El Principi Federatiu

[Aquest article segueix al que ja vaig publicar aquí:

http://www.elprincipifederatiu.cat/les-regles-del-govern/]

Des que Adam Smith va publicar al 1776 «La Riquesa de les Nacions» es dona per fet que la política econòmica és una de les eines principals dels governs. Fent una caricatura ràpida, Adam Smith defensava que el govern havia de deixar lliure el mercat per tal que s’autorregulés, que així és com creixeria de la millor manera la riquesa de les nacions; Marx defensava al 1867 que la riquesa generada pel sistema liberal-capitalista es repartia d’una manera profundament injusta i que calia una intervenció completa de l’economia en favor del proletariat; Keynes reconeixia al 1936 que el sistema liberal-capitalista tenia falles que s’havien de corregir per evitar terribles crisis cícliques, i que per fer-ho es podia aprofitar un pes accentuat de la despesa pública, finançada amb impostos (en temps de bonança) i amb dèficit pressupostari (en temps de crisi); Milton Friedman va decidir al 1962 suprimir dos segles de pensament per tornar a Adam Smith, afegint que els serveis públics estan molt bé si els gestiona el sector privat i es fan pagar als que els fan servir; i en aquestes estem.

Amb la suficiència que dóna mirar enrere, podem dir que les propostes més genuïnes de tots aquests grans teòrics van fracassar poc o molt, si més no a llarg termini. El liberalisme econòmic d’Adam Smith va contribuir al colossal creixement que va acompanyar a la Revolució Industrial, transformant el Món sencer, però ben aviat es va veure que els beneficis del creixement se’ls quedava en la seva proporció més gran aquell qui ocupés una posició de força respecte dels altres. Els altres eren els treballadors, el proletariat, des de la perspectiva dels processos de producció i des de la perspectiva del comerç, els competidors dels països més febles. D’aquí van venir no una sinó dues guerres mundials durant la primera meitat del segle XX, precedides per un bon grapat de guerres colonials i la repressió ferotge dels moviments obrers arreu del món industrialitzat.

El marxisme va inspirar un sistema econòmic alternatiu a la Unió Soviètica, la Xina i en major o menor mesura a molts altres països. Aquest sistema consistia en la intervenció completa de l’economia per part de l’Estat, suprimint si més no en teoria la propietat privada, planificant de forma centralitzada el sentit i la implementació de les decisions econòmiques i repartint de forma teòricament igualitària els fruits del treball de tothom. Malauradament la pràctica no va ser fidel a la teoria ni en la seva aplicació ni en els seus efectes. Per començar el sistema havia d’implementar-se i mantenir-se quasi sempre i en general fent ús de la força sobre la majoria de la població, desincentivant la eficiència i la innovació. A sobre va donar lloc a una forma pròpia de corrupció que combinada amb els altres factors va portar a l’abandonament del model a partir de 1989, 70 anys més tard de l’inici de l’experiment.

El Keynesianisme va néixer amb un èxit fulgurant, aportant fórmules polítiques per afavorir la miraculosa recuperació de les economies capitalistes després de la Segona Guerra Mundial i a sobre oferir a les masses d’assalariats una participació significativa en els beneficis del creixement, per la via d’un Estat protector i prestador de serveis i amb polítiques reals de redistribució de les rendes. Aquest sistema ha estat abandonat (o està sent abandonat si voleu) per dos problemes: un ha estat que el sosteniment d’aquest model depenia de la força política dels assalariats, i aquesta força s’ha ensorrat per la desaparició de l’assenyalada com l’amenaça comunista, la deslocalització del sector industrial i el conseqüent augment de l’atur als països desenvolupats; i l’altre problema ha estat el mal ús dels mecanismes de transferència de renda intergeneracionals. Explicaré una mica més aquest últim.

Deia al principi que la proposta de Keynes consistia en incrementar el paper de l’Estat en l’Economia. Es tractava que actués de contrapés de les fluctuacions de l’economia de mercat, refredant amb més impostos l’Economia en períodes de creixement accelerat i estimulant el creixement amb inversions i serveis públics en èpoques d’estancament, completant en aquest cas el finançament dels pressupostos públics amb dèficit fiscal, devaluació monetària o, si és possible, endeutament exterior. Es tracta en definitiva de mecanismes de redistribució de rendes entre contribuents en el primer cas i entre generacions en el segon cas (el deute que genera la generació d’avui l’ha de pagar la generació de demà, presumptament més rica). El que ha passat, però, és que durant anys els governs han tingut molts incentius de tipus polític, per un costat per reduir impostos i per l’altra costat per mantenir la pau social mantenint altes la inversió i la despesa pública a costa de dèficit i endeutament. I és clar, en algun moment algú ha de pagar, i qui té més força es vol estalviar de fer-ho.

I què dir de Milton Friedman. Els seus postulats no semblen en realitat una recepta per millorar el Mòn sinó més aviat un plan de batalla per esquilar al 99% de la població en benefici de l’1% més poderós. A diferència d’Adam Smith, Milton Friedman ja no pensa en la prosperitat de cap nació, es mira l’Economia Global com una sola i teoritza sobre el que cal fer per assegurar que els més forts es quedin un tros més i més gran del pastís a costa dels més febles i dels més prescindibles. A Friedman el liberalisme es transforma en un darwinisme social despietat en el qual l’Estat passa a ser només el policia i el recaptador de prebendes i comissions. Aquest sistema encara no s’ha ensorrat, però ho farà i, si m’ho permeteu, es mereix ensorrar-se.

I a on vull anar a parar amb aquest repàs exprés de la història del pensament econòmic? Doncs a mirar d’aprendre d’encerts i errors passats i deixar establertes algunes conclusions en forma de regles per al govern de les finances públiques:

1. El lliure mercat falla tot sovint allà on hi ha posicions d’avantatge. Hauríem de fer cas dels polítics que proposen mesures per intervenir els monopolis (fent pública la seva gestió) i dictar lleis protectores dels més febles en les relacions econòmiques, i no parlo només dels assalariats quan parlo dels més febles.
2. Les polítiques públiques s’han de finançar amb impostos, no amb crèdits, ni amb dèficit, ni imprimint més paper moneda. S’ha d’expulsar a tots els teòrics de l’Economia de les oficines de pressupostos, s’ha de governar per a la gent, no per a la macroeconomia.
3. Si malgrat tot convé contractar un crèdit, s’ha de fer lligant indissolublement la seva devolució a l’existència real de nous ingressos o nous estalvis de despesa futurs, en temps i d’import suficient com per respondre de la devolució de tot el crèdit. I si els nous ingressos o els nous estalvis no es produeixen, el crèdit es declara fallit i no es retorna. S’ha acabat aquesta pràctica d’hipotecar el futur de forma irresponsable.

El cas de les pensions mereix un article a banda.

[Aquest article continua a http://www.elprincipifederatiu.cat/regles-sistema-pensions/]

versión en castellano: “Las Reglas de las finanzas públicas“