactòria, el legislatiu podrà ordenar el relleu del membre de l’Executiu responsable. Els membres de l’Executiu que superin aquestes avaluacions periòdiques podran continuar en el seu lloc.
Els funcionaris públics adquiriran aquesta condició en virtut de processos de selecció en els quals, com fins ara, s’apliquin els criteris de publicitat i pública concurrència, igualtat, mèrit i capacitat. Els mateixos principis s’aplicaran a l’hora d’assignar llocs de treball de major responsabilitat o dificultat tècnica, però en aquest cas s’aplicaria una condició limitativa addicional d’antiguitat. Aquesta condició és necessària per assegurar la professionalitat i el compromís amb la funció pública de les persones amb més responsabilitats, al temps que es contribueix d’aquesta manera a prevenir arbitrarietats en els nomenaments.
Un estricte règim d’incompatibilitats ha de prohibir l’exercici de feines en el mateix sector econòmic durant els dos anys anteriors a l’accés a la funció pública i els dos anys posteriors a la sortida de la funció pública pel motiu que sigui.
El model de gestió de l’Administració Pública ha de ser sempre el directe: quin sentit tenen les normes d’accés, promoció i compatibilitat aplicades a la funció pública, si a continuació es poden fer servir els recursos públics per contractar empreses que a la seva vegada contracten persones sense observar cap d’aquestes normes?
LA LLEI DE PRESSUPOSTOS
La Llei de Pressupostos, com llei que és, l’aprova el poder legislatiu, però les seves implicacions sobre els altres poders requereix una atenció especial.
El punt de partida ha de ser l’informe de l’Executiu respecte dels diners recaptats en l’exercici anterior i les diferències del final de l’exercici en més o en menys. L’import final resultant dels ingressos efectivament recaptats més el romanent positiu o negatiu de l’exercici és l’import total sobre el qual s’ha de construir la llei de pressupostos, no sobre prediccions macroeconòmiques sovint interessades. Si es vol augmentar o minvar aquest import total serà el legislatiu qui haurà d’augmentar o minvar de manera adequada taxes i tipus impositius per aconseguir l’efecte desitjat, donant per fet que les bases tributàries es mantindran constants. En un context de creixement això donarà peu a sistemàtics excedents pressupostaris que es poden fer servir, per exemple, per amortitzar deute acumulat com el que tenim actualment a l’Estat Espanyol. Si en comptes d’excedent es produeix dèficit, el pressupost de l’any següent l’haurà d’absorbir.
Després cada poder haurà de presentar les seves demandes de continuïtat i les seves propostes d’optimització:
- El poder executiu un pressupost de continuïtat seguint els mateixos nivells de servei, més el pressupost i informe d’impacte dels projectes de millora de la gestió.
- El poder judicial el propi, amb els ajustaments que suggereixin l’evolució dels índexs de criminalitat.
- El poder legislatiu a través del seu president també haurà de fer el pressupost de funcionament que el correspon.
I a partir d’aquí, el legislatiu haurà de fer la distribució final de recursos i l’assignació d’objectius, recalculant els impactes de cada canvi de manera que l’import total establert es respecti.
versión en castellano: “Las Reglas de la Separación de Poderes“