Començo a escriure mentre encara no s’ha acabat el ple del Parlament per a la votació de la investidura com a president del candidat Artur Mas. Els diputats i diputades de la CUP ja han dit que no donaran suport a la investidura, i he de dir que els hi dono tota la raó. La lògica democràtica és inapel·lable, i si és cert que hi ha una majoria de 72 sobre 135 en favor de continuar el camí cap a la República Catalana, no és menys cert que només hi ha 62 sobre 135 a favor de fer president a Artur Mas, i entre els 73 restants no hi ha indiferència, hi ha franca oposició (per raons molt heterogènies, és cert, però oposició al cap i la fi).
Personalment espero que sigui el mateix Artur Mas qui alliberi als diputats de Junts pel Sí (pel Sí, no per Mas) del seu compromís de fer-lo president i que sigui possible, com demana la CUP, la investidura d’un president o presidenta de consens que sigui més clarament identificable amb les tesis programàtiques que la mateixa candidatura de Junts pel Sí va presentar, i que defensades al Parlament per Artur Mas pateixen d’una dramàtica manca de credibilitat.
No em dedicaré a glossar els arguments i les propostes que estan ara mateix al debat públic del Parlament, no cal, convido a tothom a escoltar-se als protagonistes parlamentaris i a sospesar les respectives solideses argumentals i credibilitats individuals o de grup. Només vull fer una petita reflexió històrica i un corol·lari final.
LA REFLEXIÓ HISTÒRICA
El 6 d’octubre de 1934 el llavors president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar de manera unilateral l’Estat Català de la República Federal Espanyola, en un marc de greu amenaça contra el limitat poder de l’autonomia catalana de llavors per part d’un govern de coalició format per la més extrema dreta de la CEDA i el populisme més cínic del Partit Radical de Lerroux (segurament podríem fàcilment intercanviar protagonistes amb els de la nostra actualitat a partir del 20 de desembre proper).
Però llavors va ser només l’endemà, el dia 7 d’octubre, quan el general Batet, capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, va acabar de reduir per la força al reduït cos de Mossos d’Esquadra i als pocs centenars de militants incondicionals que van prendre les armes. I va ficar a la presó a tot el govern de la Generalitat. No explico això per produir un atac de nostàlgia als actuals unionistes, i tampoc és que esperi que això es dirimeixi a trets (vull creure que això no té cabuda a l’Europa del segle XXI), però si vull assenyalar que en aquella confrontació va haver-hi un gran absent, que va ser el comú de la població catalana de llavors, els treballadors i treballadores catalanes que van ser ignorades en aquella aposta de refundació nacional i que conseqüentment no van moure un dit per defensar la Generalitat. Aparentment Companys els tenia més por a ells i elles (organitzats com estaven majoritàriament a la CNT) que al mateix exèrcit espanyol, i els va excloure dels seus plans. Però no es pot construir un nou estat sense comptar amb les classes populars, hi ha pobles sense estat, però no pot haver nacions sense poble.
EL COROL·LARI
Artur Mas, al capdavant de Convergència, fa 5 anys que està mirant de mantenir el control sobre les ànsies de llibertat que venen manifestant ben clarament una gran part dels ciutadans i ciutadanes catalanes, però no és ser suspicaç pensar que ell i sobre tot el seu partit se sentirien més còmodes continuant lamentant-se de les misèries de l’autonomisme i pactant alternativament amb PSOE i PP, que no pas abraçats a ERC i buscant la complicitat de la CUP en una revolta democràtica en favor de la independència. Però estem en el punt que estem, hi ha un potent clam social en favor de la independència i cal avançar en aquesta direcció.
Però no ens equivoquem, són una minoria els que volen un país independent a mida de Convergència, com al 34 eren una minoria els que volien un país independent a mida d’ERC i la burgesia catalana. Per fer avançar la independència cal incorporar les aspiracions de les classes populars, dels treballadors i treballadores que volen un autèntic canvi social encara que per aconseguir-lo s’hagi de proclamar la independència. Molt poca gent vol la independència al preu que s’hagin d’ajornar les reivindicacions socials.
Si més no una part de Junts pel Sí això ho entén, i la CUP ho pot dir més fort però no ho pot dir més clar. L’independentisme ha de créixer per l’esquerra o no reeixirà. I no pot créixer per l’esquerra si el vol continuar liderant Mas.
versión en castellano: “El independentismo mira hacia las clases populares“
Deixa un comentari