El Principi Federatiu

Quan parlem de la gestió dels serveis públics parlem normalment de dues modalitats:

• La gestió pública directa, en la qual són les entitats del sector públic (administracions, organismes autònoms administratius, empreses públiques, etc.) les que contracten i dirigeixen el personal que presta el servei i proveeixen els equipaments necessaris.
• La gestió pública indirecta, en la qual l’administració adjudica la prestació del servei públic a un contractista sota unes condicions pactades de preu, temps i qualitat. Continua sent gestió pública indirecta quant en comptes d’un contracte administratiu, el que regula la relació entre l’administració i el prestador final del servei és un conveni, un concert, una subvenció o una concessió; sempre és clar que la condició per percebre la quantitat pactada dels pressupostos públics sigui la prestació d’un servei públic.

La privatització és una forma encara més laxa de gestió pública indirecta. En ella l’Administració concedeix la gestió del servei públic a un concessionari privat però no li transfereix cap pressupost (de vegades fins i tot li cobra un cànon) però autoritza al concessionari a cobrar directament dels usuaris les taxes necessàries pel seu funcionament.

Històricament, l’esquerra política havia criticat la privatització i fins i tot la gestió pública indirecta per considerar-la (encertadament) una forma de mercantilització dels serveis i de béns públics, com l’aigua potable i l’electricitat, dels que cal assegurar la universalitat.

Faig servir el temps passat perquè l’esquerra política històrica a Europa va abandonar l’objectiu de la gestió directa dels béns i serveis públics fa molts anys, allà per la dècada dels 90 del segle XX. Va ser durant aquella dècada que personatges com Tony Blair van defensar l’existència d’una «Tercera Via» entre el comunisme i el capitalisme i es va començar a parlar de «capitalisme compassiu», «capitalisme social» i, en el marc de la prestació dels serveis públics, de la «col·laboració público-privada». Sense entrar a reivindicar de cap manera el totalitarisme soviètic, aquestes formalitzacions no feien més que sancionar la victòria del bloc capitalista en la llarga guerra freda que va acabar al voltant del 1989, amb la caiguda del mur de Berlín. L’esquerra política institucional europea va renunciar llavors al seu paper de contenció davant la suposada amenaça del comunisme soviètic i va abandonar els seus postulats ideològics de fons, per abraçar un paper simbòlic en l’alternança en el poder polític amb els partits conservadors o liberals. Assenyalar a l’esquerra i girar a la dreta, com va definir algú en el seu dia la política de Tony Blair.

Passats els anys, aquest rol simbòlic però buit de contingut de les esquerres europees s’ha solidificat entorn d’alguns llocs comuns que pretesament s’han escapat de la discussió política, entre els quals tenim la pretensió que la política econòmica o el model de gestió dels serveis públics ja no són temes que s’hagin d’abordar des de posicions ideològiques, sinó que més aviat són matèria tècnica o fins i tot científica. Quelcom que s’ha de confiar als experts avalats per les institucions acadèmiques i financeres o en els professionals de la gestió, aquests que puntualment deixen el sector privat per oferir-se a redreçar un sector públic que consideren que no hauria d’estar en mans de polítics i funcionaris.

En el que portem de segle, la desregulació dels mercats, la desprotecció social, les retallades dels serveis públics, la reducció i regressió dels marcs fiscals i les polítiques d’obra pública generosament finançades amb deute va portar primer a una dècada de bogeria especulativa i a una dècada i mitja de crisi econòmica de laboratori. Però tant el boom inicial com la crisi subseqüent tenen un punt en comú: retallades socials, increment de la desigualtat i mercantilització creixent del sector públic. En una versió economicista de la filosofia homeopàtica, ens deien que allò que va provocar la malaltia és el que cal receptar per guarir-la.
Però no és cert ni de bon tros que la política econòmica o que el model de gestió del que és públic sigui una qüestió de tècnica. En el cas del model de gestió dels serveis públics és més aviat una qüestió de principis.

La funció pública en una societat democràtica està tradicionalment protegida per una sèrie d’elements pensats per evitar-ne l’abús de poder i garantir un accés igualitari dintre d’una estricta meritocràcia. Els funcionaris han d’accedir als seus llocs de treball en convocatòries públiques, superant proves selectives objectives, han de ser retribuïts aplicant taules salarials de coneixement públic, i han de ser avaluats i si cal apartats del servei seguint procediments objectius i contradictoris. Tot això per garantir la neutralitat de l’Administració i evitar que ser funcionari acabi sent un privilegi administrat arbitràriament per aquells que a cada moment controlin els governs.

L’adquisició de subministraments i equipaments necessaris per al funcionament de l’Administració s’ha de realitzar per altra banda també de forma pública i transparent, de manera que qualsevol ciutadà pugui comprovar que l’ús que se’n fa dels pressupostos públics és honest i assenyat.

Per contra, la gestió indirecta o la privatització torna fosca la utilització dels pressupostos públics. La contractació i retribució del personal que acaba prestant els serveis es torna secreta i arbitrària, la naturalesa, volum i cost dels subministraments i equipaments necessaris esdevé un misteri, i el que és encara pitjor, el cost directe final dels serveis o béns proveïts i la distància entre aquest cost i el que finalment pagarà l’Administració o els usuaris en taxes directes esdevé el secret millor guardat pels contractistes.

La gestió pública directa combinada amb un sistema impositiu progressiu, és un mecanisme eficaç i just de redistribució de la riquesa i d’universalització en l’accés als béns i serveis públics.

La gestió pública indirecta, encara més si va acompanyada amb especials beneficis fiscals a les rendes elevades, contribueix de forma decisiva a l’augment de les desigualtats, tant com a la reducció i restricció en l’accés als serveis i béns públics que fins i tot així acaben sent precaris. I això és així perquè en aquest model de gestió comencen perdent els treballadors, contínuament pressionats per acceptar condicions laborals i retributives més i més precàries (accepteu rebaixes o si no nosaltres perdrem el contracte o concessió i vosaltres la feina, els hi diuen). Però continuen perdent els ciutadans i usuaris que veuen com minva la quantitat i qualitat dels serveis i béns públics al temps que el seu cost en forma de taxes i impostos augmenta de forma irresistible i sense justificació.

Davant tot això, inevitablement, han sorgit en els darrers anys i a diferents llocs d’Europa veus que qüestionen aquest cínic discurs. I és que és un discurs que barroerament pretén disfressar el que no és més que la darrera estratègia d’espoli econòmic i humà perpetrat per una exigua minoria contra tota la resta de la població mundial. I els que el qüestionen aquest discurs són els que han intentat trobar la seva expressió en nous moviments polítics (o en vells moviments polítics fins fa poc marginals), aconseguint apropar-se als centres de decisió política, sense acabar de moment d’ocupar-los de forma efectiva.

Acostant el relat a casa nostra, és significatiu l’avanç de noves formacions polítiques d’esquerres, que han aconseguit fins i tot ocupar alcaldies importants, com Barcelona i Badalona, a les eleccions municipals del 2015. Molts de nosaltres hem vist aquest progrés amb esperança, però també amb una temença: Les noves esquerres transformarien les administracions municipals o pel contrari es transformarien elles sota l’efecte d’una maquinària politico-directiva ja ben orientada a preservar l’status quo?

GESTIÓ COL·LECTIVA DELS SERVEIS PÚBLICS?

Potser encara és d’hora per emetre un judici definitiu, però des del meu punt de vista les primeres batalles amb el «sistema» s’han deixat perdre per la via de confirmar maneres de fer i de decidir «de sempre», potser pensant (crec que erròniament) que la batalla decisiva s’havia de lliurar en un altre lloc o d’una altra manera.

Però quina ha de ser aquesta suposada batalla decisiva per donar un tomb a la governança de la ciutat? Aquí el discurs polític més cool entre l’esquerra transformadora (tot i que crec que no de base majoritària), dins i fora dels governs municipals, parla de gestió col·lectiva o fins i tot d’autogestió dels serveis, béns i equipaments públics. Seria una mena de nova Tercera Via, ara entre el model de gestió indirecta+privatització per un costat i de gestió directa per l’altra.

Però existeix realment aquesta tercera opció? Personalment, participo de l’ideal de la gestió col·lectiva o autogestió com a model d’empresa productiva o de serveis. És l’ideal ja clàssic de control dels mitjans de producció per part dels treballadors, per produir béns o oferir serveis a preus justos i en condicions de treball dignes. Es tracta, ja es sap, que no existeixi ningú que se n’aprofiti de treballadors ni de consumidors per voler desviar en benefici propi bona part de les plusvàlues del treball.

Però ara hi ha qui diu que això de la gestió col·lectiva o de l’autogestió es pot traslladar al sector públic (molt abans de provar de traslladar-ho al privat?) col·lectivitzant equipaments, béns públics i fins i tot la pròpia organització de la prestació dels serveis públics. Els nous governs municipals apuntarien com objectiu més o menys llunyà aquest horitzó, i mentrestant diuen centrar-se en empescar-se fórmules per protegir ni que sigui una mica als soferts treballadors de les empreses contractistes afegint clàusules «socials» als contractes. I pel camí van perdent temps barallant-se amb uns serveis jurídics la direcció dels quals no van saber canviar, i mercadejant amb la direcció de sectors sencers de l’administració per tal d’aconseguir prou suport polític per aprovar uns pressupostos o un projecte urbanístic de bandera.

Però, més enllà de les misèries de la política del dia a dia, és una novetat tangible i desitjable la gestió col·lectiva o l’autogestió de béns i serveis públics? Veiem-ho.

És o pot ser més transparent la gestió col·lectiva o l’autogestió? La primera qüestió seria decidir qui materialitza aquesta gestió col·lectiva o aquesta autogestió. Si fem servir els mecanismes actuals, l’Administració hauria per exemple de fer alguna mena de concurs públic restringit entre entitats de gestió col·lectiva formades dins mateix de la comunitat d’usuaris del servei públic. Però quin criteri de selecció s’hauria de fer servir si es proposen més d’una? La que ofereixi un preu més baix? La més popular entre els usuaris? La que «mereixi més confiança» als adjudicadors? I si parlem d’autogestió del servei per part dels propis treballadors, qui tria abans als treballadors? Qui determina el pressupost que han de gestionar? En concret, qui fixa les seves retribucions? I en qualsevol cas, gestió col·lectiva o autogestió, quin mecanisme ha de garantir la transparència de la gestió i del pressupost públic destinat?

El pressupost públic. Aquí tenim la clau. El pressupost format per impostos que paga tothom, no només els usuaris directes de certs serveis i naturalment no només els treballadors dels serveis públics. I si pagar els impostos és responsabilitat de tots i totes, la gestió del pressupost ha de ser transparent i ha d’estar controlada als ulls de tothom, no només dels usuaris i molt menys no només dels treballadors i treballadores. Mentre els serveis públics es financin amb impostos i taxes, ni la gestió col·lectiva ni l’autogestió podran donar una resposta més satisfactòria que qualsevol altre sistema de gestió indirecta a la qüestió de la transparència o fins i tot de la desviació d’interessos.

I per acabar, parlem de mesures pal·liatives. Els nous governs d’esquerres parlen d’incloure clàusules socials als contractes de gestió indirecta per garantir els drets dels treballadors i treballadores. Però per començar, de quins drets parlem? Com es decidirà quin conveni s’ha de protegir en cada cas? Poden els governs i administracions assumir la defensa de convenis que no han negociat? I si en algun cas fossin marcadament precaris? O pel contrari, marcadament privilegiats?. Encara més, és obvi que que les empreses contractistes no renunciaran als seus beneficis, de manera que repercutiran els costos d’aquests beneficis socials directament sobre el preu de les licitacions i minvaran conseqüentment la capacitat d’actuació dels governs i administracions per la via de la pèrdua d’efectivitat dels pressupostos.

Molt em temo que les propostes de terceres vies en la gestió no donen noves respostes als problemes sinó que només són una nova versió del clientelisme i una nova (vella) llavor de corrupció.

versión en castellano: “¿Una Tercera Vía en la gestión de los servicios públicos?“