LES REGLES DEL GOVERN

Com sabeu tots els que em llegiu regularment (no gaires, però ben estimats) no sóc en absolut una persona ideològicament neutra. Els meus punts de vista procuren ser raonables i fonamentats, sí, però no m’incomoda deixar veure quina és la meva posició respecte a com a de ser la Societat i quins valors s’haurien de promoure.

Aquesta manca de pudor ideològic no és per cert un fenomen freqüent entre opinadors de tota categoria com tampoc (i això ens hauria de sorprendre molt) no és una característica constant en el discurs polític dels «líders» dels grans partits.

Són uns quants els que han caigut alguna vegada en la temptació de dir que «no som d’esquerres ni de dretes», com ha dit Susana Díaz del PSOE, o Pablo Iglesias de Podemos fa tres anys, o anant més enrere Rosa Díez de UPyD i Adolfo Suárez d’UCD. Però és molt més freqüent, especialment des de posicions de govern, apel·lar al que és sensat, econòmicament correcte o més encertat des del punt de vista de la gestió, quan evidentment el que s’està promovent o justificant amb aquestes valoracions són mesures clarament esbiaixades en favor d’una posició ideològica. I consti que quan parlem d’ideologia parlem d’interessos de classe social o de grup social organitzat.

La política sempre és l’activitat de determinar les preferències que informen les eleccions col·lectives: més llibertats civils o més autoritarisme? Més intervenció social des de l’Estat o menys? Preservem la riquesa individual o afavorim la redistribució? Etc.

El govern en canvi, si l’entenem com l’administració d’aquestes preferències i la peça central de l’organització social, és veritat que HAURIA de ser ideològicament neutre i tot simplement procurar actuar eficientment, materialitzant les preferències col·lectives i fent més fàcil la convivència i la prosperitat de tothom.

I ara em contradiré i diré que això també és ideologia, però per aclarir que és ideologia d’una altra mena. Aquesta concepció del govern forma part del que seria la ideologia democràtica bàsica que ens va deixar la Il·lustració: separació de poders amb un poder executiu subordinat al legislatiu (no a l’inrevés com ara) al temps que moderat i auxiliat pel judicial.

Fixem-nos que malgrat tot, aquesta noció de la separació de poders i de la supremacia del poder legislatiu (que emana del mandat popular) és més que política, metapolítica. És un marc de referència que s’ofereix al desenvolupament pacífic de qualsevol variant de la consciència social dominant, només a condició que sigui capaç de suportar el contrast dialèctic i toleri l’existència d’altres punts de vista que poden ser diferents en tot, menys en la recíproca tolerància.

I en aquest marc, el flanc més feble és el poder executiu, el govern. La raó d’aquesta feblesa emana del fet que en una societat democràtica qualsevol força coercitiva legítima queda reservada al poder executiu, i el monopoli de la força és en si mateix antinòmic de la idea d’una societat democràtica unida per la cooperació i no per la coerció.

És per això que si el respecte del punt de vista de l’altre (inseparable del total compromís amb el propi) és la regla central dels que defensen una ideologia dins un marc democràtic i l’aplicació imparcial de la llei és la regla d’or de qualsevol poder judicial, l’exercici del govern no té una, sinó moltes regles a seguir si vol ser una peça útil dins aquesta ideologia democràtica i no el seu enemic.

En articles posteriors intentaré desenvolupar una mica aquestes regles del govern des de diferents enfocaments: l’econòmic-pressupostari, l’organitzatiu, el social i potser algun més.

[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-de-les-finances/]

Versión en castellano: «Las Reglas del Gobierno»

Publicat a Filosofia, General, Ideologia | Deixa un comentari

LA PATRONAL KUMBAYÀ I LES CONDICIONS DE TREBALL DE LES PERSONES QUE PRESTEN ELS SERVEIS PÚBLICS

El dilluns 13 de març es va donar a conèixer un estudi presentat per la Taula d’Entitats del Tercer Sector i elaborat per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona a mida i en interès d’aquesta patronal, òbviament fent servir recursos públics. L’objectiu d’aquest estudi és assenyalar com de marginada està aquesta patronal a l’hora d’optar a les contractacions públiques de serveis, especialment de serveis d’atenció a les persones. L’estudi en qüestió el podeu trobar aquí: http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/informe_final_contractacio_web.pdf

L’estudi fa una comparativa entre el volum de contractació de diferents municipis, inclòs el de Barcelona, entre les que qualifica «empreses amb finalitats lucratives» per un costat i les «entitats socials -sense afany de lucre-» més les «empreses de l’Economia Social» per l’altre costat. Enlloc explica quin afany tenen les entitats socials quan competeixen per milionaris contractes amb l’administració, i tampoc perquè les finalitats lucratives de les empreses de l’Economia Social no compten a l’hora d’alinear-les al costat del Bé Suprem. L’estudi dóna per bona l’afirmació provinent de les entitats socials en el sentit que «presenten entre les seves principals característiques un important grau de solvència social, relativa a qüestions com són les xarxes de participació, el treball comunitari i amb famílies, el coneixement de l’entorn, etc.» i en base a això es lamenta l’autor de l’estudi que el percentatge d’adjudicacions a aquestes empreses «queda encara lluny de situar-se en unes coordenades satisfactòries».

L’origen d’aquesta font d’insatisfacció diu l’estudi que és el fet que les virtuts intrínseques de les entitats i empreses socials no es tenen prou en compte a l’hora de decidir les adjudicacions, i que és el preu final d’adjudicació el que determina que les «empreses amb finalitats lucratives» s’acabin enduent els contractes presentant ofertes a la baixa.

Ningú no podria discutir que resultaria idoni que entre els criteris objectius d’adjudicació dels contractes públics es considerin amb una adequada rellevància criteris qualitatius, socials i ecològics, tal com fem molts quan en la nostra vida quotidiana fem les nostres compres o contractem serveis, però com dic, els criteris s’han d’objectivar i quantificar, i a més s’ha de decidir políticament (col·lectivament) quina ponderació comparativa s’ha de donar a una mena de criteris o a uns altres. Els apriorismes en aquesta matèria fan ferum a reclam d’un clientelisme del més ranci.

Però a mi, de tot plegat, el que més m’ha cridat l’atenció és la clamorosa absència, ni que sigui tangencial, de tota consideració a les condicions laborals i salarials de les persones que presten aquests serveis, malgrat que sabem (perquè elles mateixes ens ho expliquen) que les baixes econòmiques dels contractes es traslladen amb escreix al deteriorament de les seves condicions laborals, a l’augment de les seves càrregues de treball i tot sovint a la reducció pura i dura de les seves retribucions. Es veu que aquesta qüestió no preocupa gens ni mica a les entitats i empreses socials, i això deu ser a causa que en això no presenten cap element diferencial respecte de les «empreses amb finalitats lucratives».

Ja sabeu que jo defenso la gestió directa dels serveis públics, i en altres entrades d’aquest blog he argumentat repetidament perquè, però em preocupa que persones que en el debat reconeguin l’encert dels valors i dels arguments que defenso, considerin que donar peixet a la patronal Kumbayà és una alternativa vàlida ni que sigui en el mentrestant. Diuen que l’infern està empedrat de bones intencions, jo aquí afegeixo que l’explotació de les persones treballadores i l’ús clientelar dels pressupostos públics de vegades també es disfressa de vocació social i fingit desinterès egoista.

I ara que em critiquin, si volen.

versión en castellano “La patronal Kumbayá …

Publicat a Barcelona, Economia, Ideologia, Municipal | Deixa un comentari

I TORNA AMB EL SISTEMA DE PENSIONS…!

Luís María Linde, governador del Banc d’Espanya, ha aprofitat la seva compareixença del 15 de febrer a la comissió del Pacte de Toledo per recitar els coneguts tòpics neoliberals que qüestionen el sistema públic de pensions: que si no és sostenible, que si la gent ara viu més temps i amb millor forma física, que si convé complementar (de moment només complementar) les pensions públiques amb plans de pensions privats, etc.

No són pocs els economistes que una vegada i una altra han desautoritzat aquesta mena d’arguments i posen de manifest que el que cal és reconèixer que les pensions s’han de finançar dels impostos generals i no només de les cotitzacions dels assalariats. I que fer-ho no posa en perill l’economia perquè l’increment de la productivitat compensa sobradament el creixement de la població més gran de 65 anys.

Jo vull afegir aquí ara un altre argument que convindreu amb mi redueix a l’absurd els raonaments de les veus al servei dels poders financers, com ara la del senyor Luís Maria Linde:

  1. Les dades de població de 2011 (per posar una data recent de la qual tenim estadístiques) diuen que la xifra de població a l’estat espanyol entre els 16 i els 64 anys, és a dir, la població potencialment activa, va ser de 31.206.685 persones.
  2. A desembre de 2011, la població efectivament ocupada era de 17.111.792 persones.
  3. Si fem la resta, en la mateixa data hi havia 14.094.893 persones que no treballaven, i d’elles només 2.770.164 havien treballat alguna vegada.
  4. Si en les mateixes dates s’estigués aplicant que l’edat de jubilació fossin els 70 anys, la població activa hauria crescut en 2.177.181 persones més.

És evident que considerat globalment, l’allargament de l’edat de jubilació no augmenta els recursos del sistema. Si no hi ha feina per a la totalitat de la població activa, què guanyem afegint una mica més de 2 milions de persones extra?

Aquí potser algú reconeixerà que la mesura d’allargar l’edat de jubilació no és per augmentar els recursos, sinó per a reduir la despesa. Es redueix el número de pensionistes i els pensionistes cobren pensions més petites perquè molts d’ells es quedaran sense feina molt abans d’arribar a l’edat de jubilació, i per tant no podran aconseguir pensions gaire superiors a les mínimes.

Què dir a aquest raonament? Doncs que el conjunt de la població, els 46.815.916 de 2011, tenen necessitats vitals per cobrir, i que encara que descomptem els pocs que viuen autònomament de les rendes del capital, hi ha desenes de milions dels quals la majoria depenen econòmicament d’altres i la resta viuen de les pensions i les ajudes socials del nostre raquític estat del benestar.

Ara la pregunta és: quant més pobre ha de ser la majoria de la gent per tal que els més rics no hagin de pagar més impostos?

versión en castellano: “¡Y venga con el sistema de pensiones…!

Publicat a Economia, General, Ideologia | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »