Durant els darrers temps s’esmenta i es critica molt el nombre total de polítics i les seves retribucions, de vegades confonent aquesta crítica (d’una manera injusta) amb el nombre i retribucions dels funcionaris públics. Es tracta d’una crítica fàcil però de fet poc reflexiva, començant perquè porta implícita l’assumpció com a dada de la necessitat de reducció de la despesa pública (cosa més que discutible) i continuant per l’evidència d’un raonament que és de sentit comú: el que importa no és el que cobra algú, sinó si realment es mereix i es guanya allò que cobra.
Per poca experiència que es tingui del món laboral en general, tots hem tingut coneixença de persones extraordinàriament treballadores i competents que es guanyen sobrerament el sou que cobren i també el cas contrari, de persones desmotivades i poc competents que vist el que fan cobren massa per poc que cobrin.
Pel que fa als polítics (i per què no als funcionaris, però primer als polítics) haurien d’estar sotmesos a responsabilitat patrimonial no només en cas de flagrant delicte, sinó també en cas de participació en decisions errònies que comportessin danys objectius sobre els interessos dels representats i també en cas de frau electoral, quan adoptessin mesures alienes o contràries a les anunciades en campanya. Si s’establís un règim de responsabilitats semblant personalment no tindria cap inconvenient en defensar retribucions proporcionals a les que perceben els gestors de les corporacions privades quan es fan càrrec de responsabilitats semblants, tot i que en el món privat la proporcionalitat entre retribucions i responsabilitat patrimonial tampoc no és gaire exemplar.
Es clar que parlant de polítics també cal parlar de la legitimitat derivada del sistema d’accés als llocs de representació. I aquí el que em preocupa més són dues coses: el dèficit democràtic evident en els sistemes d’elecció i la confusió obscena entre els diferents poders públics (legislatiu, executiu i judicial). Ho il·lustraré amb un exemple concret i molt proper.
EL CAS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
No m’entretindré en els vicis ja molt comentats del sistema electoral: el fet que es descartin d’entrada les candidatures que no obtinguin com a mínim el 5% dels vots, el sistema de llistes tancades, les dificultats addicionals que es plantegen a les candidatures quan no venen avalades per un partit, etc. El cas és que a Barcelona, amb una població total de més d’un milió i mig de persones la llei estableix que s’han de triar 41 regidors. No són gaires, i en conseqüència l’elecció de cada regidor a les eleccions locals del 2011, per exemple, va resultar ser recolzada per uns 12.500 vots directes. Són molts vots, especialment si tenim present que per exemple a la molt propera Badalona cadascun dels seus 27 regidors només va necessitar uns 2.500 vots, i que en molts aspectes Badalona no és gaire diferent de qualsevol dels 10 districtes barcelonins (amb els quals està unida per una trama urbana contínua que passa per Sant Adrià i Santa Coloma).
Acceptant com bona la proporció de representants municipals a Badalona, la conclusió natural del que s’ha exposat és que la ciutat de Barcelona té pocs representants. Aquest és un fet que en el seu moment es va corregir creant els Consells de Districte, 10 subdivisions de Barcelona en les quals es recrea una semblança d’Ajuntaments propis amb un total de 188 consellers a mena de regidors. Semblança en tot? No en legitimitat democràtica. En realitat els ciutadans de cada districte no trien els seus consellers, tenen la condició de funcionaris eventuals (personal nomenat lliurement) i la seva elecció està en darrera instància determinada per aquells regidors que formin mateixa majoria que en el seu cas doni suport a l’Alcalde de Barcelona, i de fet poden ser substituïts en qualsevol moment per l’Alcalde si fos el cas que aquest trobés la seva actitud o conducta inconvenient.
També el regidor electe que fa la semblança d’Alcalde a cada districte no és elegit ni pot ser vetat pels consellers, sinó que és nomenat i remogut lliurement per l’Alcalde amb independència dels resultats electorals efectius observats al districte en qüestió. I encara es designen lliurement amb l’únic suport de la majoria del Ple més d’una setantena de càrrecs eventuals (alguns poden fins i tot exercir com a membres del govern municipal amb autoritat superior a la de molts regidors) i de les majories del Ple es deriva el nomenament de 10 diputats provincials que al si de la Diputació participen en la formació de noves majories que decanten nous nomenaments de personal eventual en aquella administració. Així els ciutadans de Barcelona, fent servir unes regles molt restrictives, trien 41 regidors i d’entre aquests uns 21 fan que per art de màgia es converteixen en centenars els polítics que remenen les cireres dels interessos dels barcelonins.
Encara hi ha més. Resulta que avui per avui a l’Ajuntament de Barcelona (sumant organismes autònoms) hi ha més de 600 directius i tècnics d’alt nivell (tota la cúpula directiva i tècnica de l’Administració) que ocupen el seu lloc de treball per lliure designació (és a dir, triats sense cap procés de selecció ni públic ni objectiu), i dels 600 i escacs, més de 100 o són una part de la setantena de nomenats políticament entre ciutadans aliens a l’Administració o són personal amb nomenament interí (a l’espera de convocatòria pública d’oposicions per a la seva plaça de funcionari).
Quines conclusions es poden treure de tot plegat?
DÈFICIT DEMOCRÀTIC
Si de les eleccions municipals a Barcelona resulta que han de sortir 239 “representants polítics”, que són 41 regidors, 188 consellers de districte i 10 diputats provincials, els ciutadans de Barcelona els haurien de poder triar tots ells de forma directa, segurament amb un sistema millor que l’actual de llistes tancades i exclusió de tots els candidats de les llistes que obtinguin menys del 5% dels vots.
Es pot argumentar que el marc legal actual no ho permet, com no permet tantes altres coses sensates legítimes i convenients, però no valen excuses. Fins i tot en el marc legal actual, comptant amb un compromís explícit de tots els candidats, els ciutadans de cada districte haurien de poder triar directament els seus consellers, el seu alcalde de districte i el seu diputat provincial (aquests dos últims de forma nominal entre els regidors electes a tota la ciutat).
Naturalment, també s’hauria de garantir un marc competencial substantiu per als Consells de Districte, i tant els consellers de districte com els diputats provincials haurien de donar comptes de la seva actuació davant del seu propi districte.
SEPARACIÓ DE PODERS
En el disseny institucional de l’estat espanyol les administracions locals estan molt orientades a la gestió i la seva capacitat normativa està molt orientada a “facilitar” les seves tasques d’administració dels serveis i exercici de les seves competències executives. Però per molt que aquesta sigui una cosa que la majoria doni per descomptada, el cas és que la confusió entre capacitat normativa i funcions executives, també a l’Administració local genera una enorme disfunció democràtica. Els partits que es presenten a les eleccions municipals amb expectatives de victòria electoral ho fan pensant tant o més en l’organigrama executiu que podran imposar (aquests centenars de directius que podran triar o confirmar lliurement en l’exemple de Barcelona) que en les ordenances i les prioritats polítiques que cal establir.
Encara pitjor, darrera de cada nomenament directe per a llocs executius de cada nou govern municipal, massa sovint hi ha una persona que pensa en termes de consolidar i fer prosperar la seva carrera personal en la finestra de quatre anys que se li obre, i per aquests personatges les normes no són una directiva absoluta d’actuació, molt sovint són una nosa.
L’Administració ha de ser governada per normes i formada amb personal seleccionat únicament amb criteris d’igualtat, mèrit i capacitat. Els representants polítics són els que han de fer les normes que governen l’Administració (no els que nomenen els administradors), també han de determinar els objectius i les prioritats de govern i per últim han de poder avaluar la competència efectiva dels administradors per recusar-los si consideren que no han estat prou fidels a les normes, objectius i prioritats fixades.
No és tot plegat una pretensió forassenyada, és ni més ni menys que el moll de l’ós de la separació de poders que van definir els pares intel·lectuals de tots els sistemes representatius actuals.
versión en castellano: EL DÉFICIT DEMOCRÁTICO LOCAL. EL CASO DEL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA
Deixa un comentari