El Principi Federatiu

Digueu-me maniàtic, però per entendre bé la realitat social i els enfocaments ideològics i polítics que per mirar de transformar-la se’n fan, trobo que és molt important diferenciar entre el significat simbòlic que algunes paraules i conceptes acaben representant, davant dels significats i conceptes que expresen millor la realitat immediata i contemporània. Un dels conceptes que des de sempre m’han grinyolat més és el que s’amaga rere el terme Capitalisme. És prou sabut que aquest terme el va encunyar Karl Marx a la seva obra més emblemàtica, El Capital, publicada entre els anys 1867 i 1894. L’obra de Karl Marx no necessita els meus elogis, només apuntaré que analitza de forma original i magistral el model econòmic i social que va néixer a Europa i els Estats Units a cavall dels segles XIX i XX.

Aquest model econòmic nord-occidental que Marx va descriure estava dominat per l’expansió de l’economia industrial i la imposició d’un nou model de divisió social. Hi havia una classe dominant que es reservava la propietat dels mitjans de producció i una classe treballadora que operava aquests mitjans de producció però que no en rebia més que una mísera part de les plusvàlues que la seva feina feia possibles. Marx va predir que aquell model econòmic i social estava condemnat al fracàs per les seves contradiccions… i va encertar de ple. La Primera Guerra Mundial, el Crack de 1929 i la Segona Guerra Mundial va ensorrar completa i definitivament el capitalisme que va descriure Marx. L’estructura social i el model econòmic bàsicament nord-occidental entre el final de la Segona Guerra Mundial i mitjans dels anys 70 del segle XX ja va ser substancialment diferent del capitalisme descrit per Marx, i encara a continuació i fins ara hem estat vivint en una estructura social i model econòmics diferents dels dos anteriors. En una altra ocasió potser analitzarem les semblances i diferències entre els tres models, tot i que ja hi ha una bona colla de gent que ho ha fet.

Malgrat tot, encara avui hi ha molts teòrics, opinadors i polítics de tota mena que continuen fent servir el terme Capitalisme per referir-se al sistema dominant actual. De fet ho fan ara sense intentar afegir prefixes, com 30 anys enrere (deien llavors post-capitalisme, neo-capitalisme,…).

En la meva opinió, aquesta pervivència del terme té a veure amb la percepció de partidaris i detractors de la continuïtat 150 anys més tard d’una visió antropològica de l’ésser humà i la societat que caracteritzava el capitalisme descrit per Marx i caracteritza de la mateixa manera la ideologia subjacent de les classes dominants del Món actual. Però aquesta visió no és en si mateixa un model econòmic.

Fa poc vaig veure una pel·lícula americana de 1949, titulada a Espanya «El Manantial» (The Fountainhead), basada en la novel·la homònima d‘Ayn Rand que va ser publicada el 1943. Com la major part de les pel·lícules de Hollywood de la segona part del segle XX, conté una desacomplexada apologia del considerat estil de vida nordamericà segons el pensament dominant en aquell país. En el cas d’aquesta pel·lícula en concret, l’heroi (interpretat per Gary Cooper) personifica l’individualisme més superb i intransigent, triomfant contra les manipulacions conspiradores d’un obscur personatge i els seus còmplices, que volen sotmetre el seu esperit a les enutjoses imposicions col·lectives, «socialistes», envestides per l’autoritat de l’interès general i l’opinió pública. Fa què pensar.

Als anys 40 del segle passat, fins i tot abans d’acabar la segona guerra mundial, la dialèctica de blocs ja estava establerta, entre el bloc socialista que encarnava la Unió Soviètica i el sistema d’inspiració liberal que va arribar al seu màxim esplendor als Estats Units. A la història d’Ayn Rand, però, la clau no està en si l’economia està planificada o no, o si hi ha un emprenedor que posa la seva fortuna al servei d’una idea de negoci. De fet, el protagonista no és un home de negocis, sinó un arquitecte, un creador que es nega a modificar els seus dissenys per molt que les corporacions que financen els projectes en els quals treballa li demanin canvis conceptuals, de disseny o de detall. La tesi que defensa Ayn Rand consisteix a dir que és el geni individual, independent i fins i tot isolat, el que és la font de la innovació i el progrés al llarg de tota la Història de la Humanitat. Qualsevol limitació de la individualitat per part de la col·lectivitat frenaria la creació i frustraria en definitiva el progrés. La idea força que declama a la pel·lícula el personatge encarnat per Gary Cooper, és que és l’egoisme, l’amor a la feina que un fa i l’entrega a la capacitat creadora pròpia, i no l’amor ni el sentit del deure envers els altres, el que genera la innovació i el progrés. És una tesi que té ressonàncies de l’obra d’Adam Smith, allà on deia que perseguint cadascú el seu interès egoista fa allò que és millor per al funcionament de l’economia, però a la pel·lícula ja no parla només d’economia, parla de la innovació, de la ciència, del creixement social. I aquesta tesi es conté perfectament en el concepte d’Individualisme.

I ara tornem al moment actual, més concretament als últims 20 o 25 anys. La Unió Soviètica va perdre la Guerra Freda i a partir d’aquí l’Individualisme més salvatge protagonitza la marxa de l’Economia i el discurs polític arreu. Els brokers, els especuladors, es converteixen en els models de l’èxit. Són gent que no produeixen cap bé o servei d’interès col·lectiu. Simplement compren i vénen títols financers en ràpides seqüències acumulant grans beneficis. Quina cosa hi ha darrere d’aquests títols financers és indiferent, de fet amb freqüència no hi ha res, però això no és un problema per a persones a les quals els resulten indiferents les conseqüències de les seves activitats sobre terceres persones. L’objectiu és tot simplement l’acumulació, captar beneficis a costa de les pèrdues d’algú altre menys informat, de vegades enganyat, molt sovint en una posició més feble en l’intercanvi econòmic. Tot plegat no té res a veure amb si l’Economia està poc o molt intervinguda pels estats. Que es retiri l’Estat quan es tracta d’aplegar beneficis, que intervingui l’Estat per eixugar deutes a costa, novament, dels més febles. Tots plegats persegueixen lliurement els seus interessos egoistes, però en contra del que deia Adam Smith o reeditava Ayn Rand, amb això no provoquen el progrés comú sinó ben al contrari la ruïna de la majoria i el retrocés de la pau i el benestar social.

Si amb la prosperitat i el domini polític dels Estats Units durant el segle XX es pretenia que quedava demostrat el triomf i la viabilitat de l’Individualisme (etiquetat com a capitalisme), la gran crisi econòmica i social del segle XXI certifica ja la derrota si més no intel·lectual de l’Individualisme.

En aquests moments cal reivindicar amb més força que mai el valor superior dels interessos col·lectius, cal analitzar quins són els mecanismes per l’espoliació de la majoria de la Població (i del Planeta) i imposar entre tots potents polítiques correctores, no simplement de les falles de l’Economia de Mercat, sinó també dels dispositius artificiosos instal·lats en diferents punts dels fluxos econòmics per generar i explotar falsos monopolis, intercanvis econòmics amb informació asimètrica, extorsions i corrupció.

Necessitem introduir, impulsar i fer créixer un socialisme no autoritari que redreci el curs de la Història, ara encaminada a l’autodestrucció. Perquè el concepte contrari de l’Individualisme és el Socialisme.

versión en castellano: ¿Capitalismo? No, Individualismo

QUÈ ÉS LA LLIBERTAT

El mot de llibertat és un dels que més es fan servir quan parlem de la societat, de la política o fins i tot quan parlem d’algunes situacions de la vida privada i quotidiana. Hom diu que es vol ser lliure, i comunament s’entén que aquesta llibertat és poca cosa més que la desaparició d’allò que ens priva de fer tal o qual cosa que volem fer. Però en realitat la llibertat és tota una altra cosa.

La llibertat és un concepte que van definir els antics romans d’una manera molt precisa: consisteix a poder fer tot allò que la llei permet i no veure’s obligat a fer allò que la llei prohibeix. Adonem-nos que no es tracta de si les lleis són molt bones o molt dolentes, només reclama que totes les persones lliures siguin tractades de la mateixa manera per les lleis. Els romans tenien persones que no eren lliures, com per exemple els esclaus, que no podien prendre decisions pròpies de les persones lliures i que podien ser obligats a fer coses contràries a les lleis, perquè la seva única obligació era obeir al seu senyor.

VIVIM EN UNA SOCIETAT LLIURE?

Es dóna per descomptat que sí, però el cert és que hi ha persones al nostre voltant que no són lliures. Cada dia, per exemple, em creuo pel carrer amb persones que empenyen un carret de supermercat que van carregant amb ferros, papers i altres deixalles de les quals esperen treure un pocs euros que els permetin passar el dia. Es tracta d’immigrants sense papers que no poden fer el que la llei permet a les persones lliures (treballar o accedir a un habitatge digne) i en canvi per sobreviure es veuen obligats a fer allò que la llei prohibeix (desenvolupar una activitat econòmica sense permís i sense declarar). Algú pot dir que estan sotmesos a les lleis d’immigració i que en aquest sentit no són diferents que la resta, però el cert és que tenen a la llei un tracte específic i diferent de la resta en funció del seu origen i situació, igual que les lleis romanes regulaven o descrivien la situació de sotmetiment dels esclaus en tant que persones no lliures.

També es pot parlar de limitació de la llibertat per raons alienes a l’ordenament formalment vigent en una societat. Si mitjançant qualsevol tipus d’amenaça o coerció algú prova de limitar o suprimir el dret d’expressar les idees i opinions pròpies, o si algú limita de la mateixa manera l’àmbit de relació social d’una altra persona o la seva forma de vestir o la priva de rebre una educació a la qual té dret per llei, llavors estem davant de persones que si més no en part no són lliures.

LES SOCIETATS JERÀRQUIQUES I PATRIARCALS NO PODEN SER LLIURES

No ho són per definició. No vull dir que qualsevol relació jeràrquica comporti la pèrdua o la negació de la llibertat, qualsevol col·lectiu pot acordar voluntàriament i per raons pràctiques el reconeixement de l’autoritat d’un dels seus membres, sempre en un context específic, en la persecució d’uns objectius comuns i de forma ocasionalment revocable. Però una altra cosa és la pretensió d’imposició d’una autoritat basant-se en arguments religiosos, culturals o de costum social. Aquests tipus d’autoritat són literalment il·legítims.

I en favor de la llibertat, no es pot tolerar que algú investit d’una autoritat il·legítima pretengui activament no només dictar als altres unes normes de comportament social o personal, sinó que fins i tot gosi administrar càstigs a les persones infractores, pertanyin o no al col·lectiu sobre el qual es digui imperar.

És clar i evident que la llibertat ha d’incloure l’empara de les pràctiques religioses, culturals i socials de tothom, però en la societat plural i global en la qual vivim aquestes pràctiques no són universals, i en aquest context les persones individualment han de poder abraçar-les o abandonar-les a voluntat, perquè entre altres coses les persones han de poder revisar les seves creences i preferències al llarg de la seva vida i del seu desenvolupament com a persones.

L’OFENSA, EL MECANISME PER ESTENDRE NORMES PRIVADES A L’ÀMBIT PÚBLIC

Pot semblar excepcional, marginal o propi de països llunyans una situació en la qual un col·lectiu cultural o religiós es posi a pressionar per aplicar les seves normes privades a l’àmbit públic, però de fet és una pràctica constant també a casa nostra i que fa servir a l’efecte el mecanisme de l’ofensa.

Aquests dies hem conegut el crim perpetrat a França contra la revista satírica Charlie Hebdo amb l’excusa que aquesta revista havia ofès als musulmans pel fet de representar en diversos dibuixos al seu profeta Mahoma, cosa que segons sembla està prohibida a l’Alcorà. Però si aquesta norma està continguda al llibre sagrat dels musulmans, com es pot pretendre que obligui a algú que no és musulmà? De fet, en tractar-se d’una norma privada, quan la trenqués un musulmà aquest hauria de poder triar entre sotmetre’s voluntàriament a la sanció corresponent (una penitència) o deixar de ser considerat musulmà. Però en comptes d’això la infracció de la norma aliena es considera una ofensa i s’assenyala al considerat infractor com a objectiu mereixedor d’una terrible i mortal represàlia.

Naturalment, els integristes musulmans ni han inventat ni són els únics que fan servir el mecanisme de la denúncia de suposades ofenses. Moltes de les queixes d’antisemitisme, les denúncies dels continguts d’alguns llibres escolars per part de grups de pressió cristians, o les imposicions masclistes d’alguns individus sobre el comportament social de les «seves» dones o filles es revesteixen invariablement amb el mantell de la dignitat ofesa.

En una societat lliure, què és i què no és una ofensa i com s’ha de castigar ha d’estar clarament recollit a les lleis i s’ha de fer abstracció de la identitat, creences i costums de les presumptes víctimes, sense fer referència a cap codi formal o informal de caràcter privat que hom pugui esgrimir.

LA DEFENSA DE LA LLIBERTAT

Sovint es parla de la llibertat com d’una possessió individual, i com a tal es reclama. És la mena de raonament que novament remet a la situació dels antics esclaus, que per exemple podien arribar a recuperar la seva llibertat comprant-la amb diners. Però la llibertat, com qualsevol altre dret polític i social, només pot ser garantit per la col·lectivitat. La llibertat d’un individu no té cap contingut real si no és reconeguda pels altres, els quals al seu torn també han de ser lliures.

La llibertat no és un bé de suma zero, segons la qual l’increment de la meva llibertat minva la llibertat disponible per als altres. La llibertat d’un individu existeix i creix en la mesura que la llibertat dels altres existeix i creix de forma equivalent.

La intolerància que amenaça la nostra llibertat no és un excés de la llibertat dels intolerants, sinó la manca de llibertat allà on la intolerància i la violència s’han convertit en llei, i això val tant per països com per col·lectius i comunitats properes. Si ignorem aquesta manca de llibertat, si no en fem res al respecte, la nostra pròpia llibertat no tindrà cap valor.

versión en castellano:  Nuestra Libertad