UNA TERCERA VIA EN LA GESTIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS?

Quan parlem de la gestió dels serveis públics parlem normalment de dues modalitats:

  • La gestió pública directa, en la qual són les entitats del sector públic (administracions, organismes autònoms administratius, empreses públiques, etc.) les que contracten i dirigeixen el personal que presta el servei i proveeixen els equipaments necessaris.
  • La gestió pública indirecta, en la qual l’administració adjudica la prestació del servei públic a un contractista sota unes condicions pactades de preu, temps i qualitat. Continua sent gestió pública indirecta quant en comptes d’un contracte administratiu, el que regula la relació entre l’administració i el prestador final del servei és un conveni, un concert, una subvenció o una concessió; sempre és clar que la condició per percebre la quantitat pactada dels pressupostos públics sigui la prestació d’un servei públic.

La privatització és una forma encara més laxa de gestió pública indirecta. En ella l’Administració concedeix la gestió del servei públic a un concessionari privat però no li transfereix cap pressupost (de vegades fins i tot li cobra un cànon) però autoritza al concessionari a cobrar directament dels usuaris les taxes necessàries pel seu funcionament.

Històricament, l’esquerra política havia criticat la privatització i fins i tot la gestió pública indirecta per considerar-la (encertadament) una forma de mercantilització dels serveis i de béns públics, com l’aigua potable i l’electricitat, dels que cal assegurar la universalitat.

Faig servir el temps passat perquè l’esquerra política històrica a Europa va abandonar l’objectiu de la gestió directa dels béns i serveis públics fa molts anys, allà per la dècada dels 90 del segle XX. Va ser durant aquella dècada que personatges com Tony Blair van defensar l’existència d’una «Tercera Via» entre el comunisme i el capitalisme i es va començar a parlar de «capitalisme compassiu», «capitalisme social» i, en el marc de la prestació dels serveis públics, de la «col·laboració público-privada». Sense entrar a reivindicar de cap manera el totalitarisme soviètic, aquestes formalitzacions no feien més que sancionar la victòria del bloc capitalista en la llarga guerra freda que va acabar al voltant del 1989, amb la caiguda del mur de Berlín. L’esquerra política institucional europea va renunciar llavors al seu paper de contenció davant la suposada amenaça del comunisme soviètic i va abandonar els seus postulats ideològics de fons, per abraçar un paper simbòlic en l’alternança en el poder polític amb els partits conservadors o liberals. Assenyalar a l’esquerra i girar a la dreta, com va definir algú en el seu dia la política de Tony Blair.

Passats els anys, aquest rol simbòlic però buit de contingut de les esquerres europees s’ha solidificat entorn d’alguns llocs comuns que pretesament s’han escapat de la discussió política, entre els quals tenim la pretensió que la política econòmica o el model de gestió dels serveis públics ja no són temes que s’hagin d’abordar des de posicions ideològiques, sinó que més aviat són matèria tècnica o fins i tot científica. Quelcom que s’ha de confiar als experts avalats per les institucions acadèmiques i financeres o en els professionals de la gestió, aquests que puntualment deixen el sector privat per oferir-se a redreçar un sector públic que consideren que no hauria d’estar en mans de polítics i funcionaris.

En el que portem de segle, la desregulació dels mercats, la desprotecció social, les retallades dels serveis públics, la reducció i regressió dels marcs fiscals i les polítiques d’obra pública generosament finançades amb deute va portar primer a una dècada de bogeria especulativa i a una dècada i mitja de crisi econòmica de laboratori. Però tant el boom inicial com la crisi subseqüent tenen un punt en comú: retallades socials, increment de la desigualtat i mercantilització creixent del sector públic. En una versió economicista de la filosofia homeopàtica, ens deien que allò que va provocar la malaltia és el que cal receptar per guarir-la.
Però no és cert ni de bon tros que la política econòmica o que el model de gestió del que és públic sigui una qüestió de tècnica. En el cas del model de gestió dels serveis públics és més aviat una qüestió de principis.

La funció pública en una societat democràtica està tradicionalment protegida per una sèrie d’elements pensats per evitar-ne l’abús de poder i garantir un accés igualitari dintre d’una estricta meritocràcia. Els funcionaris han d’accedir als seus llocs de treball en convocatòries públiques, superant proves selectives objectives, han de ser retribuïts aplicant taules salarials de coneixement públic, i han de ser avaluats i si cal apartats del servei seguint procediments objectius i contradictoris. Tot això per garantir la neutralitat de l’Administració i evitar que ser funcionari acabi sent un privilegi administrat arbitràriament per aquells que a cada moment controlin els governs.

L’adquisició de subministraments i equipaments necessaris per al funcionament de l’Administració s’ha de realitzar per altra banda també de forma pública i transparent, de manera que qualsevol ciutadà pugui comprovar que l’ús que se’n fa dels pressupostos públics és honest i assenyat.

Per contra, la gestió indirecta o la privatització torna fosca la utilització dels pressupostos públics. La contractació i retribució del personal que acaba prestant els serveis es torna secreta i arbitrària, la naturalesa, volum i cost dels subministraments i equipaments necessaris esdevé un misteri, i el que és encara pitjor, el cost directe final dels serveis o béns proveïts i la distància entre aquest cost i el que finalment pagarà l’Administració o els usuaris en taxes directes esdevé el secret millor guardat pels contractistes.

La gestió pública directa combinada amb un sistema impositiu progressiu, és un mecanisme eficaç i just de redistribució de la riquesa i d’universalització en l’accés als béns i serveis públics.

La gestió pública indirecta, encara més si va acompanyada amb especials beneficis fiscals a les rendes elevades, contribueix de forma decisiva a l’augment de les desigualtats, tant com a la reducció i restricció en l’accés als serveis i béns públics que fins i tot així acaben sent precaris. I això és així perquè en aquest model de gestió comencen perdent els treballadors, contínuament pressionats per acceptar condicions laborals i retributives més i més precàries (accepteu rebaixes o si no nosaltres perdrem el contracte o concessió i vosaltres la feina, els hi diuen). Però continuen perdent els ciutadans i usuaris que veuen com minva la quantitat i qualitat dels serveis i béns públics al temps que el seu cost en forma de taxes i impostos augmenta de forma irresistible i sense justificació.

Davant tot això, inevitablement, han sorgit en els darrers anys i a diferents llocs d’Europa veus que qüestionen aquest cínic discurs. I és que és un discurs que barroerament pretén disfressar el que no és més que la darrera estratègia d’espoli econòmic i humà perpetrat per una exigua minoria contra tota la resta de la població mundial. I els que el qüestionen aquest discurs són els que han intentat trobar la seva expressió en nous moviments polítics (o en vells moviments polítics fins fa poc marginals), aconseguint apropar-se als centres de decisió política, sense acabar de moment d’ocupar-los de forma efectiva.

Acostant el relat a casa nostra, és significatiu l’avanç de noves formacions polítiques d’esquerres, que han aconseguit fins i tot ocupar alcaldies importants, com Barcelona i Badalona, a les eleccions municipals del 2015. Molts de nosaltres hem vist aquest progrés amb esperança, però també amb una temença: Les noves esquerres transformarien les administracions municipals o pel contrari es transformarien elles sota l’efecte d’una maquinària politico-directiva ja ben orientada a preservar l’status quo?

GESTIÓ COL·LECTIVA DELS SERVEIS PÚBLICS?

Potser encara és d’hora per emetre un judici definitiu, però des del meu punt de vista les primeres batalles amb el «sistema» s’han deixat perdre per la via de confirmar maneres de fer i de decidir «de sempre», potser pensant (crec que erròniament) que la batalla decisiva s’havia de lliurar en un altre lloc o d’una altra manera.

Però quina ha de ser aquesta suposada batalla decisiva per donar un tomb a la governança de la ciutat? Aquí el discurs polític més cool entre l’esquerra transformadora (tot i que crec que no de base majoritària), dins i fora dels governs municipals, parla de gestió col·lectiva o fins i tot d’autogestió dels serveis, béns i equipaments públics. Seria una mena de nova Tercera Via, ara entre el model de gestió indirecta+privatització per un costat i de gestió directa per l’altra.

Però existeix realment aquesta tercera opció? Personalment, participo de l’ideal de la gestió col·lectiva o autogestió com a model d’empresa productiva o de serveis. És l’ideal ja clàssic de control dels mitjans de producció per part dels treballadors, per produir béns o oferir serveis a preus justos i en condicions de treball dignes. Es tracta, ja es sap, que no existeixi ningú que se n’aprofiti de treballadors ni de consumidors per voler desviar en benefici propi bona part de les plusvàlues del treball.

Però ara hi ha qui diu que això de la gestió col·lectiva o de l’autogestió es pot traslladar al sector públic (molt abans de provar de traslladar-ho al privat?) col·lectivitzant equipaments, béns públics i fins i tot la pròpia organització de la prestació dels serveis públics. Els nous governs municipals apuntarien com objectiu més o menys llunyà aquest horitzó, i mentrestant diuen centrar-se en empescar-se fórmules per protegir ni que sigui una mica als soferts treballadors de les empreses contractistes afegint clàusules «socials» als contractes. I pel camí van perdent temps barallant-se amb uns serveis jurídics la direcció dels quals no van saber canviar, i mercadejant amb la direcció de sectors sencers de l’administració per tal d’aconseguir prou suport polític per aprovar uns pressupostos o un projecte urbanístic de bandera.

Però, més enllà de les misèries de la política del dia a dia, és una novetat tangible i desitjable la gestió col·lectiva o l’autogestió de béns i serveis públics? Veiem-ho.

És o pot ser més transparent la gestió col·lectiva o l’autogestió? La primera qüestió seria decidir qui materialitza aquesta gestió col·lectiva o aquesta autogestió. Si fem servir els mecanismes actuals, l’Administració hauria per exemple de fer alguna mena de concurs públic restringit entre entitats de gestió col·lectiva formades dins mateix de la comunitat d’usuaris del servei públic. Però quin criteri de selecció s’hauria de fer servir si es proposen més d’una? La que ofereixi un preu més baix? La més popular entre els usuaris? La que «mereixi més confiança» als adjudicadors? I si parlem d’autogestió del servei per part dels propis treballadors, qui tria abans als treballadors? Qui determina el pressupost que han de gestionar? En concret, qui fixa les seves retribucions? I en qualsevol cas, gestió col·lectiva o autogestió, quin mecanisme ha de garantir la transparència de la gestió i del pressupost públic destinat?

El pressupost públic. Aquí tenim la clau. El pressupost format per impostos que paga tothom, no només els usuaris directes de certs serveis i naturalment no només els treballadors dels serveis públics. I si pagar els impostos és responsabilitat de tots i totes, la gestió del pressupost ha de ser transparent i ha d’estar controlada als ulls de tothom, no només dels usuaris i molt menys no només dels treballadors i treballadores. Mentre els serveis públics es financin amb impostos i taxes, ni la gestió col·lectiva ni l’autogestió podran donar una resposta més satisfactòria que qualsevol altre sistema de gestió indirecta a la qüestió de la transparència o fins i tot de la desviació d’interessos.

I per acabar, parlem de mesures pal·liatives. Els nous governs d’esquerres parlen d’incloure clàusules socials als contractes de gestió indirecta per garantir els drets dels treballadors i treballadores. Però per començar, de quins drets parlem? Com es decidirà quin conveni s’ha de protegir en cada cas? Poden els governs i administracions assumir la defensa de convenis que no han negociat? I si en algun cas fossin marcadament precaris? O pel contrari, marcadament privilegiats?. Encara més, és obvi que que les empreses contractistes no renunciaran als seus beneficis, de manera que repercutiran els costos d’aquests beneficis socials directament sobre el preu de les licitacions i minvaran conseqüentment la capacitat d’actuació dels governs i administracions per la via de la pèrdua d’efectivitat dels pressupostos.

Molt em temo que les propostes de terceres vies en la gestió no donen noves respostes als problemes sinó que només són una nova versió del clientelisme i una nova (vella) llavor de corrupció.

versión en castellano: “¿Una Tercera Vía en la gestión de los servicios públicos?

Publicat a Barcelona, General, Ideologia, Municipal | Deixa un comentari

ELS MONOPOLIS

La Teoria Econòmica descriu el monopoli natural com el que s’estableix en un mercat en el qual la barrera d’entrada és molt alta però el cost marginal de producció molt baix. Per exemple, el mercat de les telecomunicacions: crear una xarxa de telecomunicacions en un territori és una cosa molt costosa, cal fer coses com estendre quilòmetres de cable, instal·lar milers d’antenes i posar en òrbita satèl·lits, així com construir centrals de comunicacions amb tots els equips necessaris i dur a les llars els corresponents terminals convenientment connectats… Davant d’això, donar servei a alguns usuaris més o suportar un major nombre de comunicacions entre usuaris té pràcticament un cost de 0. Per això es dóna la situació de monopoli, perquè un cop s’ha establert una empresa, a una segona li resulta gairebé impossible establir-se, ja que ha de fer (de nou) una gran inversió que trigarà moltíssim temps a amortitzar, sobre tot a causa de la dura competència de la primera empresa, que compta amb l’avantatge de tenir la seva inversió inicial amortitzada.

La bondat de la lliure competència que postulava Adam Smith es basa en un model matemàtic la conclusió del qual és que cada competidor es veu obligat a vendre al preu més baix possible i a produir tot el que algú està disposat a comprar per aquest preu. El problema és que en una situació de monopoli no hi ha competidors, per tant no hi ha lliure competència ni màxima producció al mínim preu. Què passa doncs?

Sense competència, una empresa monopolística es limita a produir la quantitat precisa del seu producte al preu precís per aconseguir el major benefici possible. Tot un somni per als cobdiciosos!.  Com és natural, en una economia “lliure” el primer objectiu dels promotors d’una empresa és aconseguir ocupar la posició dominant en un mercat monopolístic, de manera que aquestes posicions es converteixen en si mateixes en un bé altament valorat que s’aconsegueix i es protegeix mitjançant l’especulació i la corrupció. Fins i tot es dóna el cas de monopolis creats artificialment fent ús de diferents maniobres (franquícies, retenció d’informació o de teconologia clau, concessions administratives exclusives, etc.).

Naturalment, no hi ha monopolis perfectes, l’habitual és que hi hagi més d’una empresa present en un mercat monopolístic, de vegades per l’acció dels poders públics que reaccionen amb por davant el poder creixent dels monopolis (aquest va ser el mòbil que va inspirar les primeres lleis antimonopoli de finals del segle XIX als EUA) i les més de les vegades per les apostes de grans grups financers que irrompen en un mercat monopolístic amb l’objectiu de fer-se amb ell. Però la suposada situació de competència és un miratge: els escassos competidors tenen forts incentius per pactar el repartiment dels beneficis inherents al monopoli o, millor encara, per fusionar-se i així reduir despeses al mateix temps que porten la seva activitat al punt òptim.

Les fusions entre grans empreses multinacionals o bancs es presenten en els mitjans de comunicació com operacions “necessàries” per “mantenir la competitivitat”, “millorar l’eficiència del sector”, etc. Tot això és una mentida, òbviament, ja que com estem veient del que es tracta és d’eixamplar i intensificar els monopolis.

QUÈ FER DAVANT ELS MONOPOLIS?

El principi polític-econòmic del laissez faire és completament inoperant davant la situació de pèrdua de benestar que genera l’existència i proliferació de monopolis. De fet, el poder que concentren els monopolis és tal que aconsegueixen corrompre governs i amb això augmentar més i més els seus beneficis i la seva influència en perjudici dels consumidors dels seus serveis o productes. Fins i tot en àmbits més petits, com el mercat immobiliari en un municipi mitjà, és difícil evitar l’acció de propietaris especuladors que retenen propietats fins que els preus són el més alts possible (localment, la propietat d’un terreny és un monopoli en la mesura que no és completament substituïble per una altra propietat que estigui, per exemple, més allunyada de les principals vies de transport).

La intervenció col·lectiva sobre l’economia és l’única manera d’invertir aquesta perversa dinàmica (sempre que s’eviti la insidiosa presència de la corrupció). Com? Separant tant com sigui possible els elements que donen caràcter de naturalesa al monopoli i convertint-los en un servei públic. Per exemple, la creació i manteniment de les infraestructures de comunicacions hauria de ser objecte de l’activitat d’organismes públics sense ànim de lucre i controlats per la comunitat, i no per societats privades, ni tan sols quan ho fan per concessió administrativa. Garantit el domini públic de les infraestructures, sí que pot esperar-se lliure competència entre les empreses que facin ús d’aquestes infraestructures per oferir els seus serveis als consumidors.

LA FAL·LÀCIA DE LA SUPERIORITAT DE LA GESTIÓ PRIVADA

Des dels anys 80 del segle passat es ve imposant la idea que els serveis públics han de ser privatitzats o, almenys, gestionats per empreses privades. Els primers arguments, a cavall de les respectives revolucions conservadores de Margaret Tatcher a Gran Bretanya i Ronald Reagan als EUA, van ser clarament ideològics: l’Estat no ha de fer més del que és imprescindible, l’Estat del Benestar havia de convertir-se en un menú de serveis de pagament rigorós (Ensenyament, Sanitat, Pensions, Serveis Socials …) i fins i tot la gestió de serveis i infraestructures bàsiques com el ferrocarril o el servei de correus havia de cedir-se a la “iniciativa privada”. S’argumentava en fer-ho que les empreses privades eren més eficients que l’Administració pública perquè les empreses privades estaven sotmeses a la lliure competència i d’aquesta manera es renovaven organitzativa i tecnològicament amb més freqüència i efectivitat que una administració pública adormida per dècades d’immobilisme i maldestra burocràcia. En una primera anàlisi lògica és un argument estúpid: l’efecte balsàmic de la lliure competència ho subministra el mercat en què s’actua, no és intrínsec de les organitzacions que actuen en aquest mercat. Un segon anàlisi de context de l’argument el que revela és cinisme: els responsables de l’Administració Pública la ofeguen amb complexes normatives i severes restriccions pressupostàries per desqualificar a continuació el seu funcionament i passar a desmantellarla en benefici de foscos interessos privats.

El més curiós del cas és que els socialdemòcrates europeus (i els demòcrates dels EUA), els ufanosos protagonistes de l’expansió de l’Estat del Benestar fins a aquell llavors, van fer seu també aquests arguments de la necessària “professionalització” dels serveis públics, de la privatització de les empreses públiques (que es venien ocupant dels grans monopolis). Per què?

Bé, pensem una mica. Els grans monopolis i els serveis públics associats al sector públic en els anys 60 i 70 no podien ni poden ser assumits per qualsevol empresa per molt que es divideixin: construir una autopista de peatge requereix una gran quantitat de capital, gestionar les pensions dels treballadors és un colossal negoci financer, aconseguir i mantenir els grans contractes de servei públic (neteja pública o manteniment d’infraestructures) no és una cosa que pugui abordar qualsevol empresa… I el cas és que tot això dóna uns beneficis incalculables i sostenibles a llarg termini. Molts diners que invertir, molts diners a guanyar i tot això pendent de la decisió d’uns tipus que per guanyar eleccions necessiten importants crèdits que sovint després no poden tornar. Sembla ara estrany que a tots aquests tipus els sembli indiscutible la superioritat de la gestió privada?

versión en castellano: “Los Monopolios

Publicat a General, Ideologia | Deixa un comentari

ÉS EXACTAMENT EL QUE SEMBLA

A tots ens fa gràcia quan ho veiem en una pel·lícula d’aquestes d’embolics i infidelitats: “No és el que sembla” diu la parella infidel quan l’altre l’agafa nu o nua al llit amb una altra persona. Ens fa gràcia perquè és grotescament increïble que no sigui exactament el que sembla, perquè l’evidència és prou eloqüent i cap altra explicació de la situació pot reeixir.

Els escàndols de corrupció són constants i creixents, alguns fatxendes fins i tot declaren amb falsa dignitat que “tots els partits polítics s’han finançat irregularment ja des de finals dels anys setanta”, rebent diners a canvi d’adjudicacions de contractes públics, beneficiant-se de la condonació de deutes contrets amb les caixes d’estalvi que ells mateixos controlaven, adjudicant-se subvencions directa i indirectament o, més grollerament, contractant empreses i entitats de cartró pedra a canvi de serveis inexistents i desviant els corresponents diners del pagament de les factures.

Què innocents! Que no ho sabien? Santa innocència!

Ep! Però no és el que sembla! (ens diuen): En general els polítics són honrats, els governs es preocupen i treballen pel bé col·lectiu amb abnegació i desinterès, els partits funcionen en general amb les contribucions legítimes i desinteressades d’afiliats i simpatitzants… Si els agafem amb les mans tacades de corrupció es tracta d’un error, d’una anomalia, tot és culpa de poca-vergonyes gens representatius o pitjor encara, una fabulació d’enemics sense entranyes o de jutges amb un desig malaltís de sortir a la premsa.

Però no ens ho creiem. El cert, i així s’està demostrant, és que tots els grans partits polítics han aprofitat sistemàticament les responsabilitats de govern a nivell estatal, autonòmic o local per finançar-se i fins i tot lucrar-se particularment, subhastant els pressupostos públics o la capacitat per canviar el preu de les coses amb instruments normatius o amb la intervenció del mercat.

No és un accident, el sistema està dissenyat exactament així per afavorir que això passi. S’apliquen sistemàticament a fer inaplicables totes les normatives de control que ells mateixos promulguen per rentar-se la cara davant l’opinió pública, ofeguen, pressionen i substitueixen a jutges, fiscals, inspectors administratius i fiscals, interventors i secretaris per esquivar conseqüències indesitjades dels seus actes. Silencien les veus dissidents apartant-les de l’accés als mitjans o les fan empetitir per ensordidors sermons dels opinadors i els experts a sou, ens fan xantatge fent-nos creure que si els ataquem a ells ataquem la Democràcia “i això és molt perillós”.

Afortunadament el seu no és l’únic sistema democràtic possible. És no només imaginable sinó també desitjable un sistema democràtic on la separació de poders sigui plena i efectiva, on els polítics es dediquin únicament a definir les preferències col·lectives dels ciutadans pel que fa a l’acció dels poders públics, on els administradors públics siguin persones independents i dedicades exclusivament a assegurar el bon funcionament de les administracions públiques, de manera eficient i plenament orientada a fer efectives les preferències col·lectives interpretades pels polítics, un sistema on els jutges i fiscals puguin dedicar-se sense entrebancs a garantir la correcta aplicació de les lleis per part de ciutadans, administradors o polítics.

Les eleccions no han de ser un concurs de popularitat per triar els administradors de la cosa pública, cal que siguin l’oportunitat per expressar a què ens volem comprometre tots plegats per millorar les condicions de vida de tothom.

La més gran virtut dels administradors ha de ser l’entrega al servei públic i la més gran capacitat i qualitat professional per exercir la seva feina. El nepotisme, el clientelisme, el desviament d’interessos s’han d’eradicar i la lliure designació d’administradors per part dels representants polítics no fa més que fomentar tot això.

La més gran virtut dels polítics ha de ser la sintonia amb les demandes dels seus representats i la capacitat d’expressar-les en la definició de polítiques públiques. Aquestes demandes, aquestes preferències no són una moneda de canvi per aconseguir el control directe de les adjudicacions a càrrec dels pressupostos públics.

El que és crític no és trobar polítics virtuosos. El que és crític es aconseguir un sistema polític virtuós.

versión en castellano: “Es exactamente lo que parece

Publicat a General, Ideologia, Professional | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »