QUÈ ÉS LA LLIBERTAT
El mot de llibertat és un dels que més es fan servir quan parlem de la societat, de la política o fins i tot quan parlem d’algunes situacions de la vida privada i quotidiana. Hom diu que es vol ser lliure, i comunament s’entén que aquesta llibertat és poca cosa més que la desaparició d’allò que ens priva de fer tal o qual cosa que volem fer. Però en realitat la llibertat és tota una altra cosa.
La llibertat és un concepte que van definir els antics romans d’una manera molt precisa: consisteix a poder fer tot allò que la llei permet i no veure’s obligat a fer allò que la llei prohibeix. Adonem-nos que no es tracta de si les lleis són molt bones o molt dolentes, només reclama que totes les persones lliures siguin tractades de la mateixa manera per les lleis. Els romans tenien persones que no eren lliures, com per exemple els esclaus, que no podien prendre decisions pròpies de les persones lliures i que podien ser obligats a fer coses contràries a les lleis, perquè la seva única obligació era obeir al seu senyor.
VIVIM EN UNA SOCIETAT LLIURE?
Es dóna per descomptat que sí, però el cert és que hi ha persones al nostre voltant que no són lliures. Cada dia, per exemple, em creuo pel carrer amb persones que empenyen un carret de supermercat que van carregant amb ferros, papers i altres deixalles de les quals esperen treure un pocs euros que els permetin passar el dia. Es tracta d’immigrants sense papers que no poden fer el que la llei permet a les persones lliures (treballar o accedir a un habitatge digne) i en canvi per sobreviure es veuen obligats a fer allò que la llei prohibeix (desenvolupar una activitat econòmica sense permís i sense declarar). Algú pot dir que estan sotmesos a les lleis d’immigració i que en aquest sentit no són diferents que la resta, però el cert és que tenen a la llei un tracte específic i diferent de la resta en funció del seu origen i situació, igual que les lleis romanes regulaven o descrivien la situació de sotmetiment dels esclaus en tant que persones no lliures.
També es pot parlar de limitació de la llibertat per raons alienes a l’ordenament formalment vigent en una societat. Si mitjançant qualsevol tipus d’amenaça o coerció algú prova de limitar o suprimir el dret d’expressar les idees i opinions pròpies, o si algú limita de la mateixa manera l’àmbit de relació social d’una altra persona o la seva forma de vestir o la priva de rebre una educació a la qual té dret per llei, llavors estem davant de persones que si més no en part no són lliures.
LES SOCIETATS JERÀRQUIQUES I PATRIARCALS NO PODEN SER LLIURES
No ho són per definició. No vull dir que qualsevol relació jeràrquica comporti la pèrdua o la negació de la llibertat, qualsevol col·lectiu pot acordar voluntàriament i per raons pràctiques el reconeixement de l’autoritat d’un dels seus membres, sempre en un context específic, en la persecució d’uns objectius comuns i de forma ocasionalment revocable. Però una altra cosa és la pretensió d’imposició d’una autoritat basant-se en arguments religiosos, culturals o de costum social. Aquests tipus d’autoritat són literalment il·legítims.
I en favor de la llibertat, no es pot tolerar que algú investit d’una autoritat il·legítima pretengui activament no només dictar als altres unes normes de comportament social o personal, sinó que fins i tot gosi administrar càstigs a les persones infractores, pertanyin o no al col·lectiu sobre el qual es digui imperar.
És clar i evident que la llibertat ha d’incloure l’empara de les pràctiques religioses, culturals i socials de tothom, però en la societat plural i global en la qual vivim aquestes pràctiques no són universals, i en aquest context les persones individualment han de poder abraçar-les o abandonar-les a voluntat, perquè entre altres coses les persones han de poder revisar les seves creences i preferències al llarg de la seva vida i del seu desenvolupament com a persones.
L’OFENSA, EL MECANISME PER ESTENDRE NORMES PRIVADES A L’ÀMBIT PÚBLIC
Pot semblar excepcional, marginal o propi de països llunyans una situació en la qual un col·lectiu cultural o religiós es posi a pressionar per aplicar les seves normes privades a l’àmbit públic, però de fet és una pràctica constant també a casa nostra i que fa servir a l’efecte el mecanisme de l’ofensa.
Aquests dies hem conegut el crim perpetrat a França contra la revista satírica Charlie Hebdo amb l’excusa que aquesta revista havia ofès als musulmans pel fet de representar en diversos dibuixos al seu profeta Mahoma, cosa que segons sembla està prohibida a l’Alcorà. Però si aquesta norma està continguda al llibre sagrat dels musulmans, com es pot pretendre que obligui a algú que no és musulmà? De fet, en tractar-se d’una norma privada, quan la trenqués un musulmà aquest hauria de poder triar entre sotmetre’s voluntàriament a la sanció corresponent (una penitència) o deixar de ser considerat musulmà. Però en comptes d’això la infracció de la norma aliena es considera una ofensa i s’assenyala al considerat infractor com a objectiu mereixedor d’una terrible i mortal represàlia.
Naturalment, els integristes musulmans ni han inventat ni són els únics que fan servir el mecanisme de la denúncia de suposades ofenses. Moltes de les queixes d’antisemitisme, les denúncies dels continguts d’alguns llibres escolars per part de grups de pressió cristians, o les imposicions masclistes d’alguns individus sobre el comportament social de les «seves» dones o filles es revesteixen invariablement amb el mantell de la dignitat ofesa.
En una societat lliure, què és i què no és una ofensa i com s’ha de castigar ha d’estar clarament recollit a les lleis i s’ha de fer abstracció de la identitat, creences i costums de les presumptes víctimes, sense fer referència a cap codi formal o informal de caràcter privat que hom pugui esgrimir.
LA DEFENSA DE LA LLIBERTAT
Sovint es parla de la llibertat com d’una possessió individual, i com a tal es reclama. És la mena de raonament que novament remet a la situació dels antics esclaus, que per exemple podien arribar a recuperar la seva llibertat comprant-la amb diners. Però la llibertat, com qualsevol altre dret polític i social, només pot ser garantit per la col·lectivitat. La llibertat d’un individu no té cap contingut real si no és reconeguda pels altres, els quals al seu torn també han de ser lliures.
La llibertat no és un bé de suma zero, segons la qual l’increment de la meva llibertat minva la llibertat disponible per als altres. La llibertat d’un individu existeix i creix en la mesura que la llibertat dels altres existeix i creix de forma equivalent.
La intolerància que amenaça la nostra llibertat no és un excés de la llibertat dels intolerants, sinó la manca de llibertat allà on la intolerància i la violència s’han convertit en llei, i això val tant per països com per col·lectius i comunitats properes. Si ignorem aquesta manca de llibertat, si no en fem res al respecte, la nostra pròpia llibertat no tindrà cap valor.
versión en castellano: Nuestra Libertad