Fins avui ha estat notícia la caiguda dels serveis de Microsoft a tot el món, i moltes persones es pregunten com és que tantes empreses i institucions a casa nostra són tan radicalment dependents dels serveis d’una empresa que, a sobre, no està ni en el nostre mateix continent. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona puc donar testimoni que tot arrenca del mandat 2003-2007. En aquelles eleccions el resultat del PSC va ser el més baix des del 1979 i per renovar l’alcaldia, a Clos li va caldre més que mai el suport d’ICV i d’ERC. A canvi, ERC va aconseguir la renovació de Jordi Portabella com a tinent d’alcalde i també va aconseguir el nomenament de Jaume Oliveras com a regidor de «Ciutat del Coneixement». El Jaume Oliveras es va prendre seriosament el seu càrrec i va preparar i fer aprovar pel Ple Municipal una mesura de govern que preveia l’ús preferent del programari lliure en l’administració municipal. Oliveras no era el responsable polític de l’IMI (Institut Municipal d’Informàtica, l’organisme autònom que controla els sistemes d’informació de l’Ajuntament), però tothom a l’Institut va entendre que la mesura de govern era un mandat efectiu, i ràpidament es va crear un equip de projecte per dur-lo endavant. No pintava malament, la versió de programari de Microsoft que corria a les estacions de treball s’havia de canviar igualment per obsoleta, i als servidors de fitxers ja es feia servir Linux com a sistema operatiu. Els programes fets a mida també es podien migrar sense gaires dificultats, perquè s’estaven fent servir llenguatges i servidors de bases de dades que també funcionaven sobre Linux.
En aquell mandat, van nomenar per primera vegada un conseller delegat per l’IMI, un tal José Ramón Rodríguez (un llicenciat en Filosofia) que va introduir alguns fidels seus a llocs clau de l’organització i va posar en marxa un pla de projectes, consistent en dir a bombo i platerets que s’acabava de crear el que en realitat ja existia de feia anys (la web municipal o el sistema d’atenció al ciutadà, per exemple). Un company, expert en confidències, em va dir que aquest senyor s’havia ofert per dirigir Microsoft Ibèrica, tot i que no el van triar.
El cas és que JR2, com li dèiem, va ordenar que abans de fer res més amb la mesura de govern, féssim una prova pilot d’ús de Linux a les estacions de treball d’un centre cívic. Això no tenia cap ni peus, als centres cívics no hi havia llocs de treball de l’administració municipal, els gestionen empreses i entitats contractades, ni tan sols hi ha funcionaris, usualment. Estava clar que es tractava de guanyar temps.
Què va passar? Que es va organitzar un viatge als EUA per a l’alcalde i els seus tinents d’alcalde (entre ells, Portabella) per «conèixer els models de governança i les administracions americanes». El tour portava inclosa la visita a la seu de diverses empreses tecnològiques americanes, entre elles la seu de Microsoft. L’equip de govern va tornar meravellat. Amb el suport d’un convers Portabella, JR2 no va tenir cap problema per preparar i fer signar per l’alcalde un conveni amb Microsoft que el convertia en el proveïdor tecnològic preferent de l’administració municipal. La prova pilot de Linux es va oblidar sense esperar conclusions i, en comptes de migrar a Linux les estacions de treball, es va migrar a Microsoft tota la gestió d’usuaris i els servidors de fitxers que fins llavors es gestionaven amb Linux. La versió de Windows i del paquet MS Office de les estacions de treball es va actualitzar (pagant les llicències noves segons l’acord marc signat per l’alcalde), cosa que va obligar a substituir la majoria dels ordinadors i a fer cursos de formació per a tots els funcionaris.
Jaume Oliveres, el promotor de l’enterrada mesura de govern, va dimitir un any abans d’acabar el mandat. La cúpula del govern municipal, inclòs Portabella, els vaig trobar com a patrons de l’acabada de crear Fundació Barcelona Digital, finançada per Microsoft, HP i altres empreses amigues. La Fundació no va estar activa més enllà del final del mandat.