RECUPEREM I INTERNALITZEM ELS SERVEIS PÚBLICS

Doncs sí, hi torno amb la municipalització, aquest cop però amb un enfocament diferent, l’abordo des de la perspectiva de la lluita sindical per tractar-se del text d’una xerrada per a unes jornades que va organitzar la CGT de Barcelona entorn d’aquest tema. De manera que aquí estic, tossudament reiteratiu.

Molts recordareu la cita. Warren Buffett, una de les primeres fortunes del món, va escriure el 15/08/2011 un article al New York Times en el qual entre d’altres coses afirmava que existeix la lluita de classes i que LA SEVA classe l’estava guanyant.

Tots els que som aquí sabem el complicat que resulta de vegades convèncer molts companys que efectivament estem enmig d’una lluita de classes, però fins i tot quan ho acceptem, ens costa de veure on és el front d’aquesta lluita.

En què s’adverteix que la nostra classe està perdent? Si se’ns desafia a resumir-ho en un únic punt jo crec que la resposta és clara: l’augment galopant de la desigualtat a l’interior de totes les societats i també entre territoris.

Dit d’una altra manera, i usant el llenguatge dels marxistes, el que estem perdent de forma central és la pugna en el repartiment de les plusvàlues. I no es tracta només de la tradicional i ben coneguda pugna entre empresari i assalariats per veure qui es beneficia més dels augments de la productivitat, la lluita la tenim també en el cas de la regressió dels sistemes impositius, el retrocés dels serveis públics i dels sistemes de protecció social i la creixent pressió a l’alça dels preus de béns i serveis com l’habitatge, l’energia, l’aigua potable i altres. Estem rebent per tots costats, i fort.

És per això que la lluita per la recuperació i internalització dels serveis públics ens ha de resultar molt interessant per múltiples raons.

En primer lloc, sabem que els sistemes impositius s’han tornat clarament regressius, crec que no cal que ho demostri. Però tot i això hauríem d’aspirar a que els pressupostos públics es traslladin de la forma més íntegra i eficaç al finançament dels serveis que ens retornen ni que sigui una part del benestar perdut. Això està succeint?

Vegem el cas paradigmàtic de l’Ajuntament de Barcelona. Si comparem els pressupostos de 1997 i 2015, compensat ja l’efecte de la inflació, veiem que el capítol pressupostari destinat a les retribucions de la plantilla disminueix en aquest període ni més ni menys que un 21,32%, mentre que el capítol de despeses (del qual la partida més voluminosa amb diferència és la dels “treballs externs”) creix un 45,01% i el de convenis i subvencions (que inclou els “concerts” amb entitats privades per a la gestió de serveis) creix també un 32,98%.

1997*

2015

Variació

Capítol 1 – Personal

792.123

623.217

-21,32%

Capítol 2 – Subministraments i serveis

627.384

909.747

45,01%

Capítol 4 – Convenis i subvencions

424.449

564.434

32,98%

Totals

1.843.956

2.097.398

13,74%

1997*: En milers d’euros de 2015

També es constata que el volum global del pressupost va créixer en aquest període un 13,74% mentre que, i aquesta és una altra dada, l’augment del PIB real en el mateix període a Catalunya ha estat del 17,4%, descomptant sempre l’efecte de la inflació. Això vol dir que la pressió fiscal real ha baixat pel que fa als pressupostos municipals.

Si la pressió fiscal baixa, llavors hi ha menys recursos globals a redistribuir des de l’administració, però si a més la part d’aquests recursos globals que es tradueix en salaris directes disminueix clarament en favor dels encàrrecs a empreses, hi ha una fracció important de recursos que es va a finançar altres administracions (a través de l’IVA) i una altra fracció que passa a formar part dels beneficis empresarials a costa de les rendes salarials dels treballadors i treballadores dels serveis públics.

Simplement, el model de gestió pública del 2015 afavoreix molt menys la redistribució de la riquesa que el model de gestió de 1997.

I encara ens oblidem de part dels ingressos d’algunes empreses i entitats concessionàries de serveis, en concret el que cobren directament dels ciutadans en forma de copagament i que no apareix en els pressupostos públics com a ingrés per taxes i preus públics. Aquests copagaments afegeixen clarament una regressivitat als serveis públics que ja no apareix en els comptes de les administracions.

Repeteixo, la lluita per la internalització dels serveis públics és clarament estratègica.

És evident que propiciar l’evolució contrària a l’observada entre 1997 i 2015 ha de revertir els efectes perversos que venim patint i ha de millorar els efectes redistributius que els pressupostos de les administracions públiques tenen pel simple fet d’existir, per molt que aquests efectes siguin imperfectes.

La contractació directa de personal per part de les administracions genera més ocupació i de millor qualitat (d’aquí l’obsessió per prohibir o limitar d’una manera extravagant les ofertes públiques d’ocupació). Això millora d’una manera clara i general el benestar de la població local.
La reducció de la contractació d’empreses no perjudica l’ocupació (especialment si s’apliquen mecanismes de successió d’empresa), afegeix transparència en l’ús dels recursos i evita la fugida de rendes cap a d’altres llocs o en benefici de rendistes i alts executius.

Des del meu punt de vista no hi ha estratègies alternatives o complementàries.

Es parla d’imposar clàusules socials als contractes i convenis que garanteixin condicions salarials i laborals “dignes” per al personal de les empreses contractistes i les entitats consorciades. És dubtós que hi hagi un marc legal que permeti imposar semblants garanties per “moderat” que sigui el nivell d’exigència que vulgui imposar-se, però tot i així, Qui dubta que l’augment consegüent dels costos laborals NO anirà en detriment dels beneficis empresarials o rendes equivalents? És evident, aquest augment de costos es traslladarà a les factures que presentaran els contractistes i al preu de les licitacions. Per tant, si no augmenta la pressió fiscal, l’efecte de tal mesura només pot ser la disminució i retallada dels serveis públics i la pèrdua de llocs de treball.

Una altra visió alternativa del problema parla substituir a les empreses contractistes per cooperatives contractistes o per entitats sense ànim de lucre concertades. El qüestionament del cas de les cooperatives contractistes a mi em sembla meridianament clar: amb la normativa actual en les cooperatives els socis poden decidir la contractació d’assalariats que òbviament no compartirien els beneficis de forma igualitària, i per si fos poc la gestió de les cooperatives també queda fora del focus de l’escrutini públic (Què ingressen en forma de copagaments? Com seleccionen els nous socis o als assalariats? A qui compren els subministraments i per què? Què justifica les diferències d’ingressos entre socis i entre assalariats?, etc.). Les entitats concertades tenen el mateix problema de manca de transparència, amb l’agreujant que en elles el que no poques vegades passa és que no es destina al servei públic concertat tot el pressupost (inclosos copagaments) que l’administració els ha assignat. En aquest últim sentit és paradigmàtic el cas de l’Església Catòlica, que desvia enormes quantitats de recursos cap a les seves cúpules organitzatives tot i que virtualment tots els seus ingressos pretenen tenir un destí específic en forma de servei a la comunitat. Es manté formalment la pretensió d’absència d’afany de lucre, però el destí final dels recursos respon amb freqüència a interessos no manifestats.

Des d’un punt de vista pràctic, hi ha escletxes legals que possibiliten la internalització de serveis públics.

D’això es parla en aquestes jornades, i és nostra l’oportunitat i nostra la responsabilitat de fer tot el necessari per pressionar les administracions en favor d’aquesta internalització. L’impacte social d’aquestes internalitzacions i la seva més difícil reversió futura m’atreveixo a dir que les presenta amb més valor transformador que la gran majoria de les polítiques d’esquerres a les quals s’atribueix un gran valor des dels mitjans i des de moltes organitzacions.

El poder ho pot assimilar tot, menys la pèrdua de poder.

Versión en castellano: «Recuperemos e internalicemos los servicios públicos»

Publicat a Ideologia, Municipal, Professional | Deixa un comentari

LA MUNICIPALITZACIÓ I ALTRES COSES

Aquests últims mesos algunes de les causes que defenso en aquest bloc han sortit als mitjans de comunicació. Faig un recull:

El 5 de juliol passat, les agències de notícies EFE i Europa Press es van fer ressò de l’entrada al registre de l’Ajuntament d’una proposta de mesura de govern per la municipalització i l’oferta pública d’ocupació en nom de Municipalitzem – Plataforma per l’Ocupació Pública.

La nota de l’agència EFE la va recollir per exemple La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.com/politica/20160705/402990496252/plataforma-municipalitzem-pide-mas-oferta-de-empleo-publico-en-barcelona.html

La nota d’Europa Press es pot llegir a Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/noticies/una-plataforma-proposa-una-mesura-de-govern-per-remunicipalitzar-serveis-de-barcelona/

I per cert, la mesura de govern que es va entrar, es pot llegir a la web de Municipalitzem, concretament a http://municipalitzem.barcelona/wp-content/uploads/2016/07/Peticio-MG-Municipalitzem.pdf

Abans, el 31 de maig, Joan Mas va publicar un article a la Directa on introduïa el tema: «Dues dècades d’externalitzacions» https://directa.cat/dues-decades-dexternalitzacions

El 26 de juliol els companys Jep Ramoneda i Blai Martí van publicar un article també amb el títol «La incompatibilitat entre la municipalització i el cooperativisme» https://directa.cat/incompatibilitat-entre-municipalitzacio-cooperativisme. Un tema molt important en aquesta discussió.

Per últim, a l’Accent es va publicar el 21 de setembre un article meu amb el títol «Per la municipalització de serveis» http://laccent.cat/per-la-municipalitzacio-de-serveis/

Seguint una altra línia temàtica, Josep Garganté (regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona) i jo, vàrem signar un article a eldiario.es amb el títol «De transparències opaques» http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/transparencies-opaques_6_552304779.html on qüestionem la política de transparència i la de nomenament de càrrecs directius de l’Ajuntament de Barcelona.

SEGUIM !

Publicat a General, Ideologia, Municipal | Deixa un comentari

CAMÍ DEL DIA QUE DEIXAREM DE TREBALLAR… PER OBLIGACIÓ

Sóc fan de la ciència ficció i fa algun temps vaig gaudir amb una sèrie del gènere que es deia «Humans». Els protagonistes eren uns robots humanoides que semblava que havien superat la barrera difusa entre la intel·ligència artificial i la consciència humana. Tot plegat reconec que no és massa original, però em va cridar l’atenció que s’inclogués en el guió un tema que habitualment s’evita en aquests tipus d’històries: la tecnologia dels robots humanoides havia evolucionat tant i eren tan assequibles (entre el preu d’un cotxe i el d’una casa) que havien passat a desenvolupar de forma quasi exclusiva totes les feines de tipus auxiliar, i ja anaven conquerint algunes d’especialitzades. I per tant, la majoria de la gent s’estava quedant sense feina. Simplement no podien competir amb la incansable eficiència de les màquines. En aquest context, prosperaven els moviments anti-robots i l’hostilitat cap a ells de bona part de la població es feia manifesta.

Tot plegat recordava les revoltes anti-màquines de fa dos segles, el Ludisme, quan els treballadors de les antigues factories van veure alarmats que la naixent industrialització deixava a molts sense feina. Aquella crisi va fer néixer els moviments obrers i en el fons el conflicte no es va resoldre provisionalment fins que va arribar el Fordisme. Henry Ford va perfeccionar tècnicament el model de producció de la industrialització i al mateix temps el va saber equilibrar millorant d’una manera important les condicions laborals i el poder adquisitiu dels treballadors. Es tractava de fabricar cotxes que els seus empleats poguessin comprar, i així va començar la societat de consum.

El canvi de model va necessitar encara dues guerres mundials per consolidar-se i va tenir el seu últim moment daurat durant la dècada dels 80 del passat segle. Durant els 40 anys posteriors al final de la segona guerra mundial la societat de consum va créixer a costa d’un malbaratament colossal dels recursos naturals i d’una millora sensible del poder adquisitiu d’una bona part de la població mundial, que podien fer així de consumidors d’una indústria cada cop més potent. Això a més era compatible amb la reducció de les jornades laborals i l’avançament de l’edat de jubilació, generant més temps per al consum. Però actualment aquest model està en una severa crisi de la que no podrà renéixer igual.

La producció de bens ha tocat sostre. És cert que una gran part de la població mundial no té accés als mateixos productes, però és que aquest model social de producció ara ja no els hi podrà oferir mai. No els poden comprar perquè no tenen ocupacions prou retribuïdes, i difícilment tindran mai ocupacions prou retribuïdes perquè no són necessaris per produir els productes que se’ls hi voldria vendre. Això sense tenir en compte que potser el planeta no ofereix prou recursos naturals per produir bens per a tothom dins d’aquest model de producció de consum, el de l’obsolescència programada.

Però és que a més l’economia mundial s’ha virtualitzat. La producció de bens i serveis ha deixat de ser rendible per als poders econòmics per l’estancament primer i el retrocés després del poder adquisitiu del comú de la població, de manera que l’economia global s’ha convertit en un joc d’escacs de suma 0 en el qual per a que alguns guanyin molt, molts i molts altres han de perdre. El poder adquisitiu dels salaris baixa, es fa necessari treballar més hores i durant més anys per assegurar un nivell de vida similar, i per acabar, la necessitat de ma d’obra cau fent que l’atur es converteixi en un mal crònic.

Els robots potser trigaran molt o poc en substituir a les persones en la majoria dels llocs de treball, però ja ara l’empobriment i la desocupació assoten a milions de persones d’una manera que sembla irreversible. I tot i així, considerada en conjunt, la capacitat tècnica i creadora de la Humanitat és colossalment més gran del que ha estat mai. Què falla?

Falla que hauríem d’acceptar que no és necessari que treballi tothom, però que al mateix temps tots plegats, solidàriament, ens hauríem d’assegurar que les necessitats de totes les persones estiguin cobertes i garantides durant tota la seva vida. La majoria de la gent treballarà algun temps, potser de forma intermitent. D’altres treballaran molt durant tota la seva vida tot simplement perquè els apassionarà la seva feina i la faran tant bé que la societat els hi recompensarà prou bé per fer-ho. D’altres no treballaran mai en cap feina retribuïda i es dedicaran tot simplement a viure. Però a tothom, en tot moment, se li haurà d’assegurar que mai no li faltarà el més essencial per viure dignament. I no es treballarà més perquè no caldrà que es treballi més.

No és una utopia irrealitzable, és tot simplement la lògica de la situació. De la situació ja actual. Qualsevol altre model que condemni a la misèria als desocupats (o als ocupats en precari) ens portarà irremissiblement a una autèntica apocalipsi, potser ja ens està portant.

Mentrestant el discurs cec i lineal dels portaveus del poder ens diu: cal treballar més hores, cal treballar més anys, cal reduir salaris per ser més competitius… i qui comprarà els productes o omplirà els hotels? Els extraterrestres? D’on sortirà la solvent demanda per a una oferta de béns i serveis tant competitiva?

Arribaran els robots, i potser llavors podrem agafar a totes les elits dominants amb tota la seva infinita riquesa, fer-los acompanyar amb un convenient exercit de robòtics servents i enviar-los a Mart per tal que frueixin del seu inabastable benestar sense l’enutjosa presència dels pobres desocupats. A veure si els convencem aviat i que ens deixin tranquils.

versión en castellano: “Camino del día en que dejaremos de trabajar… por obligación

Publicat a Filosofia, General, Ideologia | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »