Mirant amb ulls de treballador públic interí o temporal

Aquests dies s’està parlant, en relació als pressupostos generals de l’estat 2017, del problema de la gran quantitat de persones que treballen a l’Administració com funcionaris interins o contractats laborals no fixos. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona (com el de la Diputació de Barcelona, i crec que són un bon indicatiu del que passa en general), el 25% de la plantilla són interins. La meitat d’aquests té 5 o més anys d’antiguitat i ara amb els PGE 2017 es planteja que aproximadament dintre dels 5 propers anys sortirà i s’executarà Oferta Pública extra per reduir la interinitat, que s’ha de quedar en un màxim del 8%. L’Ajuntament diu que no ho podrà complir, això de quedar-se en el 8%, però està clar que la tendència serà a no augmentar la plantilla d’interins.

Un company interí em comentava ahir que en aquest context ell i molts companys es plantegen que potser seria millor que no sortís cap oferta pública. Sembla xocant, però és lògic un cop hi penses. Ja veieu el que cobren les acadèmies de preparació d’oposicions (600€ demana CCOO per un curs de 56 hores en el cas de la promoció interna a tècnics de gestió) i el que implica de dedicació en la preparació. Encara que els interins tinguin punts extra per experiència, la competència serà duríssima amb gent que no haurà fet altra cosa que estudiar des de mesos abans. I a sobre hi ha més interins que places.

Fins ara, això no era un problema perquè perdre la plaça només significava tornar a la borsa per ser nomenat en un altre lloc o tornar a ser contractat de seguida, però si no es pot augmentar la plantilla d’interins (i no es podrà) aviat es trobaran que tot i estar dalt de tot a la borsa no els cridaran. Sobre tot en categories molt específiques on el nombre d’efectius necessaris és molt concret ja ara. I repeteixo, la meitat dels interins fa més de 5 anys que treballa amb nosaltres, han començat a formar famílies i no estan massa en condicions de pagar acadèmies i tancar-se a estudiar.

Sí, ja sabem el que diuen els que sí que ja han passat oposicions: que a ells també els va costar molt i que per entrar a treballar a l’Administració s’ha de passar pel tub. Que no es poden demanar portes del darrere. El que passa és que els nostres interins, després de 2, 3, 5 anys o més no han d’entrar per una porta del darrere perquè ja els tenim aquí, els coneixem, són companys i companyes nostres i si no són funcionaris és perquè quan tocava no es va aprovar ni convocar l’oferta pública necessària. Ho sabem tots molt bé. Ni són culpables de la seva situació ni molt menys s’estan aprofitant de res. El que sí que tenen és una situació laboral i professional en la qual els hi manquen bona part dels drets que tenim la resta, i ara a sobre un risc objectiu a 3 o 5 anys vista de perdre la feina.

Jo estic d’acord amb els interins que demanen que la regularització de tota la plantilla d’interins a partir de dos anys d’antiguitat s’hauria de fer de forma directa, amb un procés semblant al que s’està fent servir a l’Ajuntament de Barcelona per a la funcionarització, si es vol donar formalitat al canvi.

Què podem fer per aconseguir-ho? Per començar, demanar-ho, és obvi. I crec que pot anar molt bé, com a palanca, una iniciativa com la que tenim a la plataforma Goteo i que es diu “Defensem els drets laborals dels interinshttps://ca.goteo.org/project/defensem-els-drets-laborals-dels-interins. Jo ja he aportat i animo a tothom a fer-ho.

Crec que és just i que val la pena que ens hi posem.

Publicat a General, Municipal, Professional | Deixa un comentari

LES REGLES DEL GOVERN

Com sabeu tots els que em llegiu regularment (no gaires, però ben estimats) no sóc en absolut una persona ideològicament neutra. Els meus punts de vista procuren ser raonables i fonamentats, sí, però no m’incomoda deixar veure quina és la meva posició respecte a com a de ser la Societat i quins valors s’haurien de promoure.

Aquesta manca de pudor ideològic no és per cert un fenomen freqüent entre opinadors de tota categoria com tampoc (i això ens hauria de sorprendre molt) no és una característica constant en el discurs polític dels «líders» dels grans partits.

Són uns quants els que han caigut alguna vegada en la temptació de dir que «no som d’esquerres ni de dretes», com ha dit Susana Díaz del PSOE, o Pablo Iglesias de Podemos fa tres anys, o anant més enrere Rosa Díez de UPyD i Adolfo Suárez d’UCD. Però és molt més freqüent, especialment des de posicions de govern, apel·lar al que és sensat, econòmicament correcte o més encertat des del punt de vista de la gestió, quan evidentment el que s’està promovent o justificant amb aquestes valoracions són mesures clarament esbiaixades en favor d’una posició ideològica. I consti que quan parlem d’ideologia parlem d’interessos de classe social o de grup social organitzat.

La política sempre és l’activitat de determinar les preferències que informen les eleccions col·lectives: més llibertats civils o més autoritarisme? Més intervenció social des de l’Estat o menys? Preservem la riquesa individual o afavorim la redistribució? Etc.

El govern en canvi, si l’entenem com l’administració d’aquestes preferències i la peça central de l’organització social, és veritat que HAURIA de ser ideològicament neutre i tot simplement procurar actuar eficientment, materialitzant les preferències col·lectives i fent més fàcil la convivència i la prosperitat de tothom.

I ara em contradiré i diré que això també és ideologia, però per aclarir que és ideologia d’una altra mena. Aquesta concepció del govern forma part del que seria la ideologia democràtica bàsica que ens va deixar la Il·lustració: separació de poders amb un poder executiu subordinat al legislatiu (no a l’inrevés com ara) al temps que moderat i auxiliat pel judicial.

Fixem-nos que malgrat tot, aquesta noció de la separació de poders i de la supremacia del poder legislatiu (que emana del mandat popular) és més que política, metapolítica. És un marc de referència que s’ofereix al desenvolupament pacífic de qualsevol variant de la consciència social dominant, només a condició que sigui capaç de suportar el contrast dialèctic i toleri l’existència d’altres punts de vista que poden ser diferents en tot, menys en la recíproca tolerància.

I en aquest marc, el flanc més feble és el poder executiu, el govern. La raó d’aquesta feblesa emana del fet que en una societat democràtica qualsevol força coercitiva legítima queda reservada al poder executiu, i el monopoli de la força és en si mateix antinòmic de la idea d’una societat democràtica unida per la cooperació i no per la coerció.

És per això que si el respecte del punt de vista de l’altre (inseparable del total compromís amb el propi) és la regla central dels que defensen una ideologia dins un marc democràtic i l’aplicació imparcial de la llei és la regla d’or de qualsevol poder judicial, l’exercici del govern no té una, sinó moltes regles a seguir si vol ser una peça útil dins aquesta ideologia democràtica i no el seu enemic.

En articles posteriors intentaré desenvolupar una mica aquestes regles del govern des de diferents enfocaments: l’econòmic-pressupostari, l’organitzatiu, el social i potser algun més.

[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-de-les-finances/]

Versión en castellano: «Las Reglas del Gobierno»

Publicat a Filosofia, General, Ideologia | Deixa un comentari

I TORNA AMB EL SISTEMA DE PENSIONS…!

Luís María Linde, governador del Banc d’Espanya, ha aprofitat la seva compareixença del 15 de febrer a la comissió del Pacte de Toledo per recitar els coneguts tòpics neoliberals que qüestionen el sistema públic de pensions: que si no és sostenible, que si la gent ara viu més temps i amb millor forma física, que si convé complementar (de moment només complementar) les pensions públiques amb plans de pensions privats, etc.

No són pocs els economistes que una vegada i una altra han desautoritzat aquesta mena d’arguments i posen de manifest que el que cal és reconèixer que les pensions s’han de finançar dels impostos generals i no només de les cotitzacions dels assalariats. I que fer-ho no posa en perill l’economia perquè l’increment de la productivitat compensa sobradament el creixement de la població més gran de 65 anys.

Jo vull afegir aquí ara un altre argument que convindreu amb mi redueix a l’absurd els raonaments de les veus al servei dels poders financers, com ara la del senyor Luís Maria Linde:

  1. Les dades de població de 2011 (per posar una data recent de la qual tenim estadístiques) diuen que la xifra de població a l’estat espanyol entre els 16 i els 64 anys, és a dir, la població potencialment activa, va ser de 31.206.685 persones.
  2. A desembre de 2011, la població efectivament ocupada era de 17.111.792 persones.
  3. Si fem la resta, en la mateixa data hi havia 14.094.893 persones que no treballaven, i d’elles només 2.770.164 havien treballat alguna vegada.
  4. Si en les mateixes dates s’estigués aplicant que l’edat de jubilació fossin els 70 anys, la població activa hauria crescut en 2.177.181 persones més.

És evident que considerat globalment, l’allargament de l’edat de jubilació no augmenta els recursos del sistema. Si no hi ha feina per a la totalitat de la població activa, què guanyem afegint una mica més de 2 milions de persones extra?

Aquí potser algú reconeixerà que la mesura d’allargar l’edat de jubilació no és per augmentar els recursos, sinó per a reduir la despesa. Es redueix el número de pensionistes i els pensionistes cobren pensions més petites perquè molts d’ells es quedaran sense feina molt abans d’arribar a l’edat de jubilació, i per tant no podran aconseguir pensions gaire superiors a les mínimes.

Què dir a aquest raonament? Doncs que el conjunt de la població, els 46.815.916 de 2011, tenen necessitats vitals per cobrir, i que encara que descomptem els pocs que viuen autònomament de les rendes del capital, hi ha desenes de milions dels quals la majoria depenen econòmicament d’altres i la resta viuen de les pensions i les ajudes socials del nostre raquític estat del benestar.

Ara la pregunta és: quant més pobre ha de ser la majoria de la gent per tal que els més rics no hagin de pagar més impostos?

versión en castellano: “¡Y venga con el sistema de pensiones…!

Publicat a Economia, General, Ideologia | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »