SOBRE LA FORMACIÓ

Tot sovint, gairebé amb metòdica regularitat, torna als mitjans i a les palestres dels polítics el debat de l’Educació: que si cal refer les lleis, que si cal augmentar pressupostos, que si s’ha de prestigiar la formació professional, que si s’ha d’ampliar o avançar l’edat d’escolarització obligatòria, etc. Personalment sóc relativament escèptic pel que fa a l’expectativa de transformar la societat en un sentit o un altre en funció del model educatiu: si el model educatiu fos realment determinant les persones de la meva edat, que vàrem acabar l’EGB encara en vida de Franco, seríem majoritàriament franquistes, espanyolistes i autoritaris. I em sembla que per a la gran majoria no és el cas.

Amb això no vull dir que no cregui en la important funció socialitzadora de l’escola, al contrari, el que vull dir és que en general a les persones no se’ns programa i que de l’escola no ens en portem el que ens vulguin donar sinó el que volem agafar (d’entre el que ens ofereixen, és clar).

En aquest sentit, l’escola ha d’oferir als alumnes recursos i oportunitats per aprendre i un entorn en el qual desenvolupar una socialització positiva.

I després tenim la formació post-obligatòria i universitària. Es suposa que aquesta etapa a la qual ja no em refereixo com «educació» sinó com «formació», serveix per a preparar-nos per al món del treball, i ho ha de fer preparant-nos per al desenvolupament d’un ofici o d’una professió concreta. Però em fa l’efecte que avui per avui el grau de fracàs d’aquesta formació és en general i globalment considerat massa gran.
Hi ha moltíssims titulats de tots nivells que si treballen ho fan en coses que no tenen res a veure amb la seva titulació o que fan feines per sota de la seva qualificació. I al revés, n’hi ha que no tenen cap formació específica i tot i així ocupen llocs de treball especialitzats per als quals mai es van formar a cap centre oficial. En això consisteix el fracàs de la formació.

Alguns diran que cal invertir més en centres de formació i universitats per millorar la qualitat dels estudis (hi estic d’acord), altres diran que cal traslladar a les empreses si més no una part de la responsabilitat de la formació, per assegurar-ne l’adequació dels estudis a la realitat laboral (no estic d’acord, perquè es perd pel camí l’accés igualitari a la formació i es produirien professionals captius de les empreses que els han format). Jo crec que a banda de tot això el que s’ha de fer és incrementar radicalment el valor social de la formació per la via de la normativa i per la via de l’exemple.

La via de la normativa està clara: ningú per exemple pot fer d’advocat, metge o infermer si no ha fet abans de tot els corresponents estudis, però hi ha moltes altres professions en les quals l’intrusisme no és ni tant sols una lleu infracció administrativa. O per posar un exemple més concret i quotidià, fins al 2000 per treballar en el sector de l’alimentació es demanava el carnet de «manipulador d’aliments» (el títol d’un curset d’unes poques hores), però ja no es demana ni això per posar-se a despatxar carn a una botiga, per no parlar de per a què serveixen els estudis de formació professional de grau mitjà de comerç de productes frescos.

Si no cal tenir un títol oficial per desenvolupar una professió, quin sentit té perdre 2 o més anys estudiant? Uns anys que es podrien dedicar ja a treballar en el sector corresponent i aprenent per la pràctica?

No estic en contra del natural aprenentatge que s’adquireix a través de l’experiència, però sí que em sembla imprescindible que s’hagi d’acreditar una formació de base específica de cada professió per garantir uns mínims. Tothom ha d’aprendre, però quan qualsevol de nosaltres interactua amb algú que suposa que és un professional, espera que sàpiga el que fa i que, perquè no, parli el nostre idioma. I això només es garanteix amb l’establiment d’acreditacions professionals avalades per una formació oficial.
Ja m’adono que aquest plantejament meu tan poc liberal xoca amb les polítiques i les maneres de fer que s’han anat imposant en les últimes dècades, com tantes altres coses, i que el camí que s’ha de fer (si algú l’enceta) serà llarg. Però no ens enganyem, si no reprenem aquesta direcció de les acreditacions professionals obligatòries tota la formació post-obligatòria i universitària no farà altra cosa que caure en la marginalitat i la decadència.

DONAR L’EXEMPLE DES DE LES ADMINISTRACIONS (EL CAS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA)

Hom podria pensar que com a mínim en l’àmbit de les plantilles de les administracions públiques la protecció de la formació professional i universitària estaria garantida, i sí, les lleis de funció pública vigents predeterminen categories professionals associades a grups de titulació (A – Universitaris; B – Grau superior de FP; C – Grau mig de FP o Educació secundària; E – Educació Primària), però a la pràctica els gestors de les administracions mostren un notable menysteniment del que és consubstancial en la formació: la seva especificitat.

Faré servir com sempre l’exemple que conec, que és el de l’Ajuntament de Barcelona:

  1. Té 43 categories funcionarials del grup A (universitaris) però només unes poques, jo diria que 19, es corresponen unívocament amb una titulació universitària específica i una professió, 10 o 11 estan obertes «a qualsevol titulació universitària» i la resta agrupen diverses formacions universitàries, per exemple, un enginyer de camins i un enginyer electrònic compartirien la mateixa categoria tot i exercir professions completament diferents.
  2. No ha definit mai cap (sí, CAP) categoria associada a titulacions del grup B (grau superior de FP).
  3. Totes les 14 categories associades al grup C (grau mig de FP o educació secundària), totes, estan obertes a qualsevol titulació més enllà de la primària.
  4. Ha continuat fent convocatòries de personal del grup E (virtualment, sense formació) per ocupar llocs com jardiner o conserge d’escola, llocs que se’n podrien beneficiar d’una formació específica de grau mig de FP.

Els efectes d’aquesta pràctica no són neutres, l’Ajuntament genera una ocupació directa d’unes 15.000 persones, i indirectament ocupa unes altres 15.000 a través de contractacions administratives, unes contractacions amb empreses i entitats on no s’acostumen a exigir titulacions específiques del personal que acaba prestant els serveis, tot i que es podria fer.

El fet que la gestió de l’administració municipal sigui tan laxa a l’hora de valorar la formació específica del seu personal té un indubtable impacte en la percepció social del valor i la importància de la formació i posa en entredit la credibilitat de qualsevol govern municipal que declari el seu interès en potenciar la formació professional o l’activitat universitària.

Òbviament, no defenso que es faci fora a tots els funcionaris que no tinguin la titulació específica, però si es refessin correctament les categories, es promoguessin plans de beques i formació per adequar les titulacions de l’actual plantilla amb la categoria exercida i s’establissin requeriments d’accés a la funció pública municipal coherents amb tot això, l’impuls a la formació professional i a determinats estudis universitaris a la ciutat de Barcelona seria notòriament visible.

I no només això, una força laboral amb una formació específica com a requeriment per ocupar llocs de treball específics promou la creació de llocs de treball de qualitat i potència l’excel·lència i la innovació a les empreses. Si l’Ajuntament s’apliqués al seu propi personal aquest principi l’efecte sobre el teixit econòmic de la ciutat es faria sentir.

El model de gestió també és política.

versión en castellano: “Sobre la Formación

Publicat a Barcelona, Municipal, Professional | Deixa un comentari

RECUPEREM I INTERNALITZEM ELS SERVEIS PÚBLICS

Doncs sí, hi torno amb la municipalització, aquest cop però amb un enfocament diferent, l’abordo des de la perspectiva de la lluita sindical per tractar-se del text d’una xerrada per a unes jornades que va organitzar la CGT de Barcelona entorn d’aquest tema. De manera que aquí estic, tossudament reiteratiu.

Molts recordareu la cita. Warren Buffett, una de les primeres fortunes del món, va escriure el 15/08/2011 un article al New York Times en el qual entre d’altres coses afirmava que existeix la lluita de classes i que LA SEVA classe l’estava guanyant.

Tots els que som aquí sabem el complicat que resulta de vegades convèncer molts companys que efectivament estem enmig d’una lluita de classes, però fins i tot quan ho acceptem, ens costa de veure on és el front d’aquesta lluita.

En què s’adverteix que la nostra classe està perdent? Si se’ns desafia a resumir-ho en un únic punt jo crec que la resposta és clara: l’augment galopant de la desigualtat a l’interior de totes les societats i també entre territoris.

Dit d’una altra manera, i usant el llenguatge dels marxistes, el que estem perdent de forma central és la pugna en el repartiment de les plusvàlues. I no es tracta només de la tradicional i ben coneguda pugna entre empresari i assalariats per veure qui es beneficia més dels augments de la productivitat, la lluita la tenim també en el cas de la regressió dels sistemes impositius, el retrocés dels serveis públics i dels sistemes de protecció social i la creixent pressió a l’alça dels preus de béns i serveis com l’habitatge, l’energia, l’aigua potable i altres. Estem rebent per tots costats, i fort.

És per això que la lluita per la recuperació i internalització dels serveis públics ens ha de resultar molt interessant per múltiples raons.

En primer lloc, sabem que els sistemes impositius s’han tornat clarament regressius, crec que no cal que ho demostri. Però tot i això hauríem d’aspirar a que els pressupostos públics es traslladin de la forma més íntegra i eficaç al finançament dels serveis que ens retornen ni que sigui una part del benestar perdut. Això està succeint?

Vegem el cas paradigmàtic de l’Ajuntament de Barcelona. Si comparem els pressupostos de 1997 i 2015, compensat ja l’efecte de la inflació, veiem que el capítol pressupostari destinat a les retribucions de la plantilla disminueix en aquest període ni més ni menys que un 21,32%, mentre que el capítol de despeses (del qual la partida més voluminosa amb diferència és la dels “treballs externs”) creix un 45,01% i el de convenis i subvencions (que inclou els “concerts” amb entitats privades per a la gestió de serveis) creix també un 32,98%.

1997*

2015

Variació

Capítol 1 – Personal

792.123

623.217

-21,32%

Capítol 2 – Subministraments i serveis

627.384

909.747

45,01%

Capítol 4 – Convenis i subvencions

424.449

564.434

32,98%

Totals

1.843.956

2.097.398

13,74%

1997*: En milers d’euros de 2015

També es constata que el volum global del pressupost va créixer en aquest període un 13,74% mentre que, i aquesta és una altra dada, l’augment del PIB real en el mateix període a Catalunya ha estat del 17,4%, descomptant sempre l’efecte de la inflació. Això vol dir que la pressió fiscal real ha baixat pel que fa als pressupostos municipals.

Si la pressió fiscal baixa, llavors hi ha menys recursos globals a redistribuir des de l’administració, però si a més la part d’aquests recursos globals que es tradueix en salaris directes disminueix clarament en favor dels encàrrecs a empreses, hi ha una fracció important de recursos que es va a finançar altres administracions (a través de l’IVA) i una altra fracció que passa a formar part dels beneficis empresarials a costa de les rendes salarials dels treballadors i treballadores dels serveis públics.

Simplement, el model de gestió pública del 2015 afavoreix molt menys la redistribució de la riquesa que el model de gestió de 1997.

I encara ens oblidem de part dels ingressos d’algunes empreses i entitats concessionàries de serveis, en concret el que cobren directament dels ciutadans en forma de copagament i que no apareix en els pressupostos públics com a ingrés per taxes i preus públics. Aquests copagaments afegeixen clarament una regressivitat als serveis públics que ja no apareix en els comptes de les administracions.

Repeteixo, la lluita per la internalització dels serveis públics és clarament estratègica.

És evident que propiciar l’evolució contrària a l’observada entre 1997 i 2015 ha de revertir els efectes perversos que venim patint i ha de millorar els efectes redistributius que els pressupostos de les administracions públiques tenen pel simple fet d’existir, per molt que aquests efectes siguin imperfectes.

La contractació directa de personal per part de les administracions genera més ocupació i de millor qualitat (d’aquí l’obsessió per prohibir o limitar d’una manera extravagant les ofertes públiques d’ocupació). Això millora d’una manera clara i general el benestar de la població local.
La reducció de la contractació d’empreses no perjudica l’ocupació (especialment si s’apliquen mecanismes de successió d’empresa), afegeix transparència en l’ús dels recursos i evita la fugida de rendes cap a d’altres llocs o en benefici de rendistes i alts executius.

Des del meu punt de vista no hi ha estratègies alternatives o complementàries.

Es parla d’imposar clàusules socials als contractes i convenis que garanteixin condicions salarials i laborals “dignes” per al personal de les empreses contractistes i les entitats consorciades. És dubtós que hi hagi un marc legal que permeti imposar semblants garanties per “moderat” que sigui el nivell d’exigència que vulgui imposar-se, però tot i així, Qui dubta que l’augment consegüent dels costos laborals NO anirà en detriment dels beneficis empresarials o rendes equivalents? És evident, aquest augment de costos es traslladarà a les factures que presentaran els contractistes i al preu de les licitacions. Per tant, si no augmenta la pressió fiscal, l’efecte de tal mesura només pot ser la disminució i retallada dels serveis públics i la pèrdua de llocs de treball.

Una altra visió alternativa del problema parla substituir a les empreses contractistes per cooperatives contractistes o per entitats sense ànim de lucre concertades. El qüestionament del cas de les cooperatives contractistes a mi em sembla meridianament clar: amb la normativa actual en les cooperatives els socis poden decidir la contractació d’assalariats que òbviament no compartirien els beneficis de forma igualitària, i per si fos poc la gestió de les cooperatives també queda fora del focus de l’escrutini públic (Què ingressen en forma de copagaments? Com seleccionen els nous socis o als assalariats? A qui compren els subministraments i per què? Què justifica les diferències d’ingressos entre socis i entre assalariats?, etc.). Les entitats concertades tenen el mateix problema de manca de transparència, amb l’agreujant que en elles el que no poques vegades passa és que no es destina al servei públic concertat tot el pressupost (inclosos copagaments) que l’administració els ha assignat. En aquest últim sentit és paradigmàtic el cas de l’Església Catòlica, que desvia enormes quantitats de recursos cap a les seves cúpules organitzatives tot i que virtualment tots els seus ingressos pretenen tenir un destí específic en forma de servei a la comunitat. Es manté formalment la pretensió d’absència d’afany de lucre, però el destí final dels recursos respon amb freqüència a interessos no manifestats.

Des d’un punt de vista pràctic, hi ha escletxes legals que possibiliten la internalització de serveis públics.

D’això es parla en aquestes jornades, i és nostra l’oportunitat i nostra la responsabilitat de fer tot el necessari per pressionar les administracions en favor d’aquesta internalització. L’impacte social d’aquestes internalitzacions i la seva més difícil reversió futura m’atreveixo a dir que les presenta amb més valor transformador que la gran majoria de les polítiques d’esquerres a les quals s’atribueix un gran valor des dels mitjans i des de moltes organitzacions.

El poder ho pot assimilar tot, menys la pèrdua de poder.

Versión en castellano: «Recuperemos e internalicemos los servicios públicos»

Publicat a Ideologia, Municipal, Professional | Deixa un comentari

LA MUNICIPALITZACIÓ I ALTRES COSES

Aquests últims mesos algunes de les causes que defenso en aquest bloc han sortit als mitjans de comunicació. Faig un recull:

El 5 de juliol passat, les agències de notícies EFE i Europa Press es van fer ressò de l’entrada al registre de l’Ajuntament d’una proposta de mesura de govern per la municipalització i l’oferta pública d’ocupació en nom de Municipalitzem – Plataforma per l’Ocupació Pública.

La nota de l’agència EFE la va recollir per exemple La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.com/politica/20160705/402990496252/plataforma-municipalitzem-pide-mas-oferta-de-empleo-publico-en-barcelona.html

La nota d’Europa Press es pot llegir a Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/noticies/una-plataforma-proposa-una-mesura-de-govern-per-remunicipalitzar-serveis-de-barcelona/

I per cert, la mesura de govern que es va entrar, es pot llegir a la web de Municipalitzem, concretament a http://municipalitzem.barcelona/wp-content/uploads/2016/07/Peticio-MG-Municipalitzem.pdf

Abans, el 31 de maig, Joan Mas va publicar un article a la Directa on introduïa el tema: «Dues dècades d’externalitzacions» https://directa.cat/dues-decades-dexternalitzacions

El 26 de juliol els companys Jep Ramoneda i Blai Martí van publicar un article també amb el títol «La incompatibilitat entre la municipalització i el cooperativisme» https://directa.cat/incompatibilitat-entre-municipalitzacio-cooperativisme. Un tema molt important en aquesta discussió.

Per últim, a l’Accent es va publicar el 21 de setembre un article meu amb el títol «Per la municipalització de serveis» http://laccent.cat/per-la-municipalitzacio-de-serveis/

Seguint una altra línia temàtica, Josep Garganté (regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona) i jo, vàrem signar un article a eldiario.es amb el títol «De transparències opaques» http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/transparencies-opaques_6_552304779.html on qüestionem la política de transparència i la de nomenament de càrrecs directius de l’Ajuntament de Barcelona.

SEGUIM !

Publicat a General, Ideologia, Municipal | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »