El Principi Federatiu

[El 21 de novembre de 2014 em va correspondre presentar l’Eix de Municipalització i processos de gestió dels serveis públics dintre de la III Trobada Popular Municipalista. Aquell dia vaig fer una anàlisi i vaig fer uns pronòstics que més aviat s’estan confirmant hores d’ara que fem ja nou mesos de mandat. Em sembla molt oportú recuperar aquelles reflexions.]

El 24 de maig de 2015 se celebraran les desenes eleccions municipals del règim actual. Per desena vegada candidatures de tot tipus, i entre d’elles algunes autoconsiderades d’esquerres, demanaran el suport dels electors per tenir l’oportunitat de portar a la pràctica el seu particular projecte de ciutat i per, si més no en teoria, servir de la millor manera possible als ciutadans amb l’exercici de les potestats i l’ús dels recursos de tot tipus de l’administració municipal.

En el cas de la ciutat de Barcelona, en 8 de les 9 vegades anteriors ha estat formant part del govern si més no una candidatura que cada vegada s’ha presentat recollint en el seu programa la majoria de les aspiracions populars dels assalariats, de la gent dels barris, dels joves, dels pensionistes, de la població en risc d’exclusió social… Cada vegada hi ha hagut algú al govern municipal que s’ha presentat amb el compromís de buscar i aplicar solucions als problemes d’habitatge, als problemes de medi ambient, que ha presentat entre les seves prioritats el proveïment d’un sistema de transport sostenible, eficient i a preus populars… La majoria de les propostes que estem debatent i que continuarem debatent ha estat recollida explícitament o implícitament en més d’un programa electoral anterior, i no ho dubteu, també es recolliran al programa d’altres candidatures diferents a la que donarà a llum la Trobada Popular Municipalista.

Direu que nosaltres no estem fent un exercici de mercadotècnia, que estem treballant per definir un programa a través d’una discussió àmplia i oberta a tots els sectors populars de la ciutat. D’altres replicaran, de forma documentada, que han fet repetidament processos semblants en el passat.

Nosaltres direm per fi que HO FAREM, si tenim l’oportunitat. No dubteu que en 9 ocasions anteriors molts creien sincerament el mateix respecte de les candidatures a les quals donaven suport fins i tot formant-ne part de forma destacada.

I aquí estem, convençuts de ser diferents i ben disposats a presentar una candidatura que tindrà bones possibilitats de determinar la política municipal dels anys vinents.

Però ben mirat, en què som (o podem ser) diferents?

Permeteu-me fer un pronòstic. Si els regidors electes per la nostra candidatura resultem ser decisius en el proper consell plenari, a partir del 25 de maig del 2015 o nosaltres com a col·lectiu transformem el mateix disseny de l’administració i l’organització de l’Ajuntament o serà l’Ajuntament i la seva administració la que ens transformarà a nosaltres.

I és que quan parlem de capgirar l’administració municipal trencant la polito-tecnocràcia i subordinant les decisions estratègiques a la democràcia directa, fàcilment molts pensarem que les urgències són unes altres, i molt importants. Que hi ha massa gent que no pot esperar més perquè està a punt de ser expulsada del seu barri, que els nens i els joves d’ara deixaran de ser-ho sense haver conegut un entorn social que els hagi ajudat a la seva integració, que les arrels de l’especulació i l’explotació econòmica estan aprofundint tant en el teixit de la nostra ciutat que cada cop ens costarà més fer-les fora. Tot això és dramàticament urgent, però si no entomem la transformació de l’administració i l’organització de l’Ajuntament com una prioritat irrenunciable, fins i tot aquestes altres prioritats directament i rellevantment urgents també naufragaran.

I en quin sentit hem de capgirar l’administració i l’organització municipal?

Molts de nosaltres, encara ara, quan parlem de l’administració municipal parlem de participar en les decisions de l’Ajuntament, reclamem que l’Ajuntament ens escolti, que negociï amb les entitats i col·lectius, que tingui en compte les nostres propostes. I és que estem acostumats i donem per fet que el disseny i la inspiració de les polítiques municipals efectives no neixen a les reunions del Consell Plenari ni en els Consells de Districte. En realitat, tampoc neixen a les diferents comissions del Consell Plenari, i fins i tot, tampoc a la Comissió de Govern. Són algunes desenes de gerents i uns centenars de directors els que nominalment inspirats en unes consignes genèriques determinen l’ús efectiu dels recursos públics organitzant programes, repartint subvencions, adjudicant contractacions i redactant ordenances i reglaments que obedientment aprovarà el Consell Plenari.

Certament, aquests gerents i directors no són independents del poder polític, però la seva dependència es basa només en el fet que han estat nomenats per l’Alcalde o per algun dels regidors del seu govern, i aquesta és una mena de dependència fatalment contaminada per les fidelitats personals en comptes de ser-ho pel sentit del deure envers el servei públic. És per això que inevitablement els gerents i els directors dissenyen, inspiren i executen les polítiques que millor serveixen als interessos dels seus patrocinadors i no als interessos dels representats. O pitjor encara i en el marge que poden, es fan servei a si mateixos superant o no la frontera de la corrupció tipificada per les lleis.

I ja que parlem de corrupció, cal denunciar d’una vegada que en la gran majoria dels casos està lligada a la contractació pública i a la concessió de subvencions, dues activitats indissociables de la que coneixem com gestió pública indirecta. Convido als presents a revisar els molt abundants casos que es coneixen i s’han conegut durant tot aquest temps i comprovar-ho. I sent així, les mesures bàsiques pressupostàries, de personal i de gestió pública que emanen del govern de l’Estat i de la Unió Europea avoquen a totes les administracions (de bona gana, s’ha de dir) a expandir l’àmbit de la gestió pública indirecta.

Només hi ha una manera de trencar aquest estat de coses, i no ho farem tot simplement movent les persones de les cadires. El que cal fer és implantar una renovada ètica de la funció pública en la qual els funcionaris només hagin de respondre de la seva actuació directament davant dels ciutadans i d’acord amb les lleis i normes democràtiques vigents. Reservem la lliure designació únicament al gerent municipal i que aquesta designació la faci el Consell Plenari entre candidats convenientment qualificats ja integrats prèviament a la mateixa administració i amb una trajectòria de compromís professional amb el servei públic.

Naturalment, amb això no hi ha prou. Hem de crear consells ciutadans per a cada equipament i servei públic per tal que les decisions pel que fa la programació, modalitats d’ús, priorització, etc. es recuperin per al control col·lectiu. Les entitats i col·lectius veïnals no necessiten fer les compres de material d’oficina ni pintar les parets dels equipaments, el que han de poder fer és decidir que se’n fa dels equipaments i demanar explicacions a l’administració pel que fa al seu suport material i logístic. No a l’inrevés.

Aquesta lògica aplicada a la gestió dels equipaments també s’ha de traslladar al conjunt dels serveis públics: les polítiques municipals d’habitatge, els plans d’usos, els serveis socials, els espais públics, la mobilitat… consells ciutadans de cada àmbit i territori han de poder auditar l’actuació de l’administració municipal tant com la representació política, i si és el cas censurar als seus responsables.

En un altre ordre de coses, hem de ser conscients del pes directe de l’administració municipal en l’economia de la ciutat. En dades del 2010, el pressupost global de l’Ajuntament de Barcelona va representar més del 4% del PIB de tota la ciutat, sense comptar les aportacions pressupostàries a consorcis, fundacions i entitats metropolitanes controlades per l’Ajuntament i que fan altres administracions com la Diputació de Barcelona, la Generalitat, el govern de l’Estat o altres municipis de la regió metropolitana. A tothom el preocupa el destí d’aquests recursos i d’això parlem i parlarem a bastament, però no és trivial considerar l’impacte sobre la distribució de la riquesa i la desigualtat social que té la forma de gestió d’un pressupost tan gran.

No és difícil adonar-se que quan, per exemple, es contracta una gran empresa de jardineria pel manteniment d’un parc, s’estan generant beneficis per aquesta empresa que segurament es liquidaran lluny de Barcelona, mentre que per fer possible aquells beneficis els treballadors i treballadores que realitzaran de forma directa el servei hauran de suportar condicions salarials i de treball més dures. En contrast, la gestió directa assegura que si hi ha estalvis per millores en l’eficiència, aquests estalvis retornaran al pressupost municipal per a la seva reutilització, alhora que es garanteix que no es generaran rendes personals injustificadament desiguals per la gestió d’aquest servei.

La gestió pública directa afavoreix com cap altra la redistribució i la conservació de la riquesa en l’àmbit territorial de l’administració i és l’única que està en condicions de mantenir a llarg termini la qualitat i la dignitat dels llocs de treball dels treballadors i treballadores dels serveis públics.

Per acabar, cal simplificar i introduir transparència a l’administració municipal, actualment formada per una constel·lació d’instituts, agències, patronats, consorcis, fundacions, empreses públiques i participades, entitats metropolitanes, etc. (no menys de 60!). Avui dia no existeix cap font pública d’informació que permeti analitzar l’ús del pressupost final de tot aquest entramat, i encara que la informació fos accessible de forma pública caldria dedicar moltíssimes hores a analitzar-la per treure’n conclusions. No hi ha autèntiques necessitats o conveniències de gestió que justifiquin aquest fraccionament de l’administració que no sigui el trencament de les plantilles de treballadors, la generació d’opacitats en la gestió i la multiplicació de càrrecs directius amb els quals mantenir i premiar als fidels.

Desfem la teranyina d’interessos foscos que impedeix una gestió dels serveis públics municipals en interès i en favor de la ciutadania.

Versión en castellano: Demos la vuelta a la administración municipal