PER A LA LLIBERTAT…

Personalment, m’agrada molt poc fer concessions als significats sentimentals o contextuals de les paraules. Crec que en el seu ús, les paraules han de fer servir i cal respectar el seu significat més precís i objectiu. Enteneu-me, m’encanta la poesia i gaudeixo com el primer dels acudits que juguen amb els dobles sentits, però quan es parlen de certes coses, del que està bé i el que està malament, de la situació material de molta gent, cal ser precís i defugir les mitges paraules i els eufemismes. Cal parlar ben clar.

La situació dels immigrants il·legals a Europa en general i a casa nostra en particular és l’esclavatge. No faig demagògia, només faig servir el significat de les paraules tal com és. Els termes d’esclau i de llibertat els hem heretat del llatí i tenen el seu significat ben informat en el Dret Romà. Per als romans, els esclaus eren els que no eren lliures, i la llibertat consistia en la facultat de poder fer el que la llei permet i no veure’s obligat a fer el que la llei prohibeix. La llei general, s’entén, la dels ciutadans. Així, els esclaus no podien decidir anar a viure a un altre lloc, no podien contraure matrimoni, ni treballar a canvi d’un salari… i els seus amos els podien obligar a fer qualsevol cosa contrària a la llei, com per exemple matar o torturar una altra persona (normalment un altre esclau).

I quina és la situació dels immigrants que ens arriben des de l’Àfrica o el Pròxim Orient? No els deixem moure’s amb llibertat tal com ho poden fer els ciutadans lliures, ni tan sols en el marc de l’Espai Schengen (mirem sinó, el drama del Túnel del Canal), no poden treballar legalment, no poden fer la majoria de les gestions normals i quotidianes per altres persones, com fer contractes, contraure matrimoni, escollir representants… I en canvi es veuen obligats (per sobreviure) a fer coses il·legals com treballar a l’economia submergida (recollint ferralla pel carrer o fent de temporers agrícoles no declarats), pidolar pels carrers o el que és pitjor, coses que són directament delictes penals, com vendre pel carrer articles falsificats (el conegut «manta»), cometre robatoris o caure en la prostitució. Personalment em sorprèn que només una petitíssima minoria passi més enllà del «manta». Vist tot el que sabem que passen per tal d’arribar a Europa i tenint en compte que no els cal cometre cap delicte per acabar en un CIE i ser expulsats, han de tenir por d’anar a la presó?

És cert que la capacitat d’assimilació d’immigrants a les societats europees té un límit, però és molt discutible que estiguem ni a prop d’aquest límit, i encara que fos així, la resposta no pot ser l’abandó a la seva sort dels que es fiquen al mig del mar en precàries embarcacions, ni la condemna a una vida de pobresa extrema i privada de llibertat en campaments, habitatges massificats o directament a cel obert.

En primer lloc, ens hem de comprometre a contribuir a fer segura i raonablement pròspera la vida en els països d’origen. Si la guerra i la misèria es continuen estenent a les nostres fronteres del sud i l’orient, la pressió dels que fugen no només serà imparable, és que a sobre no tindrem cap dret moral per provar d’aturar-la. En segon lloc, hem de fer possible per a qualsevol immigrant la recerca d’una feina i l’exercici dels drets cívics dels quals estem tan orgullosos: han de ser lliures com nosaltres.

Una altra reflexió entorn de la llibertat és aquesta que si no recordo malament, va formular John Locke a finals del segle XVII i que deia més o menys el següent, que la meva llibertat i els meus drets valen el mateix que la llibertat i els drets dels altres. Perquè, deia Locke, si els altres no tenen drets, si els altres no són lliures, com puc esperar que la meva llibertat i els meus drets siguin respectats?

Papers per a tothom, ni que només sigui en nom dels més cínic dels egoismes.

versión en castellano: “Para la Libertad…

Publicat a General, Ideologia | Deixa un comentari

LA LÒGICA ECONÒMICA (o Gómez i la TROIKA)

L’Economia és una ciència social, aquest és un fet reconegut i acceptat per tothom. En tant que ciència, renúncia a les veritats inamovibles. Els científics tenen l’obligació de posar a prova permanentment les seves teories i buscar-ne unes altres alternatives que expliquin millor els fets observats. Per altra banda, el seu caràcter de social implica que ha de renunciar a fer prediccions o proposar experiments. Per què? Perquè les societats estan formades per individus conscients de si mateixos, que en general incorporen la seva experiència i la informació que poden reunir del seu entorn en la seva presa de decisions i per tant en el seu comportament. En particular els individus poden entendre el sentit de les prediccions que hom fan sobre el seu comportament i decidir frustrar-les.

Tot i així, no són pocs els economistes que pugen al faristol de les càtedres, dels mitjans de comunicació, dels consells d’administració o dels llocs directius de les institucions públiques i es presenten com els sabedors dels secrets dels models econòmics, els prescriptors indiscutibles de les receptes o de les reformes que cal fer per tal que l’Economia agafi el rumb «correcte».

En realitat, aquesta mena d’economistes no són científics ni han estat mai capaços d’aportar res de nou i positiu al coneixement humà. Jo diria que es veuen a si mateixos com enginyers instruïts en sòlides certeses sobre les quals han de construir (o amb les quals han de preservar) un model d’organització social ben concret. En el seu paper d’enginyers socials no hi ha judicis de valor ni preferències col·lectives que s’hagin d’explicitar o considerar. Només hi ha el que és correcte, i tota la resta són errors lamentables que tard o d’hora s’hauran de corregir introduint les reformes oportunes. Reformes eventualment doloroses per a alguns, que ja se sap que no es poden fer truites sense trencar ous.

L’altre dia vaig sentir parlar a un d’aquests individus sobre

(Capítol 1) – LA SENSATESA DE L’INCREMENT DE LES DIFERÈNCIES SALARIALS

Pari atenció el lector perquè tot plegat té una lògica aclaparadora i aviat renunciarà a totes les seves (errònies) conviccions antisistema.

Considerem una empresa, posem que es diu «PÉREZ, S.A.». A l’empresa del senyor Pérez fabriquen un producte d’àmplia distribució i diguem que posseeix un entorn estable, en el que costos, ingressos, plantilla i beneficis es mantenen constants. Però en el mercat competitiu de les democràcies liberals avançades l’estabilitat només és un miratge d’estiu. Es percep un mercat creixent per a la mena de productes que fabriquen a Pérez, S.A. però són els competidors els que absorbeixen la nova demanda i en darrera instància amenacen fins i tot amb fer-se amb la clientela consolidada de la vella Pérez, S.A.

Preocupat per aquest escenari, el senyor Pérez contracta a Gómez, un gestor ben qualificat i amb experiència prèvia en una respectada consultoria de negocis. L’encàrrec que assumeix Gómez consisteix a fer remuntar el vol de l’empresa Pérez, mantenint i augmentant la presència dels seus productes al mercat. En l’acord sobre les seves retribucions, Gómez aconsegueix garantir una generosa bonificació en funció dels resultats.

Primer de tot, Gómez inspira un compungit discurs del senyor Pérez als seus empleats, carregant les tintes més fosques sobre el futur de l’empresa i anunciant la congelació, o fins i tot la disminució dels salaris «si les coses no milloren».

A continuació Gómez inverteix els diners del senyor Pérez en l’adquisició de tecnologia i fa reformar els processos productius. Les millores en la productivitat són instantànies i espectaculars, però malgrat haver rebaixat moderadament el preu dels productes la facturació final no creix significativament. Per altra banda, la càrrega de treball de la plantilla ha minvat, de manera que un altre inspirat discurs del senyor Pérez precedeix l’acomiadament del 70% dels treballadors i la rebaixa dels salaris de la resta «que han de considerar-se afortunats». Aquesta rebaixa de costos per fi es reflecteix en un augment dels beneficis, de manera que Gómez no només cobra la bonificació pactada, sinó que a més renegocia a l’alça el seu contracte.

Però les alegries no duren gaire, els competidors són cada cop més agressius i els beneficis donen senyals de contraure’s.

Descartades per inviables noves millores productives o noves rebaixes salarials de la plantilla, Gómez proposa al senyor Pérez la deslocalització. Al sud d’Àsia hi ha una quantitat ingent de treballadors disposats a comprometre’s a llarguíssimes jornades de treball a canvi d’una molt reduïda retribució, el just per sobreviure en un país en el qual el poder adquisitiu de la majoria de la població està 10 o 20 vegades per sota del que gaudeix la població del nostre país. Els costos de logística seran més elevats, la qualitat del producte patirà una mica i caldrà dedicar una certa quantitat de diners a suborns de les autoritats del país de destí (potser algun suborn també a casa nostra, per tal que ningú no faci un escàndol). Tot i així, els costos unitaris del producte baixaran de forma important i per poc que creixi o es mantingui la posició en el mercat, els beneficis es dispararan.

Per cert, Pérez i Gómez no caldrà que visitin mai la seva fàbrica al sud d’Àsia. Al capdavant d’un petit departament comercial continuaran vivint com sempre, o més ben dit, millor que mai gràcies als beneficis de Pérez que són més alts del que mai han estat i les retribucions de Gómez que no han parat d’experimentar ben merescudes revisions a l’alça.

I adoni’s el lector que és ben natural que Pérez i Gómez guanyin ara moltíssims més diners que abans, mentre que els antics treballadors de Pérez, S.A. estan a l’atur i els actuals, al sud d’Àsia, es deixen la salut a canvi d’un salari de supervivència (allò que antigament en deien esclavitud). I és que sense el capital del senyor Pérez i l’habilitat del senyor Gómez la revolució de l’empresa Pérez, S.A. no hauria estat possible. (Nota: misteriosament, el preu unitari dels productes de Pérez, S.A. pràcticament no ha variat, i la participació en el mercat continua sent la mateixa).

(Capítol 2) – FABRICAR ESTÀ PASSAT DE MODA

El tertulià radiofònic no va anar més enllà de la justificació de les diferències salarials, però nosaltres sí que ens esplaiarem més.

Pérez i Gómez (ara socis) fa algun temps que retiren beneficis rutinàriament de la comercialització de productes de Pérez, S.A. Gómez, que és un tipus tant inquiet com ambiciós, fa veure a Pérez que al capdavall s’han convertit en inversors rendistes: de la fàbrica al sud d’Àsia ja no saben ni en volen saber res, tant s’ho val que estigui bé o malament organitzada o de si fa o no fa servir adequadament la tecnologia. «El seu home» allà rep els diners acordats i aten les comandes que se li fan, no cal saber res més.

I posats a ser rendistes, potser hi ha oportunitats millors que els estancats beneficis de la producció tradicional de Pérez, S.A. Per tant, agafen el negoci (que a hores d’ara no és més que la marca i la cartera de clients) i el venen a la competència. [El departament comercial de Pérez, S.A. és meticulosament buidat pel nou propietari, i els comercials que eren ja l’últim vestigi de la plantilla local, són acomiadats].

Però en què es pot invertir? Gómez fa una meticulosa anàlisi del mercat mundial i constata amb preocupació que la producció industrial mundial està estancada. Els prometedors mercats del sud d’Àsia no arrenquen, malgrat el creixement de dos dígits del seu PIB. Certament han aparegut reduïdes elits portentosament enriquides, però el general de la població (de la que formen part els antics treballadors asiàtics de Pérez, S.A.) tenen el just per sobreviure i no generen nova demanda de productes. I a casa nostra, l’atur i els baixos salaris del general de la població està fent retrocedir la demanda [Ja ho diuen, ja, els tertulians, que al nostre país falten emprenedors. La gent hauria d’aprendre de Pérez i Gómez].

La primera idea de Gómez és invertir en el negoci dels subministraments energètics, d’aigua potable o de telecomunicacions. Són bons negocis perquè són monopolis naturals, i la demanda és, com deien els mestres de Gómez, força inelàstica. Es pot anar pujant la factura malgrat que els costos de producció baixin, que la gent continuarà pagant fins i tot quan literalment passi gana. És qüestió d’anar recaragolant fins que comenci a sortir sang, llavors pares una mica per tornar més tard.

Malauradament, per alguna cosa són monopolis naturals. Entrar en el club dels que controlen els beneficis d’aquestes corporacions està reservat a uns pocs. No n’hi ha prou amb tenir diners, s’ha de tenir influència en les esferes de l’alta política o en la de les altes finances. Exministres, expresidents, així com propietaris i directors de grans grups financers són els que tenen les claus d’aquests negocis.

L’opció que queda és el negoci financer.

(Capítol 3) – TOTHOM TÉ DEUTES

Mentre l’antiga plantilla de Pérez, SA fa cua a l’oficina d’ocupació, Pérez i Gómez estan molt preocupats perquè no saben com «col·locar» els abundosos beneficis que han extret de la transformació i liquidació de l’empresa familiar. Altres antics empresaris i gestors com Pérez i Gómez també han convertit en diners els seus negocis i tots plegats van donant voltes a veure què en poden fer amb ells. Finalment, la decisió que s’imposa és invertir en diversos productes financers. Els productes financers no donen en general beneficis massa grans si no és assumint grans riscos, però el més interessant és que el mercat financer és capaç d’absorbir i invertir tots els diners de tots els Gómez i Pérez d’aquest Món.

I és que en la societat que Gómez i Pérez han contribuït a crear tothom en té necessitat de demanar préstecs. Els aturats que volen convertir-se en treballadors autònoms, els assalariats que ja no tenen capacitat d’estalvi i han de fer una compra important o han de pagar la residència de l’avi, els estudiants que es queden sense beca, els que sense saber com, es troben tot sovint que no arriben a fi de mes… tots ells demanen préstecs, i per una via o una altra els aconsegueixen. Els bancs, però, no necessiten assumir els riscos d’aquests crèdits, hi ha una pila de diners en mans dels Gómez i Pérez i per tal de tenir expectatives de beneficis més grans ja estan disposats a assumir riscos. De manera que els bancs empaqueten aquests crèdits i els converteixen en la garantia d’uns títols d’inversió que Gómez i Pérez adquireixen embadalits.

A hores d’ara, Pérez ha perdut interès pels negocis i li ha donat poders notarials a Gómez per tal que gestioni les seves inversions.

Mentrestant, la gent demana crèdits per pagar crèdits i crèdits de crèdits. Fins que arriba el dia en què els crèdits comencen a quedar impagats. Llavors, els títols d’inversió de Pérez es transformen en paper mullat. Algú podrà pensar que és un cas de justícia poètica, que han estat els antics treballadors de Pérez, SA els que han arruïnat a Pérez, però en realitat els antics treballadors continuen també arruïnats. Abans d’arribar a l’impagament ho han perdut tot, incloent-hi les seves cases, i comptat i debatut els únics que n’han tret alguna cosa són els bancs en forma de comissions i… els gestors dels fons d’inversió (com per exemple Gómez) que han cobrat les seves pròpies comissions per totes les inversions i que misteriosament han pogut moure amb saviesa els seus propis diners just a temps d’escapar de les fallides. Resultat: Pérez s’ha arruïnat, però Gómez és més ric que mai, més que no ho havien estat Gómez i Pérez junts abans.

(Capítol 4) – NO ES POT DEIXAR CAURE A LA BANCA

El secret de Gómez ha consistit en el fet que no va invertir en títols d’inversió, sinó (sobretot al final) en accions de diverses entitats bancàries. Els bancs es van beneficiar tant o més que persones com Pérez dels beneficis temporals dels crèdits insolvents, però els riscos reals van ser molt menors. Tot i així, els bancs van veure caure els seus beneficis i el que és més important, van perdre liquiditat per l’evaporació dels diners dels seus clients inversors. Aquesta situació va ser oportunament traslladada als despatxos del govern afegint totes les tintes de dramatisme necessàries. Els bancs, deien, són una cosa massa important per a permetre que tanquin, de manera que el govern decideix destinar una quantitat de diners inimaginable a injectar liquiditat a bona part dels bancs a un cost de finançament mínim o fins i tot a fons perdut. Amb aquestes ajudes, els bancs tornen a ser institucions fiables i Gómez pot tranquil·lament vendre bona part de les seves accions sense pèrdues. Amb un bon volum de diners novament a les mans, el negoci el veu ara en el deute públic. L’Estat ha arribat a demanar tants diners que es veu obligat a pagar interessos molt elevats pel deute públic.

Gómez inverteix ara en títols de deute, adonant-se sorneguer de la paradoxa: està deixant a l’Estat una part dels seus diners a un elevat tipus d’interès per tal que l’Estat pugui mantenir bloquejades les ajudes que ja ha donat a la banca i que li han permès alliberar els mateixos diners que ara està prestant.

(Capítol 5) – ELS ESTATS TAMBÉ ES PODEN ENFONSAR

A Gómez li han fet director d’un gran banc. La seva trajectòria professional des que va començar com director gerent de Pérez, SA l’ha avalat com gestor eficaç amb un gran sentit de l’oportunitat.

Durant algun temps, reprodueix des del banc la mateixa estratègia inversora que aplicava individualment. Es preocupa d’obtenir pel seu banc prèstecs del BCE a un tipus d’interès pràcticament nuls i amb ells fa comprar títols de deute públic que els estat emeten, entre d’altres coses, per poder fer front a les seves obligacions com accionistes del BCE i per poder pagar els venciments del deute públic precedent. De tota manera, la seva intuició li diu que aviat haurà de canviar d’estratègia (la del banc i sobre tot la seva personal) perquè la bola del deute públic tard o d’hora s’estavellarà contra la realitat: els ingressos fiscals dels estats no creixen prou com per anar reduint el volum total del deute, malgrat que cada cop la despesa financera creix més i més, tot just s’arriba a pagar part dels interessos, de manera que els estats contreuen nous deutes per substituir als que arriben al seu venciment i encara més per poder abonar els interessos que no s’han pogut abonar.

Malauradament, el negoci bancari tradicional (al marge del negoci del deute públic) no dóna prou rèdits. Els clients amb grans capitals prescindeixen d’intermediaris i s’han convertit més aviat en competidors dins el mercat de l’especulació financera, els clients mitjans (com ho era l’antic propietari de Pérez, SA) s’han arruïnat o (una petita minoria) s’han sumat al club dels grans. Pràcticament sense termes mitjans. I les famílies han deixat de ser clients confiables, amb l’amenaça permanent de l’atur, l’elevat endeutament i les rebaixes salarials.

Què farà ara Gómez? On anirà? Per començar, ja s’ha desempallegat del risc del deute sobirà, els estats han estat «induïts» a intercanviar-se deute entre ells i el BCE cobreix els forats que en queden. El deute s’ha convertit en una mena de monstre autosuficient que es fa servir per prohibir polítiques d’esquerres als diferents estats europeus amb independència dels resultats electorals (potser això ha començat a fallar amb la victòria del NO al referèndum de Grècia?). Si les coses continuen com ara, Gómez podria explorar la possibilitat d’especular amb la compra-venda de contractes amb les administracions i concessions de subministrament diverses (aigua, energia, xarxes de telecomunicacions). La sacrosanta liberalització i la intensiva privatització de la prestació de serveis públics, totes dues coses imposades pels creditors del deute sobirà a tots els governs endeutats podria facilitar la conversió dels contractes i concessions en títols financers amb els quals es podria especular, tal com es va fer amb els deutes privats i públics. Com ja s’havia dit abans, a la gent se la pot fer pagar molt més per coses com l’aigua, l’energia i les comunicacions, però també per la sanitat, l’ensenyament o les infraestructures de transport… Només cal assegurar-se que s’enfonsa tota resistència o reticència dels governs «democràtics». VIVA LA TROIKA.

versión en castellano: “La Lógica Económica (o Gómez y la TROIKA)

Publicat a General, Ideologia | Deixa un comentari

NO HI HA ALTERNATIVA A LA LLIURE DESIGNACIÓ PER ALS LLOCS DE COMANDAMENT A L’ADMINISTRACIÓ?

En un article anterior, parlant del dèficit democràtic a les administracions locals, deia que l’administració havia d’estar «formada amb personal seleccionat únicament amb criteris d’igualtat, mèrit i capacitat». És una afirmació que a mi em sembla moralment inatacable, al mateix temps que expressa una necessitat ineludible a l’hora de construir un sistema institucional lliure de corrupció.

El problema d’alguns principis moralment inatacables és, molts ho diran, que resulta molt difícil si no impossible dur-los a la pràctica. Poques setmanes després de les eleccions municipals, i autonòmiques a molts llocs, és molt possible que una bona quantitat de gestors polítics benintencionats es trobin amb la situació de voler substituir una certa quantitat de càrrecs executius que van ser nomenats per governs anterior amb criteris de confiança política o personal, i no fer-ho per altres càrrecs de confiança política i personal, sinó per professionals de l’administració avalats únicament per les seves aptituds per al càrrec i seleccionats en concurrència pública seguint criteris d’igualtat, mèrit i capacitat. Poden fer-ho?

La resposta òbvia és que si el canvi de càrrecs s’ha de fer d’un dia per l’altre, no es pot fer així. Un procés de selecció, qualsevol procés de selecció, necessita temps per desenvolupar-se, tant s’ho val que sigui públic o sigui privat. Si un govern municipal es troba en una situació en la qual molts càrrecs de comandament dimiteixen sense esperar al seu substitut o si és imprescindible cessar-los per la seva manifesta animositat vers les polítiques que vol impulsar el nou govern, si tot això passa, només hi ha una manera de trobar nous candidats per als llocs vacants, i aquesta manera implica fer servir l’agenda de contactes d’algú. Però llavors només estem canviant personal de confiança d’algú altre per personal de confiança propi. No hi ha altra manera?

En primer lloc cal adonar-se que no cal substituir tots els càrrecs de confiança vacants. Entre els directius de tarannà acceptable i els funcionaris de rang inferior és possible redistribuir temporalment les responsabilitats executives per garantir la continuïtat de l’activitat a l’administració. I si cal fer de tota manera alguns nomenaments, s’ha de procurar que es faci entre funcionaris de llarga trajectòria a l’administració i amb caràcter declaradament provisional, fins i tot fent servir la figura de suplència per vacant en selecció.

Aconseguir elevada productivitat en el procés de provisió de llocs de treball

Aquesta és la clau del moment posterior. Cal ser capaços de seleccionar de forma correcta, amb publicitat i atenent als criteris esmentats, però amb la màxima rapidesa i si és necessari per a una multiplicitat de llocs de treball. [Val a dir que aquesta necessitat no és excepcional, qualsevol gestió de recursos humans competent ha de ser capaç de proveir amb la màxima rapidesa el millor candidat per a cada lloc ocasionalment vacant.]

Naturalment, la pública concurrència de candidats exigeix el respecte d’uns terminis de publicitat, de presentació de candidatures, d’avaluació, d’al·legacions, etc. Aquest és un dels arguments que fan servir els contraris a renunciar a la lliure designació: «és un procés massa lent» diuen. Però el cas és que quan algú fa servir la lliure designació el que fa és aprofitar tota la seva feina prèvia de preselecció, usualment informal i obeint a criteris personalíssims. El que cal fer, doncs, és avançar i aprofitar al màxim la major part de la feina de selecció convocant al màxim nombre de candidats per a una multiplicitat de llocs de treball agrupats per tipologies de lloc.

Per exemple, per a proveir centenars de llocs de gerent i director, vacants o ocupats provisionalment, el que cal és demanar a tots els possibles candidats entre el personal de l’administració que tingui la categoria, la formació i la resta de requeriments imprescindibles que presentin els seus mèrits si és que volen ocupar un lloc directiu. En els concursos de provisió els mèrits acostumen a avaluar-se de manera uniforme, de manera que es pot publicar la major part de la puntuació de mèrits. Es pot deixar pendent la realització d’una prova psicotècnica per avaluar les aptituds i la maduresa personal, així com una entrevista per establir la rellevància de l’experiència prèvia en relació amb el lloc de treball concret. Aquesta part final es pot fer pensant ja en una vacant concreta i en el moment concret i limitar-se únicament a la porció de candidats més rellevants d’acord amb la puntuació de la preselecció.

Fent les coses d’aquesta manera pots reduir a la meitat el temps de demora en la provisió de llocs vacants per a posicions de comandament o especial responsabilitat. I per a llocs de treball menys compromesos en l’estructura de l’organització, facilitar un candidat adequat pot ser instantani si ja s’ha fet la preselecció.

No és una cosa tan estranya. Cada dia a moltes administracions (singularment en l’àmbit de l’ensenyament o en el de la sanitat) es proveeixen candidats vàlids per a ocupar llocs de treball en règim de substitució. Són candidats que tot sovint passen pel filtre d’una avaluació de mèrits o fins i tot proves de diversa naturalesa, de manera que compleixen o poden complir raonablement els requeriments d’igualtat, mèrit i capacitat. En resum, es tracta d’aplicar la tècnica de les borses de treball a la provisió de llocs singulars de l’administració. Borses que a més poden estar permanentment obertes per anar incorporant nous candidats i així assegurar la màxima agilitat a l’hora de respondre a les necessitats de l’organització.

Ben mirat és una cosa natural. Qualsevol bon gestor hauria de conèixer permanentment quina és la potencialitat de tots i cadascun dels membres de la seva plantilla per saber així quina és la persona més adequada per cobrir cada nova vacant. I es pot aconseguir també sense sortir del marc dels requeriments formals de l’Administració.

versión en castellano: “¿No hay alternativa a la libre designación?

Publicat a Barcelona, Municipal, Professional | Deixa un comentari
« Anteriors
Recents »