Sobre la quarta llista independentista

De | Publicat el 15 de febrer de 2024

He llegit amb molt interès l’editorial del 9 de febrer del Vicent Partal, a Vilaweb, una reflexió que com la majoria de les que fa Partal crec que val la pena llegir, i m’ha animat a fer algunes aportacions que potser es poden trobar d’interès.

Diu Partal, amb raó, que ara mateix no hi ha ningú que sàpiga com organitzar una quarta llista. Jo tampoc, però crec que tinc una idea de quin camí es podria transitar per respondre a aquesta i a la resta de preguntes que fa Partal en el seu editorial.

Com organitzar la llista?

Inevitablement, la iniciativa ha de partir d’un grup de persones afins que donin un pas endavant i que inspirin prou confiança per arrossegar a unes altres. Però no n’hi ha prou. Com bé apunta l’editorial, cal saber per fer què.

Proclamar la República?

És clar. Però cal dir quina mena de República serà o com a mínim quina no serà. Dir allò de «primer farem la independència i després ja ho discutirem» jo crec que si hagués pogut funcionar en el passat, ara ja no ho faria. No queda ja cap lideratge prou potent per a obviar una més gran concreció. I tampoc es pot rescatar el consens que representava aquella candidatura quasi unitària de Junts pel Sí.

Quina mena de República?

Sóc partidari de concretar el model en una proposta de Constitució. Una proposta de Constitució que no sigui una disquisició tècnico-jurídica o un compendi politològic de bones pràctiques de les constitucions vigents al Món, sinó una resposta original i ajustada als problemes i les necessitats del nostre país. I des d’aquest punt de vista, dels problemes i les necessitats del nostre país, un punt de partida per al debat. En aquest sentit, annexo la meva proposta, tot i que podria ser perfectament una altra.

Com procedir l’endemà de les eleccions?

Si encara no hi ha prou suport per a fer una proclamació unilateral, es pot desafiar a la resta de forces del Parlament a què obrin un debat constituent. Formalment, una proposta de nova constitució del regne d’Espanya.
Cap llei ni cap jutge pot prohibir que el Parlament de Catalunya debati una proposta de constitució per al regne d’Espanya encara que es faci des d’una perspectiva catalana. En acabat, es pot fer una consulta popular per refrendar el text de la proposta, que es presentaria a les Corts Espanyoles per a la seva consideració. Quan fos rebutjada (que ho seria de ple), quedaria més justificada que mai la proclamació de la República Catalana en base a aquesta constitució.

I les polítiques autonòmiques?

Es donaria suport a un candidat a la Presidència que es comprometi amb el debat constituent, i només s’entraria a formar part de l’executiu autonòmic en el cas que fos per proclamar la República. Per la resta, i mentre no es fes la República Catalana, s’impulsaria i es donaria suport només a les mesures concordants amb els principis expressats per la proposta de Constitució.

Pregunta’t, lector, si donaries suport a una proposta així, pregunta a d’altres si ho farien. Si la resposta és que no, agraeixo en qualsevol cas que la teva atenció hagi arribat fins aquí.

Publicat a General, Independència | Deixa un comentari

Gestió directa vs gestió indirecta, aspectes rellevants a considerar

De | Publicat el 26 d'agost de 2018

Tres casos recents d’internalització de serveis de l’Ajuntament de Barcelona

Resum del treball de final del Màster de Gestió Pública

Fa relativament poc temps, podríem dir que sobretot des de la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, que a l’Estat Espanyol s’ha intensificat el debat públic sobre la conveniència o no de recuperar la gestió directa dels serveis públics. És el que es coneix popularment com municipalització dels serveis, quan parlem de municipis, o també desprivatització.

Aquest treball no aborda les dificultats normatives i les restriccions pressupostàries imposades per les lleis estatals i les directives comunitàries, que dificulten notablement l’execució pràctica de la internalització de serveis. Tampoc no aborda la desprivatització de la gestió de serveis de gran complexitat, com el subministrament d’aigua o energia, la recollida de residus o el transport públic. L’objecte d’aquest treball es centra en l’impacte de la internalització del que durant molt de temps s’ha conegut com serveis personals, exemplaritzat en els casos de la internalització dels serveis d’atenció a les dones, les escoles bressol i l’atenció al ciutadà de les oficines d’habitatge; casos tots ells dels anys 2016 i 2017 en el context de l’Ajuntament de Barcelona.

La controvèrsia sobre si la gestió privada és més adequada que la gestió pública directa o si és al contrari, té ja un recorregut de més de mig segle. Hem fet servir les previsions de la teoria en favor de la privatització de serveis per verificar si realment s’han materialitzat els avantatges esperats en serveis fins ara en gestió privada, o si en absència d’aquests beneficis promesos la gestió pública directa torna a ser l’opció més atractiva.

El treball conclou que no sembla que a priori sigui més adequada la gestió indirecta de cap dels tres serveis. No es detecta cap dels beneficis de les economies d’escala o la competència entre les empreses licitants, no s’observen diferències significatives entre els costos de transacció dels models de prestació directa o indirecta, i tampoc no es donen altres efectes positius derivats de la iniciativa privada, bàsicament perquè els contractes estudiats es van redactar de forma molt tancada i a més els actius involucrats en la prestació dels serveis sempre han estat de titularitat pública i zelosament controlats pels gestors públics.

La que acaba resultant clau és la qüestió dels costos de personal. Per mantenir amb la mateixa eficàcia la dotació efectiva de personal present al servei, l’Administració no ha només d’abonar salaris superiors, sinó que ha d’augmentar la plantilla contractada, establir pactes de jornada i horaris amb una representació sindical que usualment resulta més exigent i sobretot cal organitzar el sistema de selecció i provisió de personal dels serveis d’una manera molt més eficaç.

És difícil dir si aquest aspecte de la gestió acaba encarint excessivament el cost del servei en comparació al preu que poden oferir els contractistes, que no tenen problemes en mantenir unes condicions laborals més dures i exigents. Però, a l’hora de respondre a aquesta pregunta, i si en comptes d’una visió descarnada examinem l’equació en termes de justícia comparativa?

El cert és que descomptat el risc moral de la discriminació entre treballadores públiques i privades, el que realment hauríem de poder comparar en el cas de serveis basats quasi exclusivament en l’atenció personal a sectors de la població, és l’eficiència i la qualitat de la gestió de recursos humans de l’Administració davant de la pròpia de les empreses privades. I això no és un dilema entre gestió pública o gestió privada, sinó al meu entendre, un problema de bona o mala gestió.

Accés al treball complet (segona edició, en català)

Publicat a Barcelona, Ciències polítiques, Economia, General, Municipal, Professional | Deixa un comentari

LES REGLES DEL SISTEMA DE PENSIONS

De | Publicat el 14 d'agost de 2017
[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:
http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-de-les-finances/]

El sistema de pensions és la peça angular del concepte de Seguretat Social que es va guanyar als països desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial. La idea bàsica consisteix a garantir que en arribar a una determinada edat (els 60, els 65 anys o més) tothom tindrà un ingrés mensual que li permeti viure, passi el que passi. Amb el temps, a més de la protecció per jubilació, es va afegir una protecció semblant per a les persones dependents, per desocupació i darrerament es comença a parlar de rendes garantides o de rendes universals (no són el mateix però persegueixen el mateix objectiu de donar protecció a totes les persones).

Clàssicament, es considera que hi ha dos tipus de sistema de pensions, el de repartiment i el de capitalització. En el de repartiment les contribucions actuals es destinen a pagar les pensions actuals, i en el de capitalització les contribucions de cada individu s’ingressen a un compte individual per formar part d’algun fons d’inversió controlat pel gestor del sistema.

Seguint la manera de fer inspirada en el keynesianisme, el sistema de repartiment és el que es fa servir a països com el nostre, mentre que el sistema de capitalització és el model adoptat allà on el neoliberalisme s’ha imposat de manera més contundent.

El sistema de capitalització és un sistema privatitzat o privatitzable de pensions que de fet traeix el concepte de Seguretat Social. No és més que un estalvi individual més o menys forçat sobre els ingressos de les persones que en tenen. Un estalvi que, amb els rendiments financers corresponents, cada persona recuperarà quan es jubili en forma d’una paga individual proporcional. Les persones que no han tingut ingressos o han tingut ingressos massa petits com per estalviar un import significatiu de diners, òbviament no poden tenir cap pensió en aquest sistema. I si el gestor del fons de pensions és prou incompetent o desafortunat com per fer una inversió desastrosa, també pot passar que els estalvis dels que sí que han aportat desapareguin o minvin dramàticament, deixant-los també sense pensió.

Per la seva banda, el sistema de repartiment necessita per funcionar a llarg termini que els comptes quadrin, és a dir, que en tot moment les contribucions de les persones ocupades siguin suficients com per fer front amb els compromisos de totes les persones perceptores. Fa molt de temps que sabem que aquest equilibri no està en absolut garantit, i de fet hi ha elements que actualment posen en dificultats creixents al sistema aquí a l’Estat Espanyol:

  • La irregularitat de la corba de població. A partir dels anys 70 l’índex de natalitat es va anar reduint després de més d’una dècada de fort creixement, al temps que l’esperança de vida sembla allargar-se. Com a resultat, la proporció de persones més grans de 60, 65 o més anys respecte de les que estan en edat de treballar és cada cop més gran.
  • La crisi de l’ocupació. L’evolució del model econòmic a nivell mundial es tradueix en menys necessitat de mà d’obra a tot el Món, i la feblesa de la posició negociadora dels assalariats també dóna lloc a salaris més baixos. Això fa que les contribucions actuals siguin encara més petites del que podrien ser.

Davant d’aquesta situació els governs i els organismes internacionals fan postulats en favor de la reducció de les prestacions, allargar l’edat de jubilació, demanar més anys de cotització per tenir dret a una pensió superior a la mínima i reduir en tot cas l’import de les pensions situant-lo cada cop més per sota de les bases de cotització.

No cal dir que això últim es percep com un conjunt de mesures profundament injustes, vist que durant anys els futurs pensionistes han estat fent possibles (per als pensionistes passats) unes pensions calculades amb uns criteris molt més avantatjosos dels que finalment se’ls aplicaran a ells mateixos. Això visibilitza molt dramàticament una més d’aquestes transferències de rendes intergeneracionals que tant agraden al keynesianisme, però que no tenen gens de gràcia quan no es forma part de la generació beneficiària.

Economistes dissidents com per exemple Vicenç Navarro, assenyalen encertadament que els problemes els trobem en tot cas al model de finançament de les pensions, no a la sostenibilitat de les pensions com a tals. Dit d’una altra manera, les rendes del treball es poden quedar curtes per sostenir la càrrega de les pensions, però l’economia en general, el creixement del PIB, ens diu que el conjunt de l’economia pot continuar fent front sense problemes a aquesta càrrega, només modificant el sistema impositiu sense haver de tocar necessàriament la pressió fiscal global.

Aquesta mesura, treure determinades despeses i transferències del pressupost de la Seguretat Social per finançar-les amb el pressupost general, ja es ve aplicant inevitablement des de fa temps. Per exemple, des de la creació del Sistema Sanitari Públic a Espanya, aquest es va finançar a costa de les cotitzacions a la Seguretat Social de treballadors i empresaris, fins i tot quan a la Constitució de 1978 es va declarar l’abast universal de la Sanitat Pública (ja no només per als treballadors i les seves famílies). Perquè no va ser fins al 1995 que es va reconèixer la necessitat de finançar la Sanitat a càrrec dels pressupostos generals. I també no va ser fins al 2013 que es va veure la necessitat de finançar les pensions no contributives (les de les persones que mai no van cotitzar en el sistema) també a càrrec dels pressupostos generals.

Així es pot afirmar amb bona base que les generacions a les quals ara es diu que no podran gaudir d’una pensió en les mateixes condicions que les generacions últimes, han estat finançant durant dècades no només un més generós sistema de pensions per als jubilats de llavors, sinó una Sanitat Pública Universal i un sistema de protecció social del qual es beneficiaven persones que mai no havien contribuït. Com es pot dir ara que el fons de reserva de la Seguretat Social està esgotat?

Podem imaginar una rèplica que assenyalés correctament que les cotitzacions socials en realitat són un impost més i que els representants de la voluntat popular han d’acordar any rere any quin destí es dóna als recursos recaptats. Però si és així, és un impost just?

Es diu que les contribucions a la Seguretat Social les fan els treballadors i les empreses. LA SEGONA PART ÉS FALSA. Les empreses fan de recaptadores, com ho fan amb l’impost sobre la renda o l’IVA, per exemple, però l’aportació que fan a la Seguretat Social d’aproximadament el 30% del salari brut de cada treballador mig (la quota patronal), només la fan perquè tenen aquests treballadors. Una empresa que no tingués treballadors no pagaria res a la Seguretat Social.

Les empreses ho tenen molt clar, si han de contractar algú no consideren només quant li han de pagar, també el que les hi tocarà pagar per aquest treballador a la Seguretat Social. La quota patronal, per tant, és una part dels ingressos bruts dels treballadors que s’abona a la Seguretat Social juntament amb la quota dels treballadors (més del 6%) i la retenció que correspongui de l’impost de la renda.

I com s’aplica aquest impost considerat en si mateix? Fins i tot si obviem el fet que és un impost només per a les rendes del treball (cosa en si mateixa injusta), el sistema de càlcul de l’impost és tremendament regressiu, no hi ha cap altra impost que ho sigui més:

  • Un treballador que cobri el salari mínim a jornada complerta el 2017 té un cost laboral anual d’uns 13.000 €, 10.000 € de salari brut i 3000 € de «quota patronal» que l’empresari paga perquè el treballador la guanya. A més li descompten més de 600 € de la «seva quota». Al final, sobre aquells 13.000 € anuals haurà abonat a la Seguretat Social un 28,6% del total.
  • Un directiu que cobri el salari mig que cobren els directius al 2017 té aproximadament uns 92.900 € de cost laboral anual. La quota patronal i la seva cotització són relativament petites, 14.000 € + 2.900 €, cosa que representa un 18,18% del total. Això és perquè la cotització a la Seguretat Social té un topall, una base màxima de 45.000 € per sobre de la qual ja no es contribueix.

Això de la base màxima funciona a l’inrevés del que passa per exemple amb l’impost sobre la renda, on hi ha un mínim exempt. Per això i a diferència del que passa amb l’impost sobre la renda, en el cas de les cotitzacions a la Seguretat Social com més guanyes, menys pagues proporcionalment.

A més, un treballador que sempre hagi cotitzat pel salari mínim deixant així el 28,6% dels seus guanys en mans de la Seguretat Social, tindrà arribat el moment la pensió mínima, només 200 € mensuals superior a la pensió no contributiva que cobraria en el cas de no haver treballat mai i no tenir altres ingressos coneguts. El directiu del supòsit cobraria en canvi la pensió màxima, compatible amb altres ingressos privats.

 

LA REFORMA JUSTA I NECESSÀRIA DEL SISTEMA DE PENSIONS

Per la banda de la recaptació

Cal en primer lloc reconèixer per a tots els treballadors el cost laboral sencer que els correspon com a salari brut. Per exemple, als gairebé 10.000 € anuals de salari mínim s’han de sumar els 3.000 € corresponents de la fins ara quota patronal, fent aflorar als ulls del treballador els 13.000 € de salari brut real, i òbviament consolidar en tots els casos aquest salari brut real.

En segon lloc, cal declarar exempts de cotització els primers 10.000 € i aplicar un tipus únic del 28,6% sobre el salari brut que excedeixi d’aquests 10.000 €. Així, qui cobri el salari mínim només abonarà uns 900 € anuals, en contrast amb els 3.700 € actuals. Surt un tipus mig del 6,8%.

En tercer lloc, no ha d’haver cap topall màxim per a la cotització. Per altes que siguin les retribucions, s’ha de continuar pagant el 28,6% de tot el que superi els 10.000 € anuals.

En quart i últim lloc, també les rendes que no són del treball han de cotitzar en el sistema de la seguretat social en les mateixes condicions.

Per la banda de la despesa

La pensió mínima, que al 2017 és d’uns 7.900 € anuals, s’ha d’abonar no només a tots els jubilats, també a totes les persones majors d’edat desocupades i que no tinguin ingressos propis iguals o superiors al salari mínim (pot establir-se un escalonat d’imports per evitar que algú superi el salari mínim sumant ingressos propis a la pensió mínima). Les persones amb menors a càrrec podrien tenir una pensió mensual per menor fins i tot quan tinguin elles mateixes ingressos.

Les prestacions descrites es finançarien exclusivament amb els impostos generals. No és un problema per a l’Economia, perquè a diferència del que passa quan es paguen els interessos del deute públic als inversors estrangers, no són recursos que s’extreuen del flux econòmic, al contrari, són una redistribució de rendes que revifa la demanda i fomenta el creixement.

Pel que fa a les cotitzacions que quedarien en el sistema de pensions, passaríem a un model de capitalització per tal que cadascú obtingui una MILLORA sobre la pensió mínima en funció del que efectivament ha cotitzat, podent rescatar a l’avançada una part en cas de desocupació o pèrdua d’ingressos principals.

Val a dir que la gestió dels fons resultants hauria de ser pública i, lligant amb el que dèiem del problema dels monopolis en altres articles, un destí perfecte d’aquests diners seria la capitalització d’uns monopolis (d’aigua, d’energia, d’infraestructures de comunicacions, …) que es veurien nacionalitzats per aquesta via.

Tot plegat és un objectiu assumible? Absolutament. Les noves cargues dels pressupostos generals no portarien la pressió fiscal fora dels marges del que observem a la Unió Europea: per exemple, el tipus marginal de l’impost sobre la renda a Espanya és del 45%, inferior al de la gran majoria dels països desenvolupats i amb diferència: Bèlgica, per exemple, té un tipus marginal del 59,4%, França un 55,1%, Portugal un 61,3%… I com deia, la redistribució de rendes no empobreix, al contrari, incrementa la demanda i amb ella l’activitat econòmica.

De fet, si considerem globalment la pressió fiscal descomptant els diners que retornarien als contribuents per efecte de les noves rendes o pensions públiques, i observant els positius efectes sobre el PIB, veuríem que la pressió fiscal minva i el creixement s’intensifica.

[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-separacio-de-poders/]

versión en castellano: “Las Reglas del Sistema de Pensiones“

Publicat a Economia, General, Ideologia | Deixa un comentari
« Anteriors